4 march 2022

La tragèdia grega va aconseguir el seu apogeu fa vint-i-cinc segles, a l'Atenes del segle V a. C., però segueix molt present en l'Edat Contemporània. En el s. XVI comença l'aparició de traduccions, adaptacions i versions dels textos dramàtics grecs i des de llavors no ha cessat la proliferació d'aquest gènere. A partir de l'anàlisi de les nombroses adaptacions de mites en tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides, Andrea Navarro, professora del departament de Filologia Clàssica de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, evidència que el gènere està lluny de l'estandardització i que el context geogràfic és un factor determinant. Les dones, silenciades durant gran part de la història, juguen un paper especial en la tragèdia grega i constitueixen el centre de l'anàlisi d'Andrea. Caracteritzades com a heroïnes bones o perverses, es converteixen, en el teatre actual, en la veu d'una realitat social que es vol mostrar.

La seua investigació se centra en la recepció moderna de la tragèdia antiga, en concret del rol de la dona en contextos de guerra i violència, considera que anirà desapareixent progressivament la influència del drama antic?

Els temes mitològics i els personatges que apareixien en la tragèdia i comèdia grega han seguit presents i continuaran sent-ho al llarg de la història de les representacions, sempre que tinguem teatre o qualsevol performance siga pública. Crec que sempre es prendran mites i motius clàssics perquè és la forma que tenen guionistes, directors o autors d'apropiar-se de la història dels nostres avantpassats i plasmar-la i educar així al públic que assistisca a qualsevol mena de representació o el llegisca, íntimament, entre les pàgines d'alguna novel·la.

La tragèdia ha sigut tradicionalment un espai de presa de consciència i de reflexió dels problemes de la comunitat. Quin és actualment la seua funció?, és un escenari de representació del pensament de la societat i avança a mesura que aquesta ho fa o segueix ancorada al passat?

És veritat que no anem al teatre amb les mateixes intencions amb les quals s'anava en l'antiguitat, on el públic era majoritàriament uniforme. Es volia educar al públic a ser bon ciutadà. Hui dia això és impensable, no tothom va al teatre i aqueixes persones són diferents entre si. No anem per un motiu concret: no és “anirem tots junts a parlar de la democràcia atenesa”, sinó que jo vaig a un espectacle i aqueix espectacle té un objectiu per a mi que pot ser simplement l'oci.

Hem de considerar que malgrat que la traducció fora fidel al text antic, la societat ha canviat i es mou per una sèrie de principis que no són per a res els que eren en l'antiguitat. Això sí, malgrat que la societat haja canviat hi ha un espai molt important per a la tragèdia clàssica i el mite grec, i sí que pot fer que el públic que assistisca se senta reflectit per aqueixos personatges per molt que aquests siguen de relats que es contaven de manera oral de generació en generació.

Com apunta, s'han produït canvis significatius, no sols quant a la caracterització de la dona, sinó també quant a l'escenificació de la violència. Per què creu que els dramaturgs de la nova generació han introduït la violència en les seues obres si abans s'evitava?

Això és molt curiós, és veritat que en l'antiguitat la violència s'evitava a nivell físic. Si una mare se suïcidava perquè havien matat al seu fill –com en el cas d’Eurídice en l’‘Antígona’ de Sòfocles–, la qual cosa hui dia apareixeria en una representació teatral “clavant-se” un ganivet, en l'antiguitat era totalment impensable. No podia presentar-se en escena, però sí que podia intervenir un altre personatge i explicar com s'ha suïcidat ella fora d'escena. La descripció d'aqueix narrador tenia una impressió en el públic com ara podria ser per a nosaltres veure a aqueixa persona plena de sang perquè s'ha clavat una espasa.

S'evitava la violència física perquè veure sang en l'antiguitat era considerat una possibilitat de contagi, era un tabú com ho és ara el suïcidi en la religió. Abans hi havia violència, però més auditiva que visual, i això generava la mateixa impressió. El curiós de la societat antiga i el teatre i la tragèdia és que tot partia de la paraula. De fet, s'evitava el silenci, simplement l'esment que hi havia silenci dins d'un palau implicava tensió i mort. Ocorre al cinema amb la música, el silenci a nosaltres com a espectadors ens causa impressió.

La virtut femenina la representaven dones passives que donaven la vida pel seu espòs o per la seua ciutat. En canvi, els personatges masculins es caracteritzaven per ser aventurers i valents. Considera que en el teatre modern s'aposta per deixar arrere el model de dona passiva i donar pas al rol de dona empoderada?

Per a parlar de la caracterització de la dona com una figura empoderada ens retrotraiem a la primera ona feminista, en el romanticisme. Les dones es van empoderar amb figures com Safo, per a reflectir que podien escriure, ja fora amb el seu nom o amb un pseudònim masculí.

En el cas del teatre Saura [en l'adaptació d’‘Orestíada, cendres de Troia’, on Clitemnestra assesta diversos trets a Agamèmnon] presenta a la dona com empoderada, potser, simplement, perquè en aqueix precís moment, en aqueix context a Múrcia, on es representa l'obra, passa una cosa relacionada amb les dones. La dona, adoptant la caracterització de Clitemnestra, qui en la tragèdia grega assassina al seu espòs, podria fer front a aquest “ramat” de manera activa. Es van prenent personatges o temàtiques i les posen en escena per a reivindicar una cosa coetània a l'autor o al lloc on es representa l'obra, però això depén de la direcció i del context històric.

Creu que la dona pot, amb el temps, adquirir algun rol més en les representacions de les tragèdies gregues?

Algun rol diferent del de ser empoderada, dolenta o testimoni de la guerra… crec que sí que poden sorgir més. Si establim una dualitat entre activa i passiva, la tendència, no sols a Espanya sinó en general, afortunadament, és trobar-nos més models d'actives que de passives. El problema de les persones que fugen d'un país en guerra, les persones que, des d'Àfrica, agafen una embarcació sense saber nadar …Quantes embarcacions naufraguen enmig de l'estret? Moltíssimes. Quants cossos hi ha en la mar? Moltíssims.

En una tragèdia que es titula “Les suplicants”, les mares, en un context històric antic, demanen que se'ls retorne el cos dels seus fills perquè puguen plorar-los i enterrar-los, perquè han mort en terres alienes. Això, en el context actual, amb la migració des d'Àfrica o la guerra a Ucraïna, està molt present. Encara no és una de les tragèdies més representades, amb el que anem amb una mica en retard, però es posaran en escena quan emocionalment es puga per a reivindicar aquestes pèrdues.

Per què es recorre a l'acció de la dona i no a la de l'home per a denunciar les conseqüències de la Guerra de Troia?

Si l'objectiu de la directora o el director és reivindicar la veu de la dona, s'opta per aquestes tragèdies. Eurípides va donar veu a les dones, víctimes de la guerra de Troia, en el segle V a. C. Per això es reprenen aquestes, perquè en unes altres el protagonista era l'home. Es posen en escena en el segle XXI perquè ja en el segle V a. C a la dona se li donava molt més valor del que creem. En el cas de ‘Molora’ o ‘Welcome to Thebes’, el poder que se li dona a les dones és reivindicar que han sigut violades per la seua pròpia societat, per homes de la seua tribu o d'unes altres. El fet de donar-los veu a elles i que representen aquestes tragèdies, fins i tot que elles siguen les actrius, els dona per fi la veu que no han pogut tindre per a reivindicar la seua situació a través del mite.

Daniela Álvarez

Alumna de 2n de Periodisme