Època medieval, segles XIII-XIV.

Segons Guinot i Selma (2005, inédit) i Selma (2014), el molí del Tell es troba construït sobre el braç de les Monges de la Séquia de Favara, el segon construït sobre dit braç, el qual després continuava en direcció a la mar i passava encara pel molí de la Creu fins enllaçar amb la Séquia del Rei. El punt per a la seua construcció aprofita el desnivell que hi havia prop d’ell pel pas de la depressió o barranc de la Rambleta. La seua activitat tradicional va ser la farinera, si bé en els darrers segles també va estar arrossera, i els seus orígens són medievals, segurament de finals del segle XIII. Podria tractar-se del molí i alqueria que el ciutadà de València Ponç de Soler arrendava l’any 1319 a la partida d’Altell, horta de València, o bé del molí i terres que l’any 1325 na Guillamona, vídua de Bernat Barberà, ven a Joan Gascó també en dita partida d’Altell. El 15 de juliol de 1422 unes obres es fan en un camí prop del molí del Tell (Arx.Mun.València, Sotsobreria de Murs i Valls, d3-28, f. 43v). No apareix amb aquest nom al llistat de moliners membres de la Confraria de la Pluja de València de l’any 1672 (podria ser el molí d’Artés o el de Verger de dit llistat). i és que els canvis de noms en canviar el propietari dificulten el seu seguiment. Tot indica que ha estat en funcionament seguit des d’aquell segle XIII i sí apareix amb el seu nom als llistats de molins de València dels Nomenclàtors i inventaris de meitat del segle XIX. Va restar inundant amb la riudada del 1957 i no pareix que tornara a funcionar com a tal posteriorment. Arran de la construcció del Parc Municipal de la Rambleta, va ser inclòs en le seues obres i rehabilitat a principis de la dècada del 2000. En els darrers anys ha alternat el ser usat per a algunes activitats municipals amb la seua clausura al públic.

Segons Algarra i Berrocal (2003), Guinot i Selma (2005, inédit) i Selma (2014) el molí conforma un conjunt arquitectònic amb una alqueria de tipus senyorial del s. XVIII de certa entitat i el que ens ha arribat és el resultat d’una llarga evolució. El casal moliner com a tal conserva part de l'edifici medieval original, el qual consta d’una planta rectangular de xicotetes dimensions disposada de forma transversal sobre el caixer de la séquia, i que compta amb dues plantes i golfes. La coberta és de teula àrab a una aigua vessant cap a la façana posterior orientada al nord, per on arriba la séquia. Tot l'edifici està construït amb fàbrica de rajoles, incloses les llindes de les finestres, ja siguen rectes o arquejades, que posteriorment va ser lluïda i emblanquinada. En les parets del molí s'observa una distribució asimètrica de finestres amb formes i grandàries diferents. El nivell millor conservat és el de la planta baixa, on es troben encara part del banc de moles i nombrosos trossos d'estes encastats en el sòl de la sala. El nivell inferior de l'edifici correspon als cacaus, per on circulava l'aigua per a moure els rodets, i el vessador, utilitzat per a circular l'aigua quan no es molia. Disposa de tres cacaus construïts tots ells amb una volta de maçoneria i pedres, encara que els arcs de la façana són de rajola disposada de forma vertical. Tot ell es conserva prou bé, fins i tot amb restes dels bancs i dels mecanismes per a alçar les moles. La part hidràulica del molí també es conserva en molt bon estat, presentant un lleuger eixamplament del caixer de la séquia per a donar servei als tres cacaus, encara que també disposa d'un sobreeixidor que discorre pel lateral del molí, ara totalment inutilitzat, que es va haver de construir quan el vessador original va ser convertit també en cacau amb la instal·lació d'un rodet per a fer funcionar una tercera mola. Quant a la casa senyorial, es de planta quadrada, té dues altures, i una coberta de teula àrab a quatre vessants. Està adossada al molí, que és d’una època anterior, pel seu extrem sud-oest, i malgrat tenir només dues plantes supera a l'altre en altura. Disposa d'accessos per les façanes nord i sud, i en la seua planta superior disposa de sèries de tres finestres en cada façana, encara que en la meridional transforma el va central en un balcó. Totes elles es troben emmarcades per una motllura ornamental.

Tribunal de les Aigües

Declarat Bé de Rellevància local com a conseqüència del Decret 73/2006, de 26 de maig, pel que es declara Bé d’Interès Cultural Inmmaterial el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.

• Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Béns i Espais Protegits de natura rural. Element EPH_SU_09.01. Molí del Tell, pp. 473-476.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Citat en dit catàleg com situat en zona urbana i no inclòs per dita raó (p.39). Dibuixat tanmateix en els plànols de dit catàleg.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí del Tell”, autors: R.Lloria, S. Selma i E. Guinot.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 154, p.459.
• Associació Valenciana d’Amics dels Molins.
• Ajuntament de València, web del molí del Tell.

ALGARRA PARDO, V., BERROCAL RUIZ, P. (2003): “Arquitectura rural del Parque de la Rambleta”, dins V. Algarra (coord.), La Rambleta de la huerta de Favara. Patrimonio histórico y natural de la ciudad de Valencia, València, Ajuntament de València, 2003, pp . 151-157.

GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.

SELMA, Sergi (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 394-396.

ROSSELLÓ VERGER, V. M. (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València”, dins Los paisajes del Agua, València, Universidad de València-Universidad de Alicante, p. 343.

ALGARRA, V., BERROCAL, P. (2016), Trabajos de arqueología de la arquitectura. 1992-2016, València, Gabinete de Arqueología Algarra y Berrocal, p. 32.

ALVIR, J. (2000): “El molí del Tell. Un molí medieval al Parc de la Rambleta”, dins Festes Populars. Barrí de Sant Marcel·lí, 14-16 setembre 2000, pp. 21-24.

GUINOT, E., SELMA, S., LLORÍA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: Càtedra de L'Horta de València - Google Maps