OSCAR GONZALEZ FUENTES/Shutterstock

Asbel Bohigues, Universitat de València

En els darrers mesos les acusacions de corrupció han anat envoltant més i més figures pròximes al president del govern espanyol Pedro Sánchez: des de la seua dona i el seu germà a antics alts càrrecs del seu partit i fins i tot l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero.

Fa vuit anys, l'1 de juny de 2018, Pedro Sánchez esdevenia el primer president del govern d'Espanya després d'una moció de censura reeixida contra el govern conservador de Mariano Rajoy. La moció, la va desencadenar l'escàndol de corrupció Gürtel, i va rebre el suport d'una àmplia coalició d'esquerres i partits nacionalistes.

Aquella majoria parlamentària posava aleshores les bases d’un cicle polític nou a Espanya. Des de llavors, Sánchez ha governat per mitjà d'una complexa aliança que reuneix tres grups diferents: el seu propi Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), partits a la seua esquerra (primer, Unides Podem i, més tard, Sumar), i un conjunt divers de forces nacionalistes perifèriques, sobretot basades al País Basc i Catalunya.

Aquesta coalició s'ha demostrat més resistent que molts esperaven. Ha sobreviscut a la pandèmia, ha aprovat reformes socials i laborals importants, i s'ha assegurat prou suport parlamentari perquè Sánchez continués en el càrrec després de les eleccions generals de 2023.

Tot i això, la coalició ha anat fent-se més i més fràgil. I, per primera vegada des de 2018, la font d'inestabilitat pot ser el PSOE mateix.

Els primers signes de la feblesa van aparèixer entre els partits a l'esquerra del PSOE. L'aliança que s'havia forjat al voltant d'Unides Podem es va fragmentar, i el seu successor, Sumar, ha hagut de bregar per mantenir la unitat entre els partits que el constitueixen. La segona pota de la coalició, els partits nacionalistes i regionals que donen suport a Sánchez en el parlament, també s'ha fet més difícil de gestionar.

Les conseqüències són ben visibles. El govern no han aprovat uns pressupostos d'estat nous des de 2022, i ha confiat en pròrrogues de pressupostos anteriors, i les derrotes parlamentàries han esdevingut el pa de cada dia.

Tot i aquestes dificultats, el PSOE –i Sánchez mateix– ha continuat sent l'actiu més fort de la coalició. Sánchez ha superat amb escreix les expectatives, ha sobreviscut a derrotes electorals, i ha mantingut una posició central en la política espanyola. Mentre que els socis de coalició generaven incertesa, els socialistes proporcionaven estabilitat. Ara això potser ja està canviant.

Acusacions de corrupció

Al llarg dels dos darrers anys, un creixent nombre d'investigacions i acusacions ha afectat figures connectades al PSOE i el cercle més pròxim de Sánchez. Els casos impliquen antics alts càrrecs del partit, membres del cercle més pròxim del president del govern, i individus estretament relacionats amb el govern.

Els partidaris del govern afirmen que aquestes investigacions són una guerra judicial (lawfare) de manual –una utilització motivada políticament dels jutges per a soscavar o directament atacar enemics. Hi ha dades per a abonar aquest punt de vista, perquè algunes de les acusacions de corrupció les han presentades Manos Limpias (“Mans Netes”), un suposat sindicat amb lligams ultradretans. Ara bé, els crítics defensen que els casos reflecteixen un escrutini judicial legítim respecte als qui exerceixen el poder.

Siga quina siga la interpretació que prevalga, les conseqüències polítiques són ja evidents.

L'any passat, el fiscal general va ser inhabilitat en un cas que implica la revelació d'informació confidencial. El germà de Pedro Sánchez té actualment un judici per les acusacions relacionades amb el nomenament pel seu lloc de treball en l'administració pública, i la dona de Sánchez es troba també sota investigació. El cas més perjudicial per al PSOE ha sigut l'escàndol Koldo, que presumptament implica un exministre i alts càrrecs del part en un pla de corrupció relacionat amb la compra de màscares durant la pandèmia.

I a aquesta pressió, s'hi han afegit altres controvèrsies. La membre de PSOE Leire Díez ha sigut acusada de cercar informació i exercir pressió sobre els jutges que investiguen casos de corrupció que impliquen el partit, amb suport de càrrecs d'aquesta formació.

Tot i que Sánchez mateix no ha sigut implicat en cap dels casos, les acusacions de suborn, els enregistraments filtrats, el favoritisme i la ingerència política s'han combinat per crear la tempesta perfecta al seu voltant.

El darrer colp ha arribat amb la investigació a l'expresident del govern socialista José Luis Rodríguez Zapatero sobre suposats lligams amb Veneçuela i l'aerolínia Plus Ultra. Per al PSOE, la significació no és només judicial, sinó també política. Zapatero continua sent el membre més destacat de la vella guàrdia del partit. Té una àmplia consideració com a tòtem de l'esquerra espanyola i ha donat un ferm suport a Sánchez.

Zapatero no sols simbolitza el PSOE sinó també la generació de socialistes que va governar Espanya entre 2004 i 2011. És recordat sobretot per ampliar drets socials, particularment amb la legalització de matrimoni de persones del mateix sexe i la reforma de l'avortament. Aquesta imatge com a cap progressista ha tapat en gran part el record de les seues mesures d'austeritat, amb retallades i acords amb el dretà Partit Popular (PP).

