6 may 2022

Àlvar Peris (València, 1976) és professor en el grau en Comunicació Audiovisual i en el màster oficial en continguts i formats audiovisuals. Amb els professors Benjamín Marín i Sebastián Sánchez va publicar a la revista Debats l’article “Els polítics valencians sota el focus d’À Punt: una anàlisi de la cobertura televisiva de les eleccions autonòmiques de 2019”. La investigació aborda com el refundat espai de comunicació va encarar part del tractament informatiu els dies previs a la cita que la ciutadania valenciana va tindre amb les urnes en els últims comicis  autonòmics.

Quin objectiu es van fixar amb aquesta investigació?

Volíem saber si À Punt va ser fidel al seu esperit de televisió pública, és a dir, si acomplia els estàndards de neutralitat i si tractava de forma equilibrada totes les forces polítiques. En definitiva, veure si hi havia cap biaix ideològic i com es comportaven els nous mitjans públics de les valencianes i els valencians davant la realitat immediata de les eleccions autonòmiques d’abril de 2019.

Quin repte representava aquesta represa per a una televisió autonòmica, després de la parada informativa que hi va haver durant cinc anys? L’estudi se centra en desglossar el debat i les entrevistes als candidats que concorrien a les urnes. Per què?

À Punt ja va encarregar a la consultora externa GFK un informe anual perquè avaluara els principis que amparen el seu contracte programa. Com que aquest se centrava sobretot en els informatius, nosaltres vam decidir fer-ho en altres gèneres d’actualitat política que eren rellevants i tenien un paper destacat en la campanya electoral. Volíem observar el debat celebrat el 25 d’abril, així com també les dues entrevistes que es van realitzar a Ximo Puig (PSPV-PSOE), Mónica Oltra (Compromís), Isabel Bonig (Partit Popular), Toni Cantó (Ciudadanos) i Rubén Martínez Dalmau (Unides Podem).

Què van concloure després d’analitzar eixes converses informatives?

La investigació evidencia que, amb les entrevistes, s’havia acomplit amb la seua funció de servici públic, ja que no hi hagué diferències importants entre els caps de llista. A banda de veure si eren més o menys incisives les preguntes de la periodista, vam parar atenció al paper de la realització audiovisual en el moment en què l’espectador rebia el missatge del polític. D’això en diem ‘cortesia audiovisual’, i en aquest sentit la cadena es va comportar de manera molt neutra i plana. El ben cert és que no s’havia volgut incidir en qüestions negatives de cap dels candidats, probablement per tal d’evitar acusacions de posicionament ideològic.

Concentren el mateix interés les entrevistes que els debats electorals?

Amb els debats vam percebre una certa decepció. El que vam observar és que l’únic que es va fer va ser excessivament convencional, perquè seguia els cànons dels realitzats per les televisions estatals. Cada candidat tenia un temps limitat, hi havia blocs temàtics marcats i poca predisposició a establir un diàleg entre ells, que és el que hauria de facilitar un esdeveniment com aquest.

És per això que parlen de ‘dictadura’ del temps en el seu article?

Sí. Està tot tan tipificat i quantificat que és difícil eixir-se’n. Eixa ‘dictadura’ condiciona la frescura que pot haver amb l’establiment d’un diàleg o discussions, que podrien generar un major atractiu. El debat d’À Punt va estar bé, però conté elements molt usuals. Potser, a una nova televisió en la qual hi havia dipositades tantes expectatives se li podria haver exigit més. Desconec si es va arribar a proposar aquesta novetat i els polítics van dir que no, o si la cadena no va ser tan forta com per a suggerir programes diferents.

Creu que evolucionaran els debats o es mantindran com fins ara?

A Espanya hi ha una falta de cultura democràtica en els debats electorals. No hauríem de cenyir-nos a un únic, com si es celebrara per obligació de la Junta Electoral Central. Cal fer-ne altres, no només un. De fet, el programa Salvados de La Sexta va experimentar en aquesta línia, amb una xarrada a un bar entre Pablo Iglesias (Podemos) i Albert Rivera (Ciudadanos), sense tanta rigidesa. Els polítics, en aquest país, tenen reticències a eixir-se’n del format clàssic, i ells i els seus equips volen controlar-ho tot. Aleshores, eviten formats que se n’isquen de la norma. Per tant, segurament no s’innovarà, tot i que pense que cal apostar per formats reals i fugir de la rigidesa.

Parla a nivell d’Espanya. I en el cas de la Comunitat Valenciana?

Si açò no és possible en els mitjans estatals, en À Punt ho trobe difícil. Cal que els polítics canvien el seu punt de vista, tot i que és cert que en els darrers anys han explorat noves formes de comunicació política. Estan presents en programes d’entreteniment. Van a El Hormiguero, al programa de Bertín Osborne, als magazines del matí i inclús a fer reptes d’aventura amb Jesús Calleja. Volen arribar a l’electorat que habitualment no consumeix informació política a través de la seua immersió en l’entreteniment televisiu. A les xarxes estan comunicant de forma més personal. Cada cop es confon més la informació de partit amb les situacions de la seua vida privada.

Si aquestos debats electorals estancs es fan un cop cada quatre anys, estem lluny de plantejaments d’emissió regular on hi haja un component periodístic i una anàlisi a temps real?

És clar. A Espanya no hi ha tradició de debats electorals. El primer es va celebrar el 1993 a Antena 3, entre Felipe González i José María Anzar. Després, hi ha hagut eleccions on fins i tot no s’ha fet un debat a dos. El canvi va arribar el 2015 amb la irrupció de noves forces polítiques, i sembla que s’ha instaurat com una cita ineludible per als comicis. El cas d’ací no té res a veure amb el d’altres democràcies de major trajectòria, com ara els Estats Units o França. Estem en un escenari molt imitat.

I en les tertúlies polítiques?

Són necessaris altres formats televisius on els polítics puguen debatre i que s’allunyen de les típiques tertúlies. Les d’ara semblen una taula rosa de la política, pel to que utilitzen els participants, pel seu llenguatge agressiu o per com s’enfaden i no s’escolten entre ells. Tant de bo poguérem trobar un espai on sovint els nostres representants confrontaren idees serenament i raonada sobre temes que afecten la vida pública. D’algun mode, construir i no destruir, i que la ciutadania n’extraga les seues conclusions respecte d’allò que veu.

Aquesta idea no deixa de ser una utopia.

És clar, això és un ideal, i em fa l’efecte que serà difícil de trobar a Espanya. Ja estem veient com són alguns debats parlamentaris. Estem en un moment de molta crispació, de polarització política i social i d’insults. Si al Congrés es trenquen les formes, a un programa de televisió encara més. No és aquest un context fàcil per a confiar en la reflexió profunda, sense utilitzar la demagògia i la desinformació. Els futurs periodistes han de ser conscients que les cadenes de televisió estan posicionant-se molt clarament amb els diferents partits polítics. Caldria incloure més formes de verificació per atorgar major credibilitat a les notícies. Açò és una lluita de la professió, però també una de les seues pràctiques deontològiques bàsiques. El periodisme té uns codis propis que haurien de prevaldre davant els interessos empresarials i polítics.

Els polítics valencians sota els focus d’À Punt: una anàlisi de la cobertura televisiva de les Eleccions autonòmiques de 2019: https://revistadebats.net/article/view/1893

Carlos Algarra Carbonell

Alumne de 2n de Periodisme