Paolo Cossarini, Universitat de València i Carlo Berti, Universitat Rovira i Virgili

Giorgia Meloni és la clara guanyadora de les eleccions generals celebrades a Itàlia. El seu partit, Germans d'Itàlia (Fratelli d’Itàlia, FdI) ha obtingut més del 26% dels vots, en unes eleccions que s'han caracteritzat per l'alta abstenció (més del 36%).

Aquesta vegada les enquestes no han fallat. Es veia venir: l'onada d'extrema dreta avança per Europa i tot indica que aconseguirà el poder en un dels països fundadors de la Unió Europea. Quan només falta ultimar l'assignació dels escons, sembla inevitable que el president de la República, Sergio Mattarella, assigne la formació de govern a la líder dels hereus del Moviment Social Italià, el partit postfeixista que va reivindicar durant dècades les bondats del règim de Mussolini.

Els altres partits n’ixen tots malferits, a excepció potser del Moviment 5 Estrelles, que ja es donava per mort durant l'estiu, pel fet de ser un dels principals causants de la caiguda del govern Draghi. De fet, el partit liderat per Giuseppe Conte ha obtingut una mica més del 15% dels vots, i s’acosta al Partit Democràtic, el líder del qual, Enrico Letta, ja ha dimitit. El PD no ha aconseguit augmentar substancialment el suport que va rebre el 2018 i s’ha quedat en el 19%.

N’ix molt perjudicat també el líder de la Lliga, Matteo Salvini, en altre temps gran capità de la dreta italiana i defensor ultra del tancament de les fronteres als immigrants. Amb un resultat per davall de les expectatives (amb prou feines supera el 8%), el lideratge de Salvini perilla, cosa que, a més, podria representar una potencial font d'inestabilitat per al pròxim govern Meloni. Una vegada acabada la lluna de mel postelectoral, la Lliga podria maniobrar per tornar a guanyar protagonisme i suport electoral, i esdevenir un soci de govern difícil de gestionar.

De fet, cal destacar que una bona part del suport electoral obtingut per Meloni ve directament de l'enfonsament dels seus aliats de dreta –Lliga i Forza Italia–. En el conjunt, la dreta italiana obté al voltant del 46% de les preferències, en la línia de convocatòries electorals anteriors. La fragmentació de l'esquerra i el sistema electoral que prima les coalicions explica en bona mesura la majoria parlamentària que ha obtingut la suma dels tres partits: Germans d'Itàlia, Lliga, i Forza Italia.

Possibles escenaris de futur

Ara bé, és impossible negar la dretanització –no sols electoral– de la política italiana i, en aquest context, cal destacar possibles escenaris i conseqüències, tant a curt com a llarg termini.

En primer lloc, l'escenari: l'horitzó, a curt termini, no es presenta lliure de dificultats per a la dreta italiana designada per a governar. És poc probable que la Itàlia de Meloni provoque de seguida un enfrontament amb la Comissió Europea (malgrat les picabaralles verbals recents). Allò que està en joc és el desemborsament dels trams restants dels 200 mil milions d'euros dels fons Next Generation EU. I, tot i això, a mitjà i llarg termini la dreta en el govern a Itàlia promet batalla: la posada en joc se centra en temes com polítiques migratòries, drets civils i sobirania nacional.

Malgrat els intents de desdemonització de la líder de FdI, els discursos públics contra la diversitat sexual, el matrimoni igualitari, les polítiques migratòries dirigides per Brussel·les o la relació entre política i religió certifiquen la posició ideològica ultra de Meloni. A més, cal recordar que el 2018 la líder de FdI va presentar un projecte de reforma constitucional per a eliminar la supremacia del dret comunitari sobre el nacional. En cas de confirmar-se aquesta línia, Itàlia desafiaria el sistema legal de la UE i es posaria al mateix costat que Polònia.

L'extrema dreta és una realitat

La veritat és que, considerades en conjunt, les forces que han obtingut una majoria clara en les urnes, més que una coalició de centredreta (com es presenta formalment en el seu programa oficial) tenen totes les característiques del populisme radical de dreta: forts components antielitistes, discursos euroescèptics, polítiques discriminatòries contra determinats grups i, en una certa manera, un posicionament crític amb el funcionament de les democràcies liberals. Es tracta de característiques molt similars a les de la majoria de les forces polítiques populistes de dreta radical que han obtingut grans èxits a Europa, des de la reelecció d’Orbán a Hongria, passant per la recent consecució dels Demòcrates Suecs (més del 20%, segon partit del país) o també el 15,2% dels vots obtinguts per Vox a Espanya el 2019.

Tant la premsa com el món acadèmic debaten sobre els riscos d'una possible tornada al feixisme, tal com ha posat de manifest la recent investigació publicada per Fanpage.it sobre els vincles entre FdI i grups d'extrema dreta. I si hi ha qui pensa que aquests temors poden ser exagerats –argumentant que les diferències significatives entre els tres partits de dreta a Itàlia (sobre qüestions d'integració europea, migració, guerra a Ucraïna) augura inestabilitat en el si d'un probable govern Meloni–, la veritat és que en una perspectiva de més llarg termini les conseqüències polítiques i socials poden ser molt importants.

L'extrema dreta, més que amenaça, és una realitat ben consolidada a Itàlia, i avança a Europa. Va ser Berlusconi en els anys noranta el primer a desdemonitzar els hereus del feixisme obrint-los les portes del govern. Ara se’n cullen les conseqüències: no sols l'erosió gradual de drets civils sinó també una societat més tolerant al discurs d'odi, a la xenofòbia i a formes d'autoritarisme. La tardor pot ser llarga.

Paolo Cossarini, Postdoctoral Fellow, Universitat de València i Carlo Berti, Postdoctoral Fellow, Universitat Rovira i Virgili

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.