30 de octubre de 2020

Joan-Marc Ferrando Hernàndez

Institut de Drets Humans de la Universitat de València

La fotografia és una potent ferramenta per a la reflexió i la comprensió de la realitat. La crueltat de la guerra retratada als ulls d’una xiqueta, filla d’un combatent del Daesh, atrapada en un camp de refugiats al nord de Síria en braços de la seua mare. L’espectacular cràter emergit a Sibèria de la fusió del permafrost. O la quotidiana gresca d’unes infants que tractaven de passar-ho bé mentre les flames devoraven milions d’hectàrees a Austràlia. Tot això i més es pot veure a l’exposició del World Press Photo, que entre el 17 d’octubre i el 8 de novembre s’allotja a la Fundació Chirivella-Soriano, a València. La mostra, una de les més prestigioses del fotoperiodisme, ensenya allò que succeeix al món, encara que no ho sapiguem o no ho vulguem veure. Cap tema d’actualitat escapa a l’objectiu d’una càmera compromesa.

Les imatges interpel·len al visitant i el conviden a reflexionar sobre el món en el que vivim. Una de les fotografies, i particularment el text que l’acompanyava, mostrava un pescador ugandès reflotant la barca de pesca que tenia amagada a la ribera del llac Victòria. El text destacava com la immensa quantitat de recursos naturals del llac es veu amenaçada pels vessaments d’aigües residuals i contaminades per la indústria, la sobreexplotació dels recursos pesquers i el descens dels índex de pluges. Aquests fenòmens impacten en la vida de més de 30 milions de persones que habiten en les seves costes, repartits entre Uganda, Kènia i Tanzània. La pesca a petita escala, indicava el mateix text, és il·legal, donat que les ferramentes utilitzades pels pescadors capturen peixos encara xicotets, abans que s’hagen pogut reproduir. No obstant això, s’admetia que els pescadors més pobres no tenen accés a vaixells més grans i ni a estris més adequats.

“El 76% de les espècies que habiten el llac Victòria es troben en perill d’extinció, incloses algunes que són vitals per a la supervivència de les comunitats locals”

El text és aparentment innocu, purament explicatiu. Però, malauradament, ens diu més pel que calla que pel que explica. Amb independència de qui l’haja escrit, el text descriu una situació de tal manera que no copsa la gravetat del problema. La qüestió, aleshores, no és la imatge, sinó el discurs. A arrel del contingut del text, es poden elaborar algunes reflexions sobre com l’explotació de recursos naturals impacta en els drets humans, així com qüestionar certs discursos que emboiren, a vegades involuntàriament, una realitat ja prou injusta.

El llac Victòria és el llac d’aigua dolça més gran de l’Àfrica, amb 68.000km quadrats aproximadament. La seua extensió està repartida entre Uganda, Tanzània i Kènia. La seva riquesa natural és essencial per a la població del territori. Per a fer-se una idea, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN en anglès) indica que gairebé el 70% de la població de la conca del llac Victòria viu de l’agricultura. Només la pesca sosté econòmicament a 3 milions de persones aproximadament. No obstant, aquesta riquesa està seriosament amenaçada per la contaminació i la sobreexplotació. Segons la IUCN, el 76% de les espècies que habiten el llac es troben en perill d’extinció, incloses algunes que són vitals per a la supervivència de les comunitats locals.

“La pesca a petita escala està prohibida perquè les tècniques i els estris emprats capturen els peixos abans que s’hagen pogut reproduir”

L’abocament massiu de residus per part d’indústries agrícoles, juntament amb els vessaments d’aigües residuals, provoca nombrosos problemes al llac Victòria. L’augment de partícules contaminants a l’aigua, més enllà d’anihilar la biodiversitat, ha produït la proliferació massiva de plagues com el jacint d’aigua, que s’estén per la superfície del llac, dificulta la navegació i impossibilita la supervivència d’altres espècies. Naturalment, l’activitat pesquera se’n ressent. Durant dècades, la pesca massiva ha reportat enormes beneficis a les companyies, moltes orientades a l’exportació a mercats estrangers. En els últims anys les captures s’han reduït, tant en quantitat com en qualitat, de manera que cada vegada resulta més difícil sobreviure mitjançant l’activitat pesquera.

Davant d’aquests problemes, els governs locals han optat per la prohibició de la pesca a petita escala per afrontar la sobreexplotació perquè les tècniques emprades capturen peixos abans que s’hagen pogut reproduir. Cal recordar que tres milions de persones depenen d’aquesta activitat. La mesura perjudica principalment als sectors de població més febles, que únicament disposen de la pesca com a mitjà de subsistència. La pobresa és, tal i com indica el mateix text, un factor clau en aquesta problemàtica.

“Si no s’aturen els vessaments massius de productes contaminants al llac Victòria la supervivència esdevindrà impossible d’aquí a pocs anys”

La prohibició, sense oferir una alternativa viable de supervivència, difícilment aturarà l’explotació il·legal del recursos pesquers per part dels sectors més desafavorits. D’igual manera, sense mesures addicionals que frenin els vessaments massius de productes contaminants a les aigües del llac Victòria, el problema ambiental s’anirà agreujant fins al punt que la supervivència esdevindrà impossible d’aquí a pocs anys. És un peix que es mossega la cua.

Però encara s’hi pot filar més prim en aquesta qüestió. El text que acompanya la imatge del pescador ugandès sembla posar l’èmfasi en la pràctica il·legal de la pesca a petita escala com a factor clau en la degradació del medi ambient. Admetent la seua incidència, matisada pels elements que ja s’han esmentat anteriorment, no pareix comparable l’impacte mediambiental de la pesca a petita escala, objecte de la prohibició, amb l’afectació que generen l’activitat pesquera orientada a l’exportació i la indústria agrícola, causant de la major part de la contaminació.

“Amb freqüència, les violacions de drets humans perpetrades per les empreses solen quedar en la impunitat.”

La formulació del problema en aquest termes distreu d’un element clau: l’activitat de les empreses interfereix directament en els drets humans, entre ells el dret a l’alimentació, a l’accés a l’aigua i a un medi ambient saludable. Amb freqüència, les violacions de drets humans perpetrades per les empreses solen quedar en la impunitat. Però és que, a més a més, aquesta distracció, plantejada com s’ha explicat, encamina involuntàriament a una associació d’idees inadmissible: genera un vincle discursiu entre la pobresa i les pràctiques il·legals perjudicials pel medi ambient. En aquest cas, la criminalització de la pesca a petita escala practicada principalment pels sectors més desafavorits s’associa a la degradació mediambiental mentre s’amaga, al posar el focus en una altra banda, una problemàtica més insidiosa com és que l’activitat empresarial descontrolada genera pobresa i posa en risc la pròpia supervivència de la vida al llac Victòria. Si no s’enfoca críticament el problema, i en aquesta tasca l’anàlisi del discurs pot ajudar enormement, no s’hi trobarà solució i el peix seguirà menjant-se la cua.