Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

L’Hospital-Escola de la Creu Roja de València durant la Guerra Civil

L’Hospital-Escola de la Creu Roja de València durant la Guerra Civil

La situació geoestratègica de la ciutat de València i el curs desfavorable de la guerra per al bàndol republicà convertiren la ciutat en una destinació preferent per a la població civil evacuada i per a nombrosos contingents de milicians i militars ferits i malalts. Davant d’aquesta situació, les successives autoritats valencianes escometeren una profunda readaptació del sistema hospitalari de la ciutat, que es va materialitzar en l’habilitació ad hoc d’almenys vint centres situats dins i fora de les rondes de Trànsits. Els hospitals preexistents també patiren una marcada reorganització. Així, l’Hospital Provincial, el Manicomi Provincial, el Sanatori de Porta-Coeli i l’Hospital de la Malva-rosa van haver d’incrementar la capacitat d’hospitalització, cosa que va provocar l’amuntegament dels pacients i la davallada de la qualitat assitencial. L’Hospital-Escola de la Creu Roja, els inicis del qual es remunten a 1920, també va haver de fer front a les contingències de la contesa: l’acumulació de ferits per arma de foc, la mobilització del personal mèdic, el tancament de l’escola d’infermeres, l’habilitació de postes sanitàries d’urgència, la pressió de les autoritats sanitàries revolucionàries, etc.

A les acaballes del mes de juliol de 1936, les preocupants notícies que, provinents d’Espanya, arribaven a les oficines centrals de la Creu Roja, a Ginebra, sobre l’execució de presoners i ferits, alarmaren els dirigents d’aquesta organització humanitària. Max Huber –president aleshores del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR)– va decidir que el metge suís Marcel Junod (1904-1961) s’hi personara per a obtenir informació de primera mà visitant els dos bàndols enfrontats. Com a delegat general del CICR a Espanya, Junod va efectuar tot un seguit d’accions humanitàries a fi de mitigar l’impacte de la guerra en la rereguarda, com ara l’intercanvi de presoners, la supervisió de les condicions de les persones detingudes, la distribució de roba, aliments i medicaments, l’assistència a les víctimes dels bombardejos en el marc de la defensa passiva de la població civil, etc.

El 28 de maig de 1937 un bombardeig dels insurgents
va trencar els cristalls de la delegació del CICR a València.
Font: Audiovisuals Archives, CICR (Gèneve), VP-HIST-01.847-06.
 

D’altra banda, el secretari del Comitè Central de la Creu Roja de la zona republicana –el metge llibertari Juan Morata Cantón (1899-1994)– es va traslladar a Barcelona el 3 de setembre de 1936 a fi de recompondre el comitè local, la qual cosa va assolir després de pactar amb la CNT dos noms: Josep Martí Feced com a director mèdic i Pere Estany com a president del Comitè de Barcelona. Amb la mateixa missió, Morata Cantón es va desplaçar a València, on va ser rebut pel president del comitè local, Ricardo Muñoz Carbonero (1884-1944), metge, especialitzat en radiologia, conegut entre altres coses perquè havia sigut regidor de l’Ajuntament pel Partido de Unificación Republicana Autonomista (PURA) controlat per Félix Azzati. Morata Cantón es va instal·lar al carrer de Salvador Seguí (actualment, Comte de Salvatierra), on tenien la seu tant el CICR com el comitè local de la Creu Roja Espanyola. El metge suís Roland Marti (1909-1978), que poc després marxà a Barcelona, estava al capdavant de la delegació, integrada per un grup de 18 persones.

Seguint les directrius de Ginebra, la missió de Morata Cantón a València, com a Barcelona, era adaptar tots els recursos, tant materials com humans, de la Creu Roja local a les necessitats específiques d’un context de guerra civil incipient. En aquesta línía, Morata Cantón aconseguí que l’anarquista Columna de Hierro respectara la Creu Roja (a partir d’ara CR) gràcies a la col·laboració de la CNT. Però, de quins recursos disposava la CR a la ciutat de València quan va esclatar la guerra?

