6 april 2022

Se celebra el centenari del naixement de Joan Fuster. Què pensaria de la nostra societat actual?

Continuaria cansat perquè estem repetint errors anteriors i, des del punt de vista polític, potser no en diria res directament. Ara bé, de l’àmbit cultural, crec que se’n sentiria bastant satisfet. Per exemple, en el món de la música, hi ha diversos grups que han viatjat pel món cantant en català. Ell, que en el seu moment va patrocinar Raimon i altres cantautors, crec que estaria molt content de veure que, a pesar dels organismes oficials, la llengua està viva i traspassa fronteres. També en la literatura: la literatura catalana està, diguen el que diguen, en forma, i no només als centres educatius.

Què significa Fuster per a la literatura catalana? I a escala europea?

Trobe que, juntament amb Josep Pla, són els dos màxims representants de l'assaig català. De fet, crec que és Gonçal López-Pampló –ara potser m’equivoque– qui diu que, mentre que Josep Pla es basa en els fets, Joan Fuster ho fa sobre les idees; opina, reflexiona i fa pensar el lector. Per a mi, Fuster és un dels puntals de la literatura catalana i un dels millors intel·lectuals que ha donat Europa.

Però que el fa destacar?

En primer lloc, que escrivia molt, molt bé: la seua prosa i el seu estil són fàcilment detectables. Després, que feia reflexionar; tractava tots els temes des d’un punt de vista crític i provocatiu. Per exemple, en Diccionari per a ociosos, a partir d’una paraula aparentment banal com és "cadira" et construeix tota una reflexió. Igualment, en un moment determinat en què la societat valenciana està adormida, Fuster li col·loca un espill en forma de Nosaltres, els valencians i altres escrits, i la fa reflexionar sobre què és el País Valencià i què són els Països Catalans, pels quals actua com un autèntic vertebrador.

Considera que hui en dia continua sent un referent?

Sens dubte. Per sort, Diccionari per a ociosos és, des de fa uns anys, lectura obligatòria del batxillerat i de la selectivitat. Trobe que és un dels encerts del sistema educatiu: Fuster s’ha d’estudiar –o s’hauria d’estudiar– sí o sí. Moltes vegades, en els instituts només es proposen com a lectures novel·les; de vegades, poemaris o conjunts de poemes i peces teatrals, però poquíssim assaig. La literatura és molt més que novel·la, és clar. En el meu cas, per exemple, quan jo era estudiant, ningú no em van explicar Fuster a l’institut; ningú no em va ensenyar a llegir els seus assaigs –ni l’assaig en general– fins a arribar a la universitat. Com es fa Fuster més accessible als joves? Com qualsevol altra matèria: amb voluntat. Crec que no és una lluita perduda, però trobe que s'haurien de potenciar molt més les figures de la nostra literatura –i quan dic la nostra literatura, em referisc també als autors de Catalunya, de les Illes Balears, de la Catalunya del Nord. Ara bé, si el sistema educatiu va llevant la capacitat d’ensenyar i aprendre a pensar, personalitats com Fuster perdran espai.

Pel que fa als partits polítics valencians –i també als anomenats valencianistes–, en canvi, crec que cada vegada hi ha menys Fuster. Molts partits el reivindiquen, sobretot enguany, que és l’Any Fuster, però quin aplica els seus postulats o quin pensa el país a la seua manera? I encara ens acusaran d’essencialistes.

Quines obres recomanaria als joves per iniciar-se en Fuster?

He de dir que vaig “descobrir” Joan Fuster gràcies a una cançó –“Fuster 82-02”– dels Obrint Pas; una versió musicada del discurs que va fer a Castelló de la Plana el 1982 en record de les Normes de Castelló. No obstant això, recomane començar per Diccionari per ociosos, tingues l’edat que tingues, perquè sempre es pot trobar alguna cosa interessant. Una altra recomanació serien els aforismes, els Consells, proverbis i insolències –jo els vaig aprendre a llegir gràcies a Carme Gregori, professora d’aquesta casa–, perquè lluny de semblar la típica frase d'Instagram o de Twitter, són càpsules intel·lectuals que fan reflexionar i que van traçant tot una cosmovisió. Si després la gent vol descobrir el Fuster més polític, sens dubte, Nosaltres, els valencians. Però, per a mi, primer, el Fuster més humanístic; a partir d'aquest punt, et pots anar endinsant en la seua obra.

Que és més interessant? El seu vessant polític o humanístic?

Per a mi, l’humanístic. En la meua opinió, el Fuster polític està sobreexplotat –per a bé i per a mal, eh?–; de fet, ell mateix ho deia i en reivindicava l’assaig de caire humanístic, una mica a l’ombra de l’assaig polític o cívic. És aquell l’assaig on explica, per exemple, que allò que col·loca d'un porro no és la substància en si, sinó la saliva que comparteixen uns amb altres; és la seua visió d’aquestes “quotidianitats” el que em genera interés.

A Fuster se l’ha catalogat de tot. També és un periodista?

