Molí d’origen medieval, dels segles XIII-XIV, si bé la construcció actual té una part dels segles XVII-XVIII i construccions al seu voltant dels segles XIX i XX.

Segons Guinot i Selma (2005), és el primer molí d’aquesta séquia que es conserva i té un origen medieval, probablement posterior al segle XIII per l’apel·latiu de “Molí Nou” en el seu nom. Quan va passar a ser propietat del monestir de monges de la Saïdia, al segle XV, el seu ús seria arrendat cada pocs anys a moliners. La seua presència a la documentació és diversa i intermitent: el 1672 se l’inclou en una llista de molins del gremi o Confraria de la Pluja de València; un segle després, el 1771, se’l cita a les Ordenances de la sèquia de Mestalla i durant la Guerra de la Independència, el 1812, s’hi realitzaren obres; el 1827 sabem que es va arrendar a un moliner de Campanar, Vicente Llongo i Sancho; a mitjans del segle XIX també està inclòs en el Diccionari que va redactar-se per manament de P. Madoz i a finals del mateix segle es té constància que s’hi va instal·lar maquinària a vapor. Arribat el segle XX, el molí es va reconvertir en una indústria d’aprofitament de pells i posteriorment de draps fins al seu abandonament total a finals de dit segle.

Segons Guinot i Selma (2005) i el catàleg de patrimoni del PGOU de València (revisió 2013), Les transformacions del molí no permeten apreciar les construccions hidràuliques originals que reconduïen l’aigua de la sèquia de Mestalla, que arribava al molí encaixada entre camps de cultiu i entrava pel costat occidental, acabant en un petit embassament. Tot i així, encara es pot apreciar part de la façana original. L’estructura actual del Molí Nou correspon al segle XVIII però amb reformes posteriors, especialment del segle XIX i XX. El casal original constaria d’una nau de planta allargada, disposada transversalment al caixer de la sèquia de Mestalla, i de dos pisos i una coberta a una aigua cap a la façana encarada a l’est, la principal. La seua fàbrica era de maçoneria basta, posteriorment lluïda, a excepció de les noves construccions, construïdes amb rajoles o amb materials com la uralita, usada per a les cobertes. Respecte a la part hidràulica , la bassa d’ampliació es troba completament abandonada. Els rodets han desaparegut i els cacaus s’han degut adaptar a l’entubat que es va practicar en la sèquia de Mestalla a finals del segle XX. La gran xemeneia, testimoni de la desapareguda maquinària de vapor, es troba a la part posterior del molí.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Ficha EPH_10.08, p. 171.
• Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Bens i Espais Protegits de natura rural. (EPH-SNU_04.02), pp. 77-80.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_10.04, pp. 443 - 445.
• Fitxa del catàleg de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Comunitat Valenciana.

GUINOT, E.; SELMA, S. (2005), Les séquies de l’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, Col·leció Camins d’Aigua n. 6, València, Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana, pp. 166-168.

SELMA CASTELL, S. (2014). Paisatges històrics, patrimoni i didàctica. (Les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral publicada en PDF. Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, pp. 334-336.

ALGARRA PARDO, V. (2014), Vells molins fariners a l’horta de Campanar: massa ombres i alguna llum.

ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 317-346.

GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: E.Guinot, Google Earth