An Aliança Catalana rally in Fossar de les Moreres square, Barcelona, on September 10, 2025. Aniol/Wikimedia Commons

Asbel Bohigues, Universitat de València

La política catalana sembla trobar-se ara molt lluny de l'infame i no autoritzat referèndum d'independència de 2017. Aquest va ser reprimit violentament per les forces policials nacionals, va provocar disturbis generalitzats, va desencadenar una crisi constitucional a Espanya i va portar líders com Carles Puigdemont a fugir del país.

Les eleccions regionals de 2024 van comportar un marcat contrast. Durant més d'una dècada, Catalunya havia estat governada per partits independentistes –ja fos el dretà Junts, de Puigdemont, o ERC, d'esquerra–, però va ser el PSC (la branca catalana del Partit Socialista de Pedro Sánchez) el que en va emergir com la força més votada. Van aconseguir formar un govern en minoria amb el suport d'ERC i els Comuns, també d'esquerres.

El procés, com es va conèixer l'impuls a la independència catalana, semblava haver arribat a la fi.

Però enmig d'aquest gran canvi, un nou partit, Aliança Catalana (AC), va entrar per primera vegada al Parlament català. Malgrat haver obtingut només dos dels 135 escons de la regió en 2024, aquesta nova força exerceix ara una enorme influència en el panorama polític de Catalunya i, per extensió, d'Espanya.

La política després del procés

Aliança Catalana és un partit d'extrema dreta, independentista i explícitament antiimmigració. Està liderat per Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, una localitat de poc més de 10 000 habitants.

Amb només un 1,5% de representació parlamentària, AC podria semblar marginal, però no ho és. La seua aparició assenyala una reconfiguració de la política catalana després del procés i està transformant la dreta nacionalista, un espai polític tradicionalment dominat per Junts.

Durant anys, la política parlamentària catalana es va centrar pràcticament en un únic tema. La independència va eclipsar quasi tota la resta, inclosa la distinció entre esquerra i dreta, cosa que va significar que partits com Junts i ERC competissen principalment pel lideratge dins del mateix bloc independentista.

A mesura que el procés ha perdut impuls, sense que s'haja aconseguit ni la independència unilateral ni un referèndum negociat, han sorgit nous temes en l'agenda. La immigració, la seguretat i la identitat dicten ara la política catalana, igual que a Espanya i altres parts d'Europa.

En aquest nou panorama, AC es presenta com una opció nacionalista “més pura”: inequívocament independentista, intransigent amb l'Estat espanyol i obertament hostil a la immigració, especialment la musulmana. Ha proposat una prohibició oficial de cobrir-se el rostre, i, suposadament, va impedir l'accés dels immigrants als serveis públics a Ripoll.

Les darreres enquestes mostren com de popular ha sigut el missatge d'AC. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya situa AC empatada amb Junts en escons. Independentment de si aquestes xifres es materialitzen o no en les pròximes eleccions, el missatge és clar: AC ja no és un actor marginal.

Alianza Catalana fent campanya a la plaça de Molina, Barcelona. Pere López Brosa/Wikimedia Commons, CC BY-SA

El problema de Junts: reputació i competència

Tots els partits polítics competeixen pels vots dins d'un espai ideològic, que sol definir-se com una posició en l'eix esquerra-dreta. La seua força electoral depèn principalment de la seua reputació i la credibilitat entre els votants del seu espai, i no pas de propostes polítiques específiques.

Quan un nou partit ofereix un missatge més clar o convincent, pot desplaçar un partit establert del seu espai. Això és el que està succeint a Junts i a molts altres partits polítics majoritaris.

Després de més d'una dècada governant Catalunya i liderant el procés, Junts es troba ara en l'oposició a Barcelona i Madrid. En molts sentits ha fracassat: no es va aconseguir la independència i en 2023 va donar suport a la reelecció de Pedro Sánchez com a president del Govern a canvi de l'amnistia política.

