Està situada a la Partida de la Mar, n. 30 de dita població i prop de l’alqueria del Magistre. S’hi pot arribar des del nucli urbà d’Almàssera i des de la V-21 pel camí de la Mar d’Almàssera fins el seu encreuament amb la via verda ciclista coneguda com la “via xurra”. Pel camí asfaltat del seu costat es pot entrar fins el primer camí asfaltat a mà dreta.
Es troba en bones condicions en general si bé ha patit diverses actuacions al llarg del temps en la façana, l’estructura i la coberta, a més de quedar adossada a altres construccions, algunes de qualitat molt baixa.
Segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012) és una barraca de principis del segle XIX, amb dos-cents anys d’antiguitat, si bé però M.del Rey i A. Gallud (PAT de l’Horta, 2018) la daten a finals de dit segle. El fet és que, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns. Actualment continua en ús com vivenda amb la casa alqueria annexa. Quant al seus noms, ambdós fan referència al nom de propietaris del segle XX.
Segons M. Del Rey i A. Gallud (PAT de l’Horta, 2018), l’alqueria encara es troba en un espai de l’horta de molt bona conservació en aquest terme d’Almàssera. Forma part d’un conjunt més gran format per una casa-alqueria annexa així com algunes construccions de reduïdes dimensions i mala qualitat al seu entorn. Segons aquests autors, la casa adossada seria substitució d’una altra barraca emparellada originalment, o d’una ampliació de l’espai de l’original. En tot cas, no estan connectades. La barraca és de les de tipus “passadís”, amb una porta i corredor interior en el lateral esquerre. La porta ha estat canviada per una moderna més gran que l’original, i també s’ha obert una porta-finestra en el trespol del primer pis. Igualment, s’ha canviat la cobertura per l’habitual de planxes ondulades de fibrociment, i s’ha instal·lat una lluminària dalt del seu frontal. Segons J. A. García Esparza (2012) està construïda en tova i rajola, recoberta exteriorment per arrebossat i emblanquinat. La fusteria dels buits és de fusta, amb reixes a les finestres, i la coberta està sostinguda per bigueteria també de fusta. La seua planta és rectangular, amb una superfície de 48,56 m2, amb un frontal de 5,78 m d’amplària i una profunditat de 8,55 m de longitud, mentre que l’alçada és de 5,98 m. Té connexió elèctrica i també dotació d’aigua de pou i de xarxa pública.
(BRL-BRR-PAT HORTA).
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. “Casa Quelo (Barraca de Fernando de la Font)”. Element Patrimonial EPA_06.01, pp. 283-28 4.
- Hernández Dolç, Agustí, “Les barraques de l’Horta Nord. Un últim vestigi d'un temps passat”, Revista Métode, n. 32 (hivern 2001-2002).
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 212-213.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista valenciana d'etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: E. Guinot, Google Street View,Google Earth