La riuada de 1957 va destruir tota la documentació que l’activitat de la CR havia generat a la ciutat fins aleshores (llibres d’actes, factures, llistes de personal, memòries, etc). Afortunadament, un cirurgià molt lligat a la institució –José Antonio Borrás, que havia estat un dels fundadors de l’hospital i que en acabar la guerra en seria el seu director– va publicar una crònica completa de les activitats del comitè local des de les acaballes del segle XIX. Aquesta crònica és el seu discurs que va pronunciar el día 7 de juny de 1963 amb motiu del seu ingrés a la Reial Acadèmia de Medicina. Titulada La Cruz Roja en Valencia, desde su fundación hasta nuestros días, constitueix una referència obligada per a qualsevol aproximació històrica posterior. No obstant, és una font històrica que cal contrastar atenent la seua procedència. A més del context polític en què fou escrita, no es pot negligir que Borrás era part interessada, ja que encara ocupava la direcció de l’Hospital-Escola en el moment de redactar el seu discurs.  

Les primeres actuacions de la CR a la ciutat de València es remunten a 1897, quan els voluntaris van atendre els damnificats per una forta riuada del Túria. L’any següent, el personal de la CR va assistir els soldats que tornaven ferits o malalts de Cuba i les Filipines. Durant aquesta primera etapa, no obstant això, la CR només disposava d’una ambulància de tracció per cavalls i unes oficines situades al carrer de l’Arquebisbe Mayoral. No fou fins al 1906 que la CR va poder gaudir de la primera infraestructura sanitària pròpia a la ciutat: una policlínica habilitada a la plaça de Sant Bult i que, sis anys més tard, es traslladaria al carrer del Governador Vell. El 1919 hi va tenir lloc la primera transfussió de sang de la ciutat, realitzada en el transcurs d’una intervenció quirúrgica practicada pels doctors Manuel Candela i Rafael Vilar Sancho. El cos mèdic estava integrat aleshores per dotze facultatius que cobrien les principals especialitats mèdiques i quirúrgiques.

La memòria anual del comitè local de 1912 acabava plantejant una pregunta: “Por qué no se crea un Hospital de Sangre que se titule de la Cruz Roja?”. Es tractava d’una demanda generalitzada dels cirurgians de la CR, que consideraven que la policlínica no era el lloc ideal per a operar malalts, ja que no tenia capacitat d’ingrés i els pacients operats havien de ser traslladats als seus domicilis. A començament de l’any 1920 es va inaugurar el primer hospital de la CR a la ciutat de València. Es va instal·lar al carrer d’Antonio Suárez, just a l’inici de l’avinguda del Port, aprofitant que Rafael Mollà, catedràtic de Patologia Quirúrgica, se n’havia anat a Madrid i havia deixat tancada la seua clínica. El cos mèdic fundador de l’hospital estava integrat per 22 professionals, entre el quals hi havia José Antonio Borrás, esmentat anteriorment. Els metges estaven auxiliats per religioses terciàries caputxines. Precisament, una d’elles fou donant de sang per a un malalt que patia una hemorràgia greu a causa d’una úlcera gàstrica a la sala del doctor Mario Ximénez del Rey. La tasca desenvolupada per l’hospital fou eminentment quirúrgica (226 operacions el 1920). A l’any següent va acollir els soldats ferits i malalts que arribaren a València procedents de la guerra al nord d’Àfrica.

Durant aquesta època, la vocació científica i docent de la CR de València ja era ben palesa. El gener de 1922 aparegué el primer número de la revista Anales de la Policlínica de la Cruz Roja de Valencia, on es detallava l’activitat mèdica de l’hospital i de la policlínica. En aquesta línea, cal afegir la visita al centre hospitalari de reconeguts cirurgians de l’època. Així, el 13 de setembre del 1924, el doctor Manuel Corachan (1881-1942), natural de Xiva i cap del servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu de Barcelona, va intervenir tres malalts a l’hospital de la CR. Cal destacar que els cirurgians valencians visitaven sovint el servei que encapçalava Corachan a Barcelona, on hi van conèixer els seus deixebles Josep Trueta i Jaume Pi i Figueras.

