La Universitat de València ha retut homenatge aquest dimecres a Rafael Altamira, jurista i historiador valencià que va morir en l'exili, a Mèxic, en 1951. En l'acte, organitzat pel rectorat de la Universitat i la Facultat de Dret, ha participat Pilar Altamira, néta de l'homenatjat. També ha inaugurat una exposició sobre Rafael Altamira en la Biblioteca de Ciències Socials Gregori Maians.
A l'acte ha assistit el rector, Esteban Morcillo; la degana de Dret, María Elena Olmos; la vicerectora de Comunicació i Relacions Institucions, Silvia Barona; i el catedràtic Mariano Peset, qui ha estat l'encarregat de glossar la figura de Altamira.
El rector ha destacat que “del doctor Altamira, que va estudiar a la nostra Universitat, podem dir que va ser un autèntic universitari tant per esperit crític, com per compromís ciutadà, labor docent i activitat investigadora, a més de la transferència de coneixement”.
“L'inconformisme, el somiar una societat millor, és una constant en la vida de Altamira, com ho ha estat de molts del nostre estudiants al llarg de la història. Rafael Altamira va ser un lluitador, un defensor d'aqueixos drets: el dret internacional i la Pau”.
Esteban Morcillo ha recordat la relació que va unir a Rafael Altamira amb Vicente Blasco Ibáñez i ha manifestat que “els valors de la nostra institució són també els de Rafael Altamira. I hem de recordar-li i honrar no només la seua memòria i la seua labor com magistrat i com universitari, sinó com home compromès que, com punts universitaris i universitàries de la seua generació i posteriors, va patir la depuració política a mà dels quals havien combatut la democràcia i la llibertat per mitjà de la guerra, i va haver de patir l'exili”.
Amb aquest acte, la Universitat de València se suma als reconeixements que va rebre d'universitats com La Plata, Santiago de Xile, San Marcos de Lima, Nacional Autònoma de Mèxic, Burdeos, La Sorbona, Cambridge i Columbia.
“Rafael Altamira –ha dit el rector–representa el compromís amb la societat que assumeix la Universitat de València”.
Biografia
Rafael Altamira (Alacant, 1866- Mèxic, 1951), va estudiar Dret en la Universitat de València, on va travar amistat amb personalitats com Vicente Blasco Ibáñez o el catedràtic Eduardo Soler, qui ho va posar en contacte amb Francisco Giner dels Rius, Bartolomé Cossío, Joaquín Costa i altres regeneracionistas.
En 1886 es va traslladar a Madrid, on va dirigir el diari ‘La Justícia’, del Partit Republicà Centralista. Va Estar vinculat a la Institució Lliure d'Ensenyament, que va marcar per a sempre les seues idees, preocupacions educatives i actitud ètica.
En 1897 va guanyar la càtedra d'Història del Dret a Oviedo, on va coincidir, entre uns altres, amb Clarín. En 1898 va impulsar l'Extensió Universitària com un àrea definida de la universitat, amb la finalitat de difondre els coneixements generats en la institució a través de conferències, cursos i altres activitats entre les classes socials que no podien accedir a l'ensenyament superior.
En 1914 va ser nomenat professor de l'Institut Diplomàtic i Consular, antecedent de l'actual Escola Diplomàtica. El mateix any va obtenir la càtedra d'Història de les Institucions Polítiques i Civils d'Amèrica en la Universitat Central de Madrid.
En 1916, va ser nomenat senador per la Universitat de València en la llista del Partit Liberal, dirigit pel comte de Romanones. En 1919 va ser nomenat àrbitre en el Tribunal de Litigis Miners de París, i en 1920 va ser triat membre de la Comissió de Juristes encarregada pel consell de la Societat de les Nacions de redactar l'avantprojecte del Tribunal de Justícia Internacional. En 1921 va ser nomenat un dels nou jutges titulars del mateix.
La Guerra Civil ho va dur a l'exili per diferents països. En 1951 va ser proposat per al Premie Nobel de la Pau, però va morir el dia 1 de juny d'aquell mateix any a Mèxic.
Data d'actualització: 21 de de juny de 2012 08:00.
Llista de notícies
