Milagros Rocha Barajas, Fisabio y Zaida Abad Jiménez, Universitat de València

Pot ser que entreu a llegir aquest article pensant alleujats que a la fi s'ha descobert una nova dieta miraculosa per a aprimar-se. O potser heu deduït que és un altre article més sobre el dejuni intermitent, aquesta dieta que ajuda a “depurar-nos” i entrar en “cetosi” després de setze hores sense tastar un mos.

Però res d'això. Allò que volem explicar és que, com a científics, treballem buscant solucions als problemes de la societat, i l'obesitat n’és un dels prioritaris. El que volem compartir és que, pensant en obesitat i dejuni, un dels dubtes que sorgeixen és si tenim algun mecanisme cel·lular que ens ajude o protegisca en cas de dejuni. I si és així, podem estimular-ho?

Autofàgia, un “superpoder”

L'autofàgia és el mecanisme que intervé en el reciclatge cel·lular, a través de l'eliminació de macromolècules, patògens o productes derivats d'una situació d'estrès cel·lular de manera controlada. El tret d'eixida perquè es desencadene pot ser la privació de nutrients (falta d'aminoàcids o àcids grassos) o situacions d'estrès metabòlic, com la inflamació.

Tècnicament, en practicar autofàgia ens mengem a nosaltres mateixos. Però no és per a espantar-se: té el seu sentit. Si la nostra funció cel·lular està compromesa a causa d'un estrès energètic o un mal funcionament, s'activa aquest mecanisme de regeneració que permet la formació de noves estructures cel·lulars.

Com bé sabem, tot gran poder comporta una gran responsabilitat. En aquest cas, l'excés d'autofàgia pot induir la mort cel·lular però és que, a més, la seua falta pot induir un esgotament i envelliment de les nostres cèl·lules. Quina cruïlla!

La pregunta que sorgeix a continuació és: què ocorre si aquesta eina no és capaç de funcionar correctament? Té alguna relació amb malalties com l'obesitat?

L'obesitat i l'autofàgia

El sobrepès i l'obesitat són malalties metabòliques amb una prevalença que, segons l'Organització Mundial de la Salut, s'ha triplicat en les darreres dècades, amb proporcions epidèmiques a escala mundial. En l’àmbit fisiopatològic, es caracteritza per una acumulació de greix en el teixit adipós. Fins ací no hi hauria d'haver problema, però quan se supera la capacitat màxima d'emmagatzematge, l'excés de nutrients s'emmagatzema en altres localitzacions, com el fetge, el pàncrees o el múscul, cosa que afavoreix un procés inflamatori crònic de baix grau i la instauració de malalties cardiovasculars, diabetis mellitus tipus 2 o càncer.

A priori, si el dejuni prolongat activa el procés autofàgic com a mecanisme de supervivència cel·lular, caldria esperar que en l'obesitat estigués inhibida. Primera pressuposició errònia: les proves apunten al fet que, a conseqüència de l'estrès metabòlic de l'obesitat, hi podria haver un augment en l'expressió de marcadors d'autofàgia en el teixit adipós. L'objectiu podria ser reduir la sobrecàrrega de nutrients i afavorir la diferenciació dels adipòcits.

Tanmateix, un article publicat en la revista Autophagy adverteix que aquest procés no arriba a ser del tot efectiu, per la qual cosa provocaria un defecte en l'autofàgia. Per si no fos prou, hi ha investigadors experts en el camp que han afirmat recentement que la inhibició prolongada de l'autofàgia pot precipitar l'acumulació d'estrès cel·lular i inflamació. Vaja, el peix que es mossega la cua.

I encara més: la resposta autofàgica pot variar en funció del tipus cel·lular, l'edat del pacient o la duració de la malaltia i patologies associades, cosa que dona lloc a una gran controvèrsia respecte als resultats.

Aleshores, què passa quan falla l'autofàgia? L'aclamat investigador en autofàgia Daniel Klionsky exposa que l'alteració de l'autofàgia està relacionada amb malalties inflamatòries, neurodegeneratives, endocrines, cardiovasculars o càncer, entre altres. Hi ha estudis en ratolins que afegeixen que la insuficiència en el reciclatge cel·lular facilitaria la progressió cap a la diabetis mellitus tipus 2 i per això l'autofàgia efectiva pren un paper important en la prevenció i el tractament d'aquestes malalties.

Activació de l'autofàgia en pacients amb obesitat: és la solució?

L'activació de l'autofàgia no és una cosa instantània, sinó que s'activa gradualment en funció de les necessitats energètiques. Pel que coneixem, els hàbits de vida que activen l'autofàgia, com l'exercici, intervencions dietètiques, fàrmacs o intervencions quirúrgiques (tot consultat sempre amb professionals!) podrien retardar l'aparició de les malalties associades amb l'alteració en l'autofàgia i l'obesitat.

Fins ara no hi ha una solució i es desconeix si els canvis en l'autofàgia són resultat directe de l'augment de greix corporal o és un mecanisme compensatori de protecció per a eliminar l'excés de lípids.

Per tot plegat, l'autofàgia i l'obesitat continuen sent un repte per a la comunitat científica. Adaptant la mítica frase de Groucho Marx, aquests són els resultats, i si no li agraden, en tinc d’altres.

Milagros Rocha Barajas, Investigadora Sènior en Endocrinologia i Nutrició, Fisabio i Zaida Abad Jiménez, Doctora en Fisiologia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.