Rajoles de xocolata Dubai. New Africa/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

Lluny de ser una barra de xocolata més en els prestatges, la xocolata Dubai –o Dubai Chocolate, segons el seu nom original– ha sabut posicionar-se com un dels fenòmens gastronòmics més virals del segle XXI. Però què té aquest dolç que ha fet que milions de persones el busquen, el compartisquen i fins i tot viatgen per tastar-lo?

D'un vídeo en TikTok a la fama mundial

Al desembre de 2023, la influenciadora gastronòmica Maria Vehera va pujar un vídeo a TikTok menjant-se una peculiar barra de xocolata farcida d'una crema verda, cruixent per dins i amb una aparença artesanal i sibarita.

El vídeo, que avui dia suma més de set milions de visualitzacions i en què pot sentir-se el característic crac en partir la barra, es va tornar viral en qüestió de dies. En tot just un mes, el 90% de les publicacions sobre xocolata en xarxes socials estaven dedicades la xocolata Dubai.

El producte, l’havia creat Sarah Hamouda, una emprenedora britanicoegípcia que no trobava una xocolata que realment satisfés els seus desitjos de knafeh, künefe o kunafa (postres típiques àrabs elaborades amb formatge fresc i fideus) i pistatxo durant l'embaràs. Així va nàixer, en 2022, Fix Dessert Chocolatier, botigueta artesanal amb seu a Dubai que avui és responsable d'un dels productes de gurmet més desitjats del món.

Hamouda va anomenar la seua creació Can’t Get Knafeh of It (‘No em canse el knafeh’), un joc de paraules amb la pronunciació de l'expressió en anglès can’t get enough of it, que significa, si fa no fa, “no puc deixar de menjar-ne”. Aquesta es considera ara l'última serendipitat gastronòmica de la història.

Què la fa tan especial?

El secret de la xocolata Dubai està en la seua fusió de sabors i identitats culturals. Combina una cobertura de xocolata amb llet (encara que se n'han vist versions amb xocolata blanca i negra), amb un farciment a base de crema de pistatxo (feta amb pistatxo, xocolata blanca i llet), tahina (mantega de sèsam) i kataïfi, kadaif o kadayıf cruixent (un tipus de massa de fils fins, similar al cabell d'àngel).

La combinació resulta exòtica, però harmònica. La dolçor de la xocolata, la cremositat del pistatxo, l'amargor suau de la tahina i la textura cruixent del kataïfi creen una experiència multisensorial difícil d'oblidar. A això, s’hi suma la seua presentació: un tall transversal que revela colors daurats i verds vibrants, ideal per a xarxes socials.

Però més enllà del sabor, hi ha un factor clau: l'exclusivitat de la marca original. FIX produeix 500 barres al dia, disponibles únicament a Dubai, i es venen en minuts. Aquest sentit d'escassetat, sumat al component estètic i a la història autèntica de la seua creadora, ha catapultat el producte a la categoria d'icona de gurmet.

Entre el sabor i el turisme

Segons un article de Time Out Dubai, basat en l'informe sobre tendències de viatge Unpack ’25 d'Expedia, la barra de xocolata pistatxo estil kunafa se situa com un dels productes més buscats per viatgers que fins i tot estarien disposats a prendre un vol fins a Dubai només per tastar-la. Diversos enquestats documenten viatges exclusivament per a compartir les seues reaccions després de clavar-hi queixalada.

La febre ha sigut tal que centenars de versions casolanes han inundat xarxes com TikTok i Instagram sota etiquetes com #dubaichocolate i #pistachiobar. Les imitacions també han arribat a botigues dels Estats Units i Europa, encara que moltes no estan autoritzades per la marca original. Així, la xocolata Dubai ha passat de ser unes postres locals a un vehicle de turisme gastronòmic, que ha incitat milers a explorar la cultura culinària de l‘Orient Mitjà des d'una barra de xocolata.

Per què s'ha tornat viral?

Un estudi acadèmic publicat en la revista turca Akşehir Sosyal Bilimler Dergisi en 2024 va identificar vuit raons principals per les quals la xocolata Dubai s'havia tornat un fenomen global:

 • Sabor únic: mescla inesperada d'ingredients orientals amb xocolata occidental.

