Està situat ara en un solar entre els carrers Concepció Arenal i Molí de Pala, de dit barri de La Torre. S’arriba per l’avinguda Real de Madrid i entrant per dit carrer Arenal.
Queden restes arquològiques. El molí va ser assolat amb la fàbrica annexa en la dècada del 2000.
Època musulmana, segles XI-XII. Modificat segles posteriors.
Segons Guinot i Selma (2005, inédit) i Selma (2014), es tracta d’un molí fariner durant segles, reconvertit a arrosser des de finals del segle XIX. Estava situat sobre el braç de Gàbia de la séquia de Favara i era el tercer en ordre descent des de les llengües de dit braç, després del molí de Gàbia i del de Rodenes. El nom de Pala li ve del nom de l’alqueria musulmana que hi havia a l’actual poble de “La Torre”. És d’origen andalusí, anterior a la conquesta del rei Jaume I ja que és citat en el Llibre del Repartiment en agost del 1238, quan el monarca se’l donà amb unes cases vora el casal i 288 fanecades de terra al seu entorn al cavaller català Pere de Clariana (Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 5, Llibre del Repartiment de València, vol. 1, anotació n. 630). Poc després, sobre 1240, altra anotació del segon volum del llibre del Repartiment (anotació n. 2285) indica que el rei donà altre casal de molins a Pere Escrivà, notari reial, en dita alqueria de Pala. La següent notícia que tenim fins ara és de l’any 1402, quan el consell municipal de València ordena arreglar el camí de Xàtiva a partir de la ubicació d’aquest molí de Pala (Arx.Mun.València, Sotsobreria de Murs i Valls, d3-14, f. 214r). Els inventaris i catàlegs de meitat del segle XIX tornen a donar referència de la seua existència i funcionament, com ara el de l’any 1847 dels molins de la província de València, i el Nomenclàtor de poblacions d’Espanya de l’any 1863 l’identifica com un casal fariner, amb vivenda de dues plantes usada com vivenda. Les evidències materials indiquen que en la primera meitat del segle XX va ser transformat en una indústria la qual instal·là el fumeral que actualment encara hi sobreviu. L’any 2005 encara estava en peu el casal i la fàbrica en el qual havia restat integrat, si bé tot abandonat, i posteriorment ha estat assolat completament i deixat un solar. Raonablement, sota el terra deu restar la part hidràlulica del molí, amb els carcaus i demés, la qual cosa mereix una evident excavació arqueològica per ser un molí anterior al segle XIII.
Segons Guinot i Selma (2005, inédit), i Selma (2014), el casal del molí existent fins a principis de la dècada del 2000 era un edifici d’origen medieval però amb evidents modificacions i transformacions posteriors. Tenia una planta rectangular, disposada de forma transversal sobre el caixer de la séquia i en direcció nord-sud, amb una sola cruïlla i dues altures. La coberta era de teula àrab a una aigua vessant cap a la façana principal orientada a l’est, sobre l’eixida dels cacaus. La fàbrica moderna del molí era de maçoneria combinada amb la rajola, que posteriorment va ser lluïda i emblanquinada. Les façanes meridional i occidental per la part posterior eren les úniques visibles exteriorment en aquell moment i es podia observar la presència de finestres adintelades en la planta baixa i superior, totes elles protegides per reixes. Amb motiu de la instal·lació de maquinària de vapor per a generar la força motriu a finals del segle XIX o principis del XX, es va construir una xemeneia de rajoles, la qual és l’únic element en altura que encara continua en peu al costat de l’extrem nord-oest de la planta de l’antic molí. El conjunt amb la fàbrica del segle XX tenia grans dimensions, tot i que els seus usos industrials ja no eren fariners. El conunt disposava d'un tancat d'obra que delimitava el traçat urbà i s'adaptava al propi recorregut de la séquia o braç de les Monges, la qual serpenteja notablement durant els últims tres-cents metres abans d'arribar al molí tal com pot comprovar-se a les fotografies i plànols aeris.
Com hem comentat abans, cal una intervenció arqueològica, més senzilla quan ara l’emplaçament és un solar.
GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
SELMA, Sergi (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 398-399.
ROSSELLÓ VERGER, V. M. (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València”, dins Los paisajes del Agua, València, Universidad de València-Universidad de Alicante, p. 343.
GUINOT, E., SELMA, S., LLORÍA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.
Fotos: Càtedra de L'Horta de Valiencia - Google Maps