AC trau profit directament de la frustració posterior al procés. Es presenta com una nova força que s'oposa als partits nacionalistes tradicionals, com ERC i Junts, però que no està tampoc disposada a negociar amb Madrid.

La recent estratègia de Junts suggereix que va sentint la pressió. A l'octubre de 2025, “va trencar” relacions amb el PSOE de Pedro Sánchez, però el seu suport trontollava des de feia ja temps. Per tant, sembla que la mesura de Junts no va ser un canvi sobtat de política, sinó un intent de frenar l'avanç d'AC mostrant-se més dur, més conflictiu i més escèptic respecte a la negociació amb Madrid.

Ara bé, desplaçant-se cap a la dreta, especialment en matèria d'immigració, Junts podria legitimar l'agenda del partit que amenaça de substituir-lo.

L'auge d'AC encaixa en la tendència internacional més àmplia de consolidació de les forces autoritàries i radicals de dreta. Una cosa similar ocorre en la política nacional espanyola, on el partit d'extrema dreta Vox ha reconfigurat la competència i continua empenyent el Partit Popular cap a la dreta. A Catalunya, AC està exercint un paper similar al de Vox: desafia l'hegemonia d'un partit tradicional i consolidat de dreta.

AC no és idèntica a Vox. És menys conservadora en algunes qüestions i té les arrels en una tradició nacionalista distinta, però ideològicament pertany a la dreta radical: excloent, nativista i hostil al pluralisme.

La immigració exerceix un paper central en aquest canvi: a mesura que pren més rellevància, els partits de dreta se senten cada vegada més còmodes marcant els termes del debat, mentre que l'esquerra lluita per respondre sense tensions internes. Catalunya no n'és una excepció.

El problema de Junts és el problema del Govern espanyol

L'actual Govern espanyol se sustenta en un fràgil equilibri parlamentari. El PSOE governa amb Sumar, una força d'esquerres que, malgrat el seu èxit electoral en 2023 (3 milions de vots i 31 escons), és estructuralment dèbil. Es tracta d'una coalició electoral formada precipitadament per més d'una dotzena de partits, amb arrels territorials limitades i que va obtenir mals resultats en les eleccions regionals i europees de 2024.

El mateix PSOE també es troba sota pressió, enfrontat, com està, a múltiples escàndols que afecten el president i el seu cercle més pròxim.

Sense un nou pressupost aprovat des de 2022, el Govern sobreviu en gran manera perquè no hi ha una alternativa parlamentària viable. A més, compta amb el suport de partits regionalistes i independentistes, entre aquests, Junts, que es veurien perjudicats per l'alternativa més probable: una coalició entre el PP i Vox que consolidaria el poder a Madrid.

El suport de Junts al Govern de Sánchez el converteix en un partit decisiu, ja que hauria d'aprovar qualsevol moció de censura o vot de no confiança.

La pressió d'AC fa reviscolar el dilema de Junts de 2023. Fer costat a un govern del PSOE i Sumar reforça la seua imatge de col·laborador amb Madrid, però alinear-se amb el PP i Vox seria igual o pitjor. En tots dos casos, AC es beneficia de presentar-se com l'única opció nacionalista coherent de la dreta.

Una nova fase

A mesura que es dissipa el suport al procés, l'àmbit de competència política de Junts està canviant. Ja no competeix per liderar el moviment independentista, sinó per representar la dreta nacionalista catalana. Això explica el seu gir cap a una retòrica més dura en matèria d'immigració i identitat, que corre el risc de normalitzar l'extrema dreta i remodelar la política catalana per sempre.

Ara com ara, les institucions es mantenen estables. L'esquerra té una estreta majoria en el Parlament català, i és important recordar que les enquestes d'opinió no són resultats electorals. Però el terreny està canviant.

El debut parlamentari d'AC assenyala el possible inici d'una nova fase. Si bé el procés va definir Catalunya durant una dècada, les seues seqüeles poden estar marcades per un desafiament completament diferent: l'auge d'una extrema dreta nacionalista, que podria trastocar la política espanyola.

Asbel Bohigues, professor de Ciència Política, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.