Les gemes són dolcos d’origen conventual que tradicionalment es preparaven per aquestes dates. Lecker Studio/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

El 8 de desembre és el dia de la Puríssima, una de les festivitats marianes més esteses i arrelades del calendari litúrgic. Encara que per a molts es tracta simplement d'un dia festiu que anuncia l'arribada imminent de Nadal, si s'observa amb deteniment, aquesta data ha actuat durant segles com un punt d'inflexió cultural: marca l'inici d'un temps de preparació, d'expectació i, sobretot, d'una profunda transformació alimentària que encara avui podem rastrejar en els hàbits gastronòmics de diversos països.

Així, a Colòmbia, la nit del 7 de desembre, vespra de la Puríssima, se celebra el Día de las Velitas, que consisteix a encendre ciris i compartir natilles i bunyols. Mentrestant, al sud d'Itàlia, es conserva el costum d'elaborar pettole o zeppoline dell’Immacolata, un dolç fregit típic del 8 de desembre.

Día de las Velitas a Colòmbia

Una tradició que comença als convents

A Espanya, bona part de la relació entre la Puríssima i l'alimentació es va forjar als convents de clausura, molts dels quals han estat segles sota l'advocació de la Puríssima. La rebosteria conventual, una de les joies gastronòmiques espanyoles, va sorgir com una activitat econòmica essencial per a la vida monàstica. Dolços com les gemes, els massapans o les mantegades s'elaboraven en aquestes dates i començaven a vendre's precisament al voltant del 8 de desembre, anticipant l'arribada de Nadal.

Gemes elaborades per les germanes clarisses

La iconografia mariana i la gastronomia: el simbolisme del blanc

A més, la Puríssima és l'advocació que representa la puresa original de Maria, un concepte lligat històricament al color blanc. Aquest simbolisme ha conviscut durant segles amb aliments considerats “purs” o “nutritius”, sobretot aquells associats a la maternitat i la protecció.

La llet, present en nombroses escenes marianes medievals, simbolitzava aliment sagrat, vincle entre mare i fill. L'ametla, blanca sota la seua closca, es va convertir en base de molts dels dolços emblemàtics del desembre: massapans, confits o torrons. I en alguns convents, preparacions com les gemes blanques o els brioixos glacejats reforçaven aquesta estètica lluminosa, vinculant l'element culinari a l'espiritual.

En observar la gastronomia de desembre des d'aquesta òptica, apareix amb claredat que la cultura alimentària europea ha integrat, durant segles, un llenguatge religiós en allò que es menjava i en com es menjava.

Principi de la “marató gastronòmica de Nadal”

Encara que avui els supermercats exhibeixen torrons des d'octubre, la realitat antropològica és diferent. Tradicionalment, el 8 de desembre marcava el principi de la decoració de Nadal, la compra de dolços, la preparació de plats festius i les trobades entorn de la taula. Era, en la pràctica, el “quilòmetre zero” de Nadal gastronòmic, l'inici del que podríem denominar la “marató nutricional nadalenca”.

I n'hi ha raons profundes. Al món rural, els primers dies de desembre coincidien amb la reposició de rebostos per a l'hivern, el final de les collites i la matança del porc. A partir d'aquesta data, la comunitat podia permetre's uns certs excessos culinaris que abans haurien sigut impensables. En molts pobles espanyols es preparaven plats col·lectius, com els potatges i les miques, que enfortien la cohesió social.

La Puríssima i el desafiament nutricional del desembre modern

Però si mirem aquesta festivitat des de la perspectiva de la nutrició, apareix una contradicció interessant: el 8 de desembre no sols inicia un cicle de celebracions religioses, sinó també un dels períodes més exigents de l'any per a la salut alimentària. Entre sopars d'empresa, àpats familiars, dolços tradicionals i begudes, molts espanyols consumeixen entre un 30 i un 50 % més de calories al desembre i poden guanyar entre uns 2 i 4 kg per Nadal a causa d'aquests excessos. I ho fan just quan l'activitat física sol disminuir pel fred o la falta de llum.

Això suscita dos reptes. El primer és la moderació: els dolços conventuals o casolans, consumits puntualment, no representen un risc significatiu; el problema apareix quan s'integren en la dieta diària durant unes quantes setmanes.

El segon repte és la gestió de l'abundància: l'obertura del cicle gastronòmic nadalenc convida a revisar com mengem i quin és el paper cultural d'aquests aliments, per trobar un equilibri entre tradició i salut.

Una festivitat religiosa amb impacte cultural, econòmic i alimentari

Així doncs, el dia de la Puríssima no és només un episodi devocional: és un marcador cultural que ha influït en la tradició culinària d'Espanya i d’una bona part de l'Amèrica Llatina durant segles. Des de la rebosteria monàstica fins als dolços fregits italians preservats al continent americà, des dels simbolismes iconogràfics fins als desafiaments nutricionals contemporanis, aquesta festivitat modela pràctiques alimentàries que encara avui continuen vives.

Cada 8 de desembre, les taules, en qualsevol part del món, continuen recordant-nos que la gastronomia és un territori en què s'apleguen la història, la identitat i el plaer. I que, més enllà de la devoció mariana, aquesta data continua sent el punt exacte en què comença simbòlicament el temps de Nadal.

José Miguel Soriano del Castillo, catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.