En la meua investigació, rebutge la idea de posar-li l'etiqueta de periodista a Fuster. Ell mateix diferenciava entre ser escriptor i ser periodista; Fuster simplement utilitza la plataforma del periòdic per a escriure, per a guanyar-se la vida amb la seua professió. Per tant, no el definiria com a periodista, sinó com un assagista que utilitza els mitjans de comunicació per a poder viure o sobreviure. Per a ell, l’article no deixa de ser assaig i, doncs, literatura.

Com és que les obres de Fuster van sobreviure al període franquista?

Crec que ací juga un paper fonamental, gairebé d’“escut”, l’obra El País Valenciano, publicada el 1962: una guia de viatges que l'editorial Destino li encarrega a Fuster com a intel·lectual coneixedor del país i del territori. José Ombuena, director de Las Provincias en aquell moment, es va sentir atacat perquè no li l’havien encarregat a ell. Recordem que aquell mateix any es publica aquesta guia de viatges i Nosaltres, els valencians –a més de Poetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms. I el llibre perseguit és, paradoxalment, El País Valenciano; tot perquè des de la premsa valenciana de l'època es posà en marxa una dura campanya mediàtica contra ell. Això, però, en certa manera fa desviar el focus de Nosaltres, els valencians, l’obra realment reivindicativa o “política”, que, a més, està escrita en català; així, passa desapercebuda fins a la tercera edició. Fuster, en una entrevista, deia que amb això es demostrava que els censors no sabien llegir en català perquè, si no, l’haurien censurat. Tot i això, podríem dir que, potser per l’“obertura” del règim, no són gaires –encara que n’hi ha, i de remarcables, per descomptat– els episodis de censura governamental en Fuster; una altra cosa és la censura de les revistes o l’autocensura, però això és un altre tema.

Com va viure Fuster la Transició?

Fuster mai no s'havia fet il·lusions sobre el canvi del sistema. Sí que és cert que el 1977 s'emociona per la multitudinària manifestació pel Nou d’Octubre a València. Malgrat tot, a mesura que es pacta la Constitució espanyola i es “perd” l’estatut d'autonomia, la seua il·lusió minva. Per a Fuster, pactar és perdre i en l'estatut d'autonomia valencià es van aprovar punts contraris (llengua, símbols, nom del territori, etc.) a tot el que havia defensat al llarg de la seua vida. Cada vegada veiem un Fuster més cansat; a això, cal sumar-hi que la figura de l'intel·lectual va perdent rellevància arreu d’Europa. Fins que un dia, Fuster decideix “morir-se” i abandona les aparicions públiques; passa d’unes espurnes d’il·lusió inicial al desencís final. També és cert que és el moment que entra a treballar de professor a la Universitat de València i, per primera vegada, té un sou fix.

Tenia mala imatge de tots els polítics?

Fuster tenia per a tots; els escrits de Notes d’un desficiós són deliciosos: en els anys de la Transició reparteix clatellades a dreta i a esquerra. En la revista Serra d'Or, per exemple, parla d’una “classe política” perquè “tots són uns i els mateixos”. És molt crític amb la política valenciana i amb la dreta. Però, sobretot –sempre des d’una postura d’esquerra–, és molt crític amb l'esquerra valenciana, perquè ha deixat de ser esquerra i perquè ha deixat de ser “valenciana”.

Fuster deia que no tenia “ni puta idea” del que era el fusterianisme. Com el  definiria?

Per a mi, el fusterianisme és una actitud crítica davant de la realitat, dels fets, és a dir, preguntar-nos-ho absolutament tot, ser crítics amb tot; no donar per bo el meninfotisme imperant, sinó tindre una actitud crítica i constructiva. Des del punt de vista polític, la gent va començar a assimilar el catalanisme al País Valencià amb Fuster; en aquest sentit, i a pesar de la seua opinió, fusterianisme també equivaldria a catalanisme, un valencianisme basat en una idea o projecte de Països Catalans, pels vincles de llengua, cultura i història. D’una manera molt resumida.

Quan va escriure Nosaltres, els valencians, a qui anava dirigit aquest llibre?

Primer que res s'ha de dir que aquesta obra no és cap manual de política ni d'història; és un assaig i, com a tal, el que busca és fer reflexionar. Fuster, ja ens ho adverteix, ho fa des de la passió que té cap al seu poble. L'objectiu del llibre, el target, era la que més endavant Juli Capilla i Antoni Furió han etiquetat com la “generació valenciana dels seixanta” (Lluís Vicent Aracil, Alfons Cucó, Joan Francesc Mira, etc.): el llibre estava adreçat als joves valencians que tenien ganes i il·lusió de canviar l'statu quo. Fuster en va esdevenir un mestre, un “guia espiritual”. El problema és que molta gent s'ha agafat l'obra com si fora una bíblia, tant per a defensar-la acèrrimament com per a criticar-la sense pal·liatius, i Fuster no volia això; Fuster volia que el lector pensara.

Lectures

L’assaig segons Joan Fuster: L’article literari com a modalitat del gènere: https://raco.cat/index.php/452F/article/view/327653/0

Teodor Llorente, cinquanta anys després: una polèmica entre Joan Fuster i Josep M. Bayarri: https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/15987

ISMAEL CIRUJEDA SERRA

Alumne 2n de Periodisme