Segles XI-XII.

Segons expliquen Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), les llengües de Sant Jordi són d'origen medieval islàmic, anterior a la conquesta de València pel rei Jaume I en el segle XIII, si bé és evident que el seu nom és posterior a dita conquesta. La séquia de Favara és citada com en funcionament l’any 1092 en una crònica musulmana. Tanmateix, segons explica F. Esquilache (2014), la primera referència escrita segura sobre elles és de l’any 1362, quan la comuna de propietaris de la séquia de Favara encarregaren a Andreu Julià, mestre d’obres de la Seu de València, una visura o inspecció del conjunt de la séquia de Favara per identificar tots els seus partidors i llengües i deixar per escrit les seues dimensions per si de cas la guerra que es mantenia amb el regne de Castella en aquells anys provocava la seua destrucció. (Arxiu de Protocols del Patriarca, València, VAR-201, f. 7r-10v). Dit document ja l’anomena partidor “de Sant Jordi” i li assigna una amplària de 3 palms i 2 dits valencians, que són 71,44 cm (el mateix que les llengües d’Estadella), mentre que la séquia mare de Favara, l’altra canal que passava per la llengua, media 2,562 metres. Les actes de la comuna de Favara de l’any 1403 ratifiquen les dimensions de dit partidor, i també tornen a ser documentades amb dites dimensions en un plet davant el Governador del regne de València de l’any 1456. Les Ordenances de la séquia de Favara de l’any 1701 parlen d’aquest partidor “major de Sant Jordi” en el seu capítol 121, i s’hi diu que tenien aigua els dissabtes de cada setmana, ja que la séquia regava per parts o tanda atenent l’escassetat d’aigua. Actualment segueixen en funcionament. Sempre han estat propietat de la comunitat de regants de la séquia de Favara, la qual se n’ha fet càrrec de la seua preservació i reparació.

Segons Guinot i Selma (2005, inèdit), Selma (2014) i Esquilache (2014), aquestes llengües tenen l’estructura material habitual d’elles. Un tallamar dins el caixer de la séquia mare de Favara per partir l’aigua que hi arriba. En aquest cas, com acabem d’explicar, no divideix per la meitat sinó que ambdues goles tenien dimensions molt diferents: 71,44 cm el braç de Sant Jordi, que va per l’esquerra de la llengua i, als pocs metres, gira 90º a l’est, direcció la mar, i 2,562 metres la séquia mare que continua recta direcció sud. Tanmateix, hui en dia no sabem les dimensions exactes que tenen ja que estan mig soterrades. És rellevant que aquest braç de Sant Jordi continua sent una de les poques séquies de terra que resten en el seu estat antic. Tradicionalment el tallamar i les dues goles estaven construïts amb carreus o sellars de pedra, i lloses també de pedra al sòl de la séquia, però com han quedat soterrades no sabem si han patit modificacions sensibles o només s’ha recobert tot de formigó. Sobre les llengües també hi ha construïda contemporàniament una caseta per protegir els torns metàl·lics per obrir i tancar els braços.

Segons el PAT de l’Horta (2018), són un element hidràulic de Segon Nivell.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_18.02, p. 191.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. (Incloses en la fitxa general de la séquia de Favara). Referència pròpia: EPH2_18.02, pp. 791-792.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 137, p.449.

GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.

SELMA CASTELL, S. (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 313.

ESQUILACHE MARTÍ, F. (2014): “La cuestión de la proporcionalidad en la distribución del agua de riego. El caso de la acequia de Favara (huerta de Valencia)”, dins Irrigation, society and landscape: tribute to Thomas F. Glick : proceedings [of the] International Conference, Valencia, September 25th, 26th and 27th, 2014, (coord. C. Sanchis, G. Palau-Salvador, I. Mangue, Luis P. Martínez), pp. 50-69.

GUINOT, E., SELMA, S., LLORIA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: Enric Guinot, Google Earth