Encara que semble una obvietat preguntar-se si una empresa pot llegir el correu dels seus treballadors, ja que, entenem que el correu electrònic forma part de l'esfera privada de cadascun i, tots tenim dret a preservar la nostra intimitat, potser no estiguem tan en la veritat. El criteri que havien seguit els tribunals fins fa uns mesos, era que les empreses podien controlar el correu electrònic corporatiu dels seus treