Probablement una de les imatges més típiques associades per la majoria de la gent a l’Horta de València són les barraques. Com és ben sabut, són unes edificions senzilles, freqüentment d’autoconstrucció, usades per les famílies llauradores com espai de vivenda i també per guardar part de la seua producció agrícola, i també molt generalment estaven construïdes en els mateixos camps que cultivaven.

Evidentment no eren l’únic espai de residència que hi havia. La seua presència s’anava alternant amb les alqueries, en uns casos senzilles cases de camperols, però en ocasions veritables cases nobles amb edificacions agrícoles i ramaderes annexes a més magatzems. És en aquesta jerarquia on pot situar-se millor el cas de les barraques, les més senzilles i pobres d’aquest ventall i, lògicament, residència igualment de les famílies més pobres.

Així mateix, cal tenir en compte que no sempre han existit les mateixes i que al llarg dels segles anà augmentant la seua quantitat. De fet, les refèrencies en documents medievals no són massa habituals, s’en parla en ocasions de barraques al Grau de València als segles XIV i XV, i també en alguns llocs de l’Horta, però clarament apareixen en menys ocasions que la referència a alqueries o cases. La seua proliferació va donar-se a partir del segle XVIII i sobretot en el segle XIX i primer terç del segle XX, molt lligat al creixement demogràfic d’aquests dos-cents anys i també al canvi en la propietat de la terra al segle XIX. En el marc de la Desamortizació dels béns de l’Església i la venda de terres senyorials, molts xicotets llauradors pogueren optar a comprar algunes fanecades, convertint-les no sols en el seu espai de treball sinó també de vida, i el mateix va passar amb els qui es convertiren en arrendataris d’un propietari urbà de la terra. I molts d’elles només pogueren arribar a construir-se una barraca com a vivenda pròpia.

Quant a la seua localització territorial, aquesta tampoc no ha estat homogènia sobre el conjunt de l’Horta de València i els pobles que la conformen. Com passa amb la localització de les alqueries de famílies de llauradors, és als voltants de la ciutat de València on es concentraven de forma molt majoritària, en un rogle d’uns tres o quatre quilòmetres de radi aproximadament. Però en passar els barrancs del Carraixent pel nord i el barranc de Catarroja pel sud, la seua presència disminuïa molt marcadament. No tota l’Horta de València estava plena de barraques, ni d’alqueries.

Evidentment el retrocés de l’espai de l’Horta per l’ampliació urbana ha afectat a les barraques existents hui en dia, però probablement va estar molt més decisiu el fet de la millora econòmica dels seus habitants al llarg del temps, especialment a partir de meitat del segle XX. Aquesta millora els va permetre substituir la barraca per una casa o alqueria feta d’obra i rajoles, evidentment molt més segura, còmoda i amb major espais. Per tant, el retrocés de les barraques té causes diverses, i entre elles també hauríem de tenir en compte la seua major fragilitat constructiva. És per aquesta darrera causa que tampoc no és normal que puguem parlar de barraques de fa segles; aquestes edificacions han estat refetes periòdicament i les que ens han arribat, a més molt canviades, especialment la teulada de canyís, no poden remontar-se més enllà de finals del segle XIX. De fet, aquesta “fragilitat” també ha estat en els seus habitants i, en conseqüència, en el nom amb el qual és coneguda una barraca. De forma quasi general han tingut noms canviants al llarg del temps en usar-se quasi sempre el del nom, cognom o malnom de la família que hi vivia, per la qual cosa també és difícil seguir-ne el seu rastre en els arxius històrics.

Si vols saber-ne més:

La més completa col·lecció de fotografies antigues i modernes de barraques és la reunida pel professor Francesc J. Hernàndez Dobon, de la Universitat de València, en el seu blog (ara inactiu però totalment consultable on-line): “Una fotografia de barraques cada dia”.

Com publicació en llibre i catàleg ample de les barraques supervivents a l’Horta de València fins a 2012 és la tesi doctoral de Juan Antonio García Esparza, professor de la Universitat Jaume I, publicada amb el títol: “Barracas del litoral Mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno”, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, 2012.