• Atractiu visual: altament fotogènic per a xarxes socials.

• “Efecte influenciador”: la viralitat va ser impulsada per figures com Maria Vehera.

• Exclusivitat: la seua producció limitada genera desig i urgència.

• Autenticitat: la història personal de la seua creadora genera empatia.

• Interacció digital: forta presència en xarxes i participació comunitària.

• Innovació culinària: combina tradició i avantguarda.

• Aprofitament del format curt (TikTok, reels d'Instagram) amb un contingut breu, addictiu i compartible.

Aquests factors el converteixen en un cas model de màrqueting gastronòmic viral, en què el producte no sols es consumeix: es viu, s'enregistra i es comparteix.

I des de la perspectiva nutricional?

Darrere de la lluentor daurada i el farciment verd irresistible de la xocolata Dubai també hi ha una realitat més terrenal: es tracta d'unes postres altament calòriques i denses en greixos. Segons l'anàlisi nutricional, una porció de 40 grams conté aproximadament 228 quilocalories; 16,5 grams de greix total (dels quals 6 g són saturats); 19,6 grams de carbohidrats, incloent-hi 13,5 g de sucre; 6,5 grams de proteïna, i 2,6 grams de fibra dietètica.

Des d'aquest punt de vista, els seus ingredients presenten efectes mixtos. Mentre que el pistatxo aporta greixos saludables, fibra, vitamina E, potassi i antioxidants, la tahina suma greixos monoinsaturats, calci i ferro. Per la seua banda, la xocolata, depenent del tipus, pot oferir polifenols antioxidants si és negra, encara que en la majoria de versions comercials predomina la xocolata amb llet o blanca, rica en greixos saturats i sucres afegits.

No és, doncs, un aliment saludable en sentit estricte, però sí un capritx que pot gaudir-se ocasionalment dins d'una dieta variada. El seu gran atractiu sensorial (una mescla de textures cruixents, cremositat i sabors dolços amb matisos torrats i salats) n'afavoreix el consum excessiu, cosa que representa el seu major risc.

A més, és important advertir que la xocolata Dubai no és apta per a persones al·lèrgiques, ja que conté fruita seca (pistatxo i possibles traces de nous), sèsam (tahina), lactis (en la xocolata i el farciment) i soia (per emulsionants com la lecitina).

Ho puc preparar a casa?

Per als qui desitgen recrear a casa l'experiència de la xocolata Dubai, és possible fer-la amb ingredients relativament accessibles. La recepta inclou tres components principals: una crema de pistatxo, un element cruixent i una cobertura de xocolata.

Per a la crema es necessiten pistatxos pelats sense sal, xocolata blanca, un poc de llet i una cullerada de tahina, que aporta profunditat al sabor. El cruixent s'aconsegueix amb massa kadayıf o, si no se'n té, amb tires fines de pasta fil·lo o pasta fullada. I, finalment, s'utilitza xocolata amb llet de bona qualitat per a la cobertura, encara que pot emprar-se xocolata negra o blanca, segons les preferències. Per a decorar, alguns opten per afegir-hi pistatxos picats o fils de xocolata blanca.

La preparació és senzilla, però requereix una mica de tècnica. Primer, es trituren els pistatxos juntament amb la xocolata blanca fosa, la llet i la tahina fins a formar una pasta densa i cremosa. Per separat, el kadayıf es torra en una paella sense oli o amb un poc de mantega fins que estiga daurat i cruixent. Aquesta massa cruixent es mescla després amb la crema de pistatxo, que en constitueix el farciment. En motlles rectangulars, s'aboca una primera capa de xocolata fosa per formar la base, es refreda, s'hi afegeix el farciment i, finalment, es cobreix amb més xocolata per segellar la barra.

Després de refrigerar-ho durant uns trenta minuts, el resultat és una barra amb una textura mixta i un perfil de sabor complex que emula, amb bastant fidelitat, l'experiència sensorial de la xocolata Dubai original.

És la prova que, en temps d'algorismes, un producte pot fer-se mundial no pas per milions de dòlars en publicitat, sinó per una bona idea, una bona història i un bon mos.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.