7 de mayo de 2021

Xavier Tena Montoya

Màster en Drets Humans, Democràcia i Justícia Internacional

Màster Universitari en Advocacia

El passat mes de febrer alguns petits mitjans de comunicació molt especialitzats es feien ressò de la decisió presa per l’empresa alemanya Continental AG -especialitzada en pneumàtics i maquinària industrial- de no renovar el contracte que tenia amb l’empresa marroquina Office Chéfrifien des Phosphates (OCP) per a seguir amb el manteniment de la cinta transportadora que trasllada els fosfats extrets de la mina de Bu Craa, al Sàhara Occidental, fins als molls d’Al-Aaiun, on es carreguen a grans vaixells per a la seva distribució internacional.

Certament, durant les últimes dues dècades, varies empreses relacionades amb l’extracció i la comercialització de la roca fosfòrica han cessat la seva activitat a la regió. Així, de les quinze empreses internacionals que al 2011 importaven fosfat obtingut de la mina de Bu Craa, només cinc d’elles seguien fent-ho l’any 2018. Tot això ha sigut fruit de les reiterades mobilitzacions de la societat sahrauí en contra de l’espoli dels seus recursos, així com d’algunes petites victòries judicials.

“De les quinze empreses internacional que al 2011 importaven fosfat obtingut de la mina de Bu Craa, només cinc d’elles seguien fent-ho l’any 2018.”

En aquest sentit, resultà d’importància la sentència emesa per la Cort Suprema de Sudàfrica en el cas de l’NM Cherry Blossom. Durant el maig de 2017, un vaixell de càrrega que transportava fosfats des del Sàhara fins a Nova Zelanda per a l’empresa Ballance Agri-Nutrients, va ser retingut a Port Elisabeth (Sudàfrica) després de que la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) interposés una denuncia per l’espoli del material. Un any més tard, el tribunal sud-africà va determinar que l’empresa minera marroquina OCP no era la propietària del fosfat venut, i que no disposava de legitimitat per a vendre’l a l’empresa neozelandesa. Tot i que aquesta sentència no ha frenat l’espoli ni la comercialització del fosfat sahrauí, va establir un important precedent jurídic, a més de provocar la modificació de les rutes de transport de fosfat des del Sàhara ocupat fins a Oceania, optant per passar per Sud-Amèrica i l’Oceà Pacífic enlloc de pel Cap de Bona Esperança.

Malgrat la decisió judicial, així com la marxa de varies empreses en la industria extractiva del fosfat, el final de l’ocupació del Marroc de l’antiga colònia espanyola -i la sortida definitiva de les empreses estrangeres- sembla no estar a prop. Actualment, la regió segueix estant fortament militaritzada, a la vegada que el Marroc segueix realitzant una important campanya per a refermar les seves posicions al terreny, des de subvencions i ajuts per a atreure colons marroquins, repoblant així la regió; fins a importants polítiques que busquen afavorir l’arribada de capital -tant marroquí com estranger. Això s’ha materialitzat en una major explotació de sectors prèviament ja importants, com la pesca; així com la potenciació de noves iniciatives, com l’agricultura o les energies renovables.

“La regió segueix estant fortament militaritzada, a la vegada que el Marroc atorga subvencions i ajuts per a atreure colons marroquins, i elabora importants polítiques que busquen afavorir l’arribada de capital marroquí i estranger.”

En aquest sentit, calen destacar, per exemple, els acords de pesca celebrats entre Marroc i la Unió Europea, o els efectuats entre Marroc i Rússia, que permeten feinejar a pescadors i vaixells estrangers a les aigües del Sàhara Occidental -o almenys a comercialitzar indirectament amb productes obtinguts d’allí-. Aquest conjunt d’acords en essència no aporten benefici real per a la població sahrauí, sinó que, sense anar més lluny, les cadenes de valors resulten pràcticament monopolitzades per pescadors, armadors i empreses marroquines i estrangeres, entre les que destaquen companyies espanyoles i russes.

Per altre banda, y com fèiem referència, en l’actualitat estan sorgint nous projectes a la regió on el capital estranger resulta fonamental. Ens estem referint al sector de les energies renovables. El govern marroquí ha apostat per una forta estratègia de transició energètica, amb l’objectiu de que el 50% de l’energia produïda a Marroc l’any 2030 provingui de fonts renovables. Per dur-ho a terme, s’han firmat importants acords amb varies empreses internacionals, com l’espanyola Siemens Gamesa, o alguns holdings radicats a països del Golf Pèrsic. I es que, per assolir aquesta quota d’energia verda es crucial la instal·lació de parcs eòlics i solars en territori sahrauí.

De nou, aquests projectes verds no aporten una riquesa tangible a la regió, ni ajuden a millorar la qualitat de vida del poble sahrauí, sinó que l’energia produïda serveix per a alimentar altres projectes, com industries transformadores d’aliments que posteriorment es comercialitzaran a l’exterior; o directament és reconduïda i consumida fora del territori sahrauí, al Marroc. Aquest tipus de projectes, a la vegada, suposen un risc afegit, ja que poden esdevenir en campanyes de greenwashing que, d’alguna forma, ajudin a blanquejar l’ocupació marroquina del Sàhara.

“Els projectes d’energia verda, a la vegada, suposen un risc afegit, ja que poden esdevenir en campanyes de greenwashing que, d’alguna forma, ajudin a blanquejar l’ocupació marroquina del Sàhara”.

Tenint en consideració tot això, ¿suposa la sortida de Continental un punt d’inflexió per acabar amb la inversió estrangera al Sàhara i la seva ocupació? La resposta es no. Clarament, tot i que existeixen alguns inversors en sectors puntuals -com el dels fosfats- que s’han retirat, existeixen altres sectors amb un potencial similar, com la pesca; o d’altres en vies de desenvolupament com les energies renovables, on el capital estranger esdevé crucial per al seu creixement.  Aquesta inversió, no obstant, no beneficia en absolut al poble sahrauí, sinó que va destinada exclusivament a la explotació i la transformació dels seus recursos en benefici de les pròpies empreses, i de l’estat marroquí; creant així una roda on els sahrauís queden exclosos.

“La inversió estrangera al Sàhara Occidental no beneficia en absolut al poble sahrauí, sinó que va destinada a l’explotació dels recursos naturals, generant beneficis per a les empreses i l’estat marroquí, creant una roda on els sahrauís queden exclosos”.

I es que, com a part del dret a la lliure determinació i tot i la situació d’ocupació actual, la sobirania dels recursos naturals segueix recaient en el poble sahrauí fins a poder decidir de forma efectiva el seu futur. L’estat marroquí, com a potència ocupant del Sàhara i conforme al dret humanitari, pot en molt contades ocasions explotar aquests recursos, sempre que es produeixi un benefici per al poble sahrauí -quelcom que no s’està produint-. En conseqüència, el Marroc està explotant els recursos de la regió de manera il·lícita. A més, aquelles empreses transnacionals presents al territori -coneixedores al mateix temps del conflicte sahrauí- han de ser considerades com a cooperadores necessàries en l’explotació i transformació d’aquests recursos, doncs la inversió estrangera esdevé clau en molts sectors. Al haver acceptat la invitació de l’estat marroquí per a participar en el repartiment del pastís, han decidit contraposar els seus interessos envers als drets del poble sahrauí, els diners contra la resolució del conflicte d’acord amb la justícia i conforme a dret.