A mitjan 1926 l’hospital fou traslladat a un nou emplaçament de la ciutat. Es va instal·lar en una antiga fàbrica de vellut –adequada al nou ús– situada al cantó del carrer del Portalet (desaparegut en l’actualitat) amb el número 26 del carrer d’Alboraia. A més, el 1930 es va establir una segona policlínica, annexa al nou hospital. El cos mèdic d’aquesta nova policlínica estava format per 23 professionals, entre els quals convé destacar la pediatra Mercedes Mestre Martí, l’única dona, coneguda perquè durant la guerra esdevindria sotssecretària de Sanitat amb la ministra Federica Montseny.

 

Situació de l’Hospital-Escola de la Creu Roja a València.
Noteu en la part superior esquerra part del camp de futbol del Vallejo,
on va jugar el Llevant UE entre 1925 i 1968.
Font: Arxiu Històric Municipal, plànol cadastral, quadrant 38, subquadrant III.Leyenda

 

Durant l’etapa republicana es van construir nous pavellons destinats a eixamplar la policlínica annexa a l’hospital, i es va adquirir gran quantitat d’instrumental mèdic. No debades, com a resultat de la intensa activitat quirúrgica que s’hi duia a terme, a mitjan 1934 va començar a practicar-se de manera rutinària la tranfusió sanguínia directa, de persona a persona. L’equip transfusor estava integrat per un metge, un farmacèutic, un practicant i per un col·lectiu de donants de tots els grups coneguts aleshores. El 1935 l’hospital es va reorganitzar i s’hi van afegir nous serveis, com ara els d’oftalmologia, nutrició i urologia. Desmembrat del servei de cirurgia, aquest darrer passà a estar dirigit per Víctor Mollà Fambuena (1901-1972), fill de l’esmentat catedràtic de cirurgia. El nou servei experimentà notables millores que van permetre realitzar exploracions citoscòpiques i proves funcionals.

La CR va ser respectada pels comités revolucionaris de la ciutat, i els metges continuaren fent el servei normal, tant a la policlínica com a l’hospital, tot atenent els ferits per arma de foc que es produïen en els tirotejos als carrers de la ciutat a causa de la inestabilitat política i social provocada del colp militar. Per aquest motiu, es feu necessària la instal·lació al mateix hospital d’una posta sanitària d’urgència, on van ser destinats quatre metges. A més d’aquesta posta, des del mateix estiu del 1936, la CR en tenia quatre més instal·lades a València: al cinema “Coliseum” (gran via de les Germanies cantó amb el carrer de Castelló); al desaparegut carrer de Na Rovella; al dispensari antituberculós de l’avinguda del Port; i al col·legi dels Salesians, situat al camí de Trànsits cantó amb el carrer de Sagunt. Cal assenyalar que aquestes cins postes de la CR estaven integrades en una una xarxa molt més extensa formada per un total de 26 postes, que van ser ràpidament habilitades per tota la ciutat els darrers dies del mateix mes de juliol del 1936. Els partes facultativos de los servicios prestados por las postas de la Cruz Roja de Valencia en los primeros días de guerra ens apropen a la violència que es va viure als carrers de València durant els primers dies després de la sublevació militar. Així, entre el dia 20 de juliol i el 17 d’agost del 1936 van ser ateses a les postes de la CR un total de 216 persones, la majoria per contusions, ferides, traumatismes, fractures i ferides per arma de foc.