Les acusacions contra ell han tingut un fort ressò en l'esquerra. Parlant en el Congrés espanyol el 20 de maig, el líder esquerrà català Gabriel Rufián va resumir l'estat d'ànim amb brevetat: “Si això és veritat, és una merda. Però si és mentida, és una merda encara més grossa.”

La pèrdua del control de la narrativa

Com a conseqüència d'aquestes acusacions, la qüestió que domina el debat públic és ja no és la que tria el govern. L'habitatge, la inflació i els serveis públics són encara les principals preocupacions per als votants espanyols, però les acusacions de corrupció capten cada vegada més l'atenció de la política i dels mitjans de comunicació.

Això representa un desafiament significatiu per a qualsevol govern. Un dels principals avantatges d'ocupar l'executiu és la capacitat de conformar l'agenda política. Quan els governs perden aquesta capacitat, sovint els agafen a contrapeu, reaccionant als esdeveniments més que no pas dirigint-los.

El simbolisme resulta particularment colpidor en el cas de Sánchez. El seu ascens al poder en 2018 va arribar amb un vot de censura al PP de Mariano Rajoy, després d'haver estat empastifat en la seua pròpia sèrie d'escàndols de corrupció. Vuit anys més tard, els seus opositors intenten mostrar que el PSOE està tallat pel mateix patró.

El final d'un cicle polític?

Arribats a aquest punt, cal una certa perspectiva. La política espanyola ha experimentat una continuïtat notable des de 2018. Sánchez ha continuat en el càrrec més temps que no esperaven molts observadors, maniobrant en un parlament fragmentat i un medi polític cada vegada més polaritzat.

L'actual govern d'esquerra és un dels més duradors del període democràtic espanyol. Els vuit anys de titularitat de Sánchez només els supera Felipe González, també del PSOE, que va governar des de 1982 fins a 1996.

No podem tampoc ignorar la possibilitat que alguna de les actuals onades d'acusacions podria ser una guerra motivada políticament o judicialment. Les paraules de l'expresident del govern del PP José María Aznar, pronunciades després que Sánchez es va assegurar un segon mandat en 2023, encara ressonen en la dreta: “Qui puga fer, que faça.” En altres paraules, canvia el govern amb qualsevol mitjà a l'abast.

Els governs de Sánchez han aconseguit un notable èxit en les seues polítiques, incloent-hi reformes de mercat laboral, augments en el sou mínim i un paper actiu en afers europeus i internacionals. Més recentment, el govern ha tret avant la regularització de més de 500.000 immigrants sense papers.

Fins tot els crítics reconeixen la capacitat extraordinària de Sánchez per a la supervivència política. Encara ara, després de vuit anys en el càrrec, alguns observadors, particularment de la dreta, creuen Espanya pot estar acostant-se al final d'un cicle polític.

Si això és el cas, no és només el resultat de les acusacions de corrupció i les investigacions judicials. Els partits a l'esquerra del PSOE són més dèbils que no ho eren, i les relacions amb els aliats parlamentaris s'han fet més complicades. La productivitat legislativa s'ha frenat. El partit ha tret mals resultats en les eleccions regionals d'Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i el seu anterior baluard d'Andalusia.

Això no significa necessàriament que el govern de Sánchez estiga a la vora de la caiguda. El president del govern té poc d'incentiu per a convocar eleccions immediates, particularment quan la majoria de sondatges d'opinió indiquen que una coalició entre el PP i l'ultradretà Vox podria sorgir com l'alternativa. I tampoc no és clar que els votants s'hagen girat definitivament contra els socialistes. La política espanyola ha mostrat ara i adés que l'opinió pública es pot moure amb rapidesa, sobretot durant les campanyes electorals. Tot i això, l'estat d'ànim sí que ha canviat.

Durant anys, el PSOE ha funcionat com la base més forta del govern de coalició a Espanya. Els problemes habitualment provenien dels companys de coalició minoritaris o dels aliats parlamentaris. Ara, per primera vegada, la font principal d'incertesa sembla que és al centre de la coalició.

Tant si les acusacions actuals finalment porten a condemnes, a absolucions o a atzucacs polítics, ja se n'ha sentit l'impacte. Han debilitat el control del govern sobre l'agenda política, han incrementat les tensions entre companys de coalició i han encès l'especulació sobre la durabilitat del govern de la coalició fundada el 2018.

Hi ha ecos ací dels anys finals de la presidència de Felipe González en els noranta, que va quedar marcada per acusacions de corrupció i l'escàndol del GAL. Aquells darrers anys es recorden sovint com el lent declivi d'un llarg govern de socialista i el preludi a la victòria de José María Aznar el 1996.

Vol dir això que, trenta anys després, estem presenciant l'etapa final de l'era Sánchez i el preludi d'una una coalició nova de la dreta i les forces ultradretanes? Seria prematur de respondre que sí. Però l'àmplia coalició que va portar Sánchez al poder sembla més fràgil avui que en qualsevol altre moment dels darrers vuit anys.

Asbel Bohigues, Professor de Ciència Política, Universitat de València

Aquest article es publicà en The Conversation. Llegiu l'original.