Durant l’estiu del 1936 el personal de l’Hospital de la CR estava integrat per 24 metges formats en les principals especialitats. Davant el clima polític regnant a la ciutat de València, tots els metges del CR es van haver d’afiliar a partits polítics o sindicats d’esquerra. Com en èpoques anteriors, cap d’ells rebia remuneració. Eren professionals que treballaven en el sector privat i/o en diferents institucions mèdiques de la ciutat (Beneficència Municipal, Hospital Provincial, Cos Municipal de Sanitat, mútues professionals, etc.) i que, per tant, actuaven com a voluntaris en aquest hospital. L’hospital també tenia un practicant, dos infermeres i 12 portalliteres. Durant aquesta etapa, la capacitat del centre sanitari era de 20 llits.

El novembre de 1936, el Comitè local de la CR de València va quedar constituït per representants dels partits polítics i dels sindicats que integraven el Front Popular. El nou comitè –encapçalat pel metge Muñoz Carbonero, ja esmentat– va acordar la destitució d’Enrique Bonet, metge i representant de l’hospital de la CR; no obstant això, les autoritats sanitàries revolucionàries van recordar que Bonet «se debe de lleno al Comité Sanitario Popular», i va ratificar-ne la destitució. Estem, per tant, davant un conflicte de competències entre el Comitè local de la CR i el Comitè Sanitari Popular.

Un altra conseqüència de la guerra per a l’hospital fou la mobilització del personal. Així, a l’abril del 1937 els cirurgians José Antonio Borrás i Antonio Fernández Moscoso van passar a estar sota les ordres del tinent coronel Enrique Gallardo, i van ser destinats a l’hospital de sang d’Alfambra, un dels nombrosos que cobrien l’assistència sanitària dels ferits al front de Terol. Al gener de 1938, en el context de l’avanç de les tropes franquistes cap a la Mediterrània després d’haver reconquerit Terol, Borrás va ser destinat a l’hospital de sang de l’Alcora (Castelló). Altres metges mobilitzats van ser Víctor Mollà, com a cap d’un equip quirúrgic en el tren hospital número 1, que circulava entre València i Sarrión, tot evacuant ferits del front de Terol; i Dámaso Segrelles i Miguel Blanes, destacats a l’hospital de sang de Garaballa (Conca).

Uniforme de dama infermera auxiliar de la Creu Roja. Font: Borrás, J.A.
El uniforme como signo exterior de la misión humanitaria
de la enfermera auxiliar de Cruz Roja
.
València, Imp. Organización Bello, [1948].
 

El començament de l’any 1939, amb la previsible victòria dels sublevats, va incrementar les detencions a València. En aquest clima de nerviosisme i incertesa, la CR va centrar els seus esforços en l’alliberament d’aquests presoners. El mateix José Antonio Borrás va ser detingut el 27 de gener del 1939 i conduït a una cel·la de la txeca habilitada a les Escoles Pies del carrer dels Carnissers; traslladat a la presó Model, va ser finalment alliberat gràcies a les gestions realitzades per Muñoz Carbonero. No era la primera vegada que Muñoz visitava una presó: al llarg de la guerra havia assistit els interns de les diferents presons de la ciutat de València, de Gandia i d’Alacant, tot portant-los roba, medicaments, menjar i autoritzant el trasllat als hospitals d’aquells que estaven malalts.

L’Hospital-Escola de la CR de València tenia una vocació científica que, fins i tot, es va mantenir al llarg de la contesa. Aquest caràcter es traduïa sovint en conferències, en sessions clíniques i en publicacions en revistes mèdiques. La premsa valenciana de l’època se’n feia ressò. Així, en l’edició d’El Pueblo del 7 de març de 1937 es pot llegir: “En ciclo de conferencias organizado por este Comité mañana jueves, a las seis de la tarde, en el local del Hospital, Alboraya, 28, disertará el doctor don José Antonio Borrás sobre el tema «La tolerancia del organismo para los proyectiles de guerra». Se invita a las autoridades sanitarias y Cuerpo Médico de Valencia.” Dies després, Mollà va impartir una sessió clínica basada en la seua experiència com a cirurgià de primera línia. A més, Mollà va publicar part de la seua casuística en sengles articles apareguts en Crónica Médica (1937 i 1938). Tot i la militarització, la producció científica de Mollà no va bandejar les malalties “civils” ni la seua especialitat, com ho demostra la publicació el 1938, en la mateixa revista, del cas clínic “Megauréter bilateral en una niña de once años”.

Un tret diferencial d’aquest centre hospitalari era també la seua vocació docent. Efectivament, poc després de la seua inauguració, el Sanatori Quirúrgic de la Creu Roja –com es coneixia l’hospital a l’emplaçament originari– inicià una labor docent encaminada a la capacitació de dones voluntàries que acabarien rebent el títol de “dames infermeres”. Naixia així l’Hospital-Escola de la Creu Roja de València, una institució que tenia entre els seus objectius, a més de l’assistència en situacions d’emergència, incloent-hi la pobresa extrema, la formació d’infermeres auxiliars que ajudarien en cas de necessitat.

Les anomenades “dames infermeres” responien a un model, promogut des de la Corona espanyola per la reina Victòria Eugènia, que pretenia formar un cos auxiliar de dones voluntàries que, en situacions de crisi humanitària, especialment les derivades de catàstrofes naturals i de conflictes armats, actuaren seguint les directrius dels metges i, en definitiva, de les autoritats de la CR. Segons el decret de creació d’aquest cos, de 1917, havien d’assistir els malalts o ferits de manera abnegada i altruista d’acord amb les necessitats de la CR, treballant preferentment als hospitals o dispensaris propis. El títol, fora de la institució, no tenia cap valor i, per tant, no facultava per a l’exercici professional de la infermeria. La subordinació a la jerarquia, l’obligació d’adaptar-se a les circumstàncies i l’assignació per gènere de les tasques –cures bàsiques dels malalts, preparació dels menjars, neteja de les instal·lacions o de l’instrumental, etc.– estaven fixades per un reglament que distingia entre dames de primera i de segona, segons la durada del període de pràctiques als hospitals o dispensaris de la CR.

Amb els requisits, deures i limitacions descrits, resulta obvi que aquest cos auxiliar estiguera reservat a les dones de les classes més benestants, és a dir, de l’aristocràcia i de la burgesia. Dones que no tenien com a objectiu introduir-se en el món laboral, sinó ocupar una part del seu temps lliure adquirint un títol lluïdor, de prestigi, en la societat del seu temps, que es manifestava per l’ús d’un uniforme propi i l’ostentació mitjançant un llacet amb els colors de la CR, a imatge i semblança de la reina Victòria Eugènia, que ostentava la presidència de la institució a Espanya. És revelador que el decret 1917/60 que instituïa la condició de “dama infermera” de la CR, igual que la Llei de bases de reorganització, de 1916, s’haguera publicat dins la secció del Ministeri de la Guerra a La Gaceta de Madrid.

Retrat de la reina Victòria Eugènia vestida de dama infermera.
Font: La Reina Victoria Eugenia, Enfermera,
blog Gomeres. Salud, historia, cultura y pensamiento, Universitat de Granada.
 

La legislació que propicià la reorganització de la CR subordinada a la sanitat militar i, en definitiva, la normativa que va fer possible el sorgiment de la figura auxiliar de la dama infermera, no pot ser considerada aliena a un context de dominació colonial del continent africà per part de les potències europees, en concret al repartiment del Magrib entre França i Espanya, ni a l’esclat de la I Guerra Mundial, que va obligar les dones europees a ocupar massivament els llocs de treball vacants per la mobilització militar de la població laboral masculina.

No és casual que una de les primeres actuacions públiques de les dames infermeres valencianes fóra l’assistència als soldats ferits o malalts –147 en total– que, procedents del Rif, es van acomodar al denominat Hospital d’Evacuació del Cabanyal. Ubicat a l’edifici de la Mútua dels Pescadors de la platja de la Malvarrosa, fou habilitat el 15 de setembre de 1921, tal com ja s’havia fet l’any 1909 amb ocassió de la guerra d’Àfrica. Tampoc no és casual que entre les primeres dames infermeres valencianes destacaren les representants de l’aristocràcia local, com ara la comtessa de Torrefiel i les filles de la marquesa de Malferit, que seria presidenta de la Junta local de la CR de València fins a la proclamació de la II República. A més, la creació de l’Hospital-Escola coincidí amb l’arribada d’una comunitat de religioses, les terciàries caputxines, que després de la guerra serien substituïdes per les religioses de la Consolació. S’encarregaven de la cuina i de la porteria, però també tenien responsabilitats en l’àmbit de la policlínica i de les infermeries. Tot apunta al fet que, amb la incorporació, els anys vint, de les dones a les activitats de l’hospital, com a membres d’una comunitat religiosa o com a dames infermeres, la CR es va consolidar com a institució a la ciutat de València.

Segons el relat de José Antonio Borrás, el responsable de la formació de les dames infermeres valencianes fou des de bon començament Antoni Cortés Pastor (1891-1935). Especialista en malalties de l’aparell respiratori i circulatori, va comptar amb la col·laboració de la resta de metges de la institució, que impartien les classes relacionades amb les seues respectives especialitats. Sens dubte, Cortés Pastor seguia el programa oficial, però no hem pogut esbrinar quin manual recomanava a les seues alumnes. Malauradament, a l’estiu de 1935 va patir un fatal accident de trànsit prop de Xiva. Era llavors, des de 1931, president del Col·legi de Metges de València. Probablement, la desaparició sobtada del responsable de la docència i, un any més tard, l’esclat de la Guerra Civil, van ocasionar tard o d’hora, en unes circumstàncies difícils de precisar encara, el tancament de l’escola de dames infermeres. Això no obstant, sabem per José Antonio Borrás que el nombre d’infermeres voluntàries havia experimentat un gran increment durant la República i que una d’elles, Patrocini Durà, havia adquirit la consideració, o potser el càrrec, de cap de les infermeres. Sembla que la seua experiència –coneixia perfectament tant el reglament com el funcionament de la casa– va assegurar la continuitat de l’escola després de la Guerra Civil, però no tenim informació sobre la seua procedència i formació, ni sobre les activitats i responsabilitats que va assumir en el marc de la institució, especialment durant el conflicte armat. Conèixer millor la trajectòria d’aquesta dona permetria il·luminar un moment de crisi de la institució, ja que la comunitat religiosa, les terciàries caputxines, va haver d’abandonar l’hospital. Després de la guerra, José Oltra Bergón (1898-1956), especialista en malalties de l’aparell digestiu i cap del Servei de Patologia Digestiva de l’Hospital, fou nomenat “profesor de enfermeras”, càrrec que ocupà fins a la seua mort.

El que no contà el Dr. Borràs en el seu discurs d’entrada a l’Acadèmia de Medicina fou que el president del comité local de la CR entre 1932 i 1939, l’esmentat Ricardo Muñoz Carbonero (1884-1944), va sofrir en acabar la guerra un llarg i dolorós procés, acusat de pertànyer a la francmaçoneria. Pare del cineasta Ricardo Muñoz Suay (1917-1997), que avui dóna nom a la Filmoteca Valenciana, era un personatge prominent en la ciutat de València: metge de prestigi i amic personal de Blasco Ibáñez, havia militat en diverses formacions republicanes, arribant a ocupar el càrrec de regidor de l’Ajuntament de València abans de la dictadura de Primo de Rivera. Com a tal, “s’alçá a defendre amb acopi de dades la necessitat dels metges d’estudiar nostra llengua”. El procés va concloure arran del seu traspàs, l’estiu de 1944; era diabètic i s’havia quedat pràcticament cec.

 

Xavier García Ferrandis, Universidad Católica de Valencia «San Vicente Mártir»

Àlvar Martínez Vidal, Universitat de València

Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología y el Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.

Publicat per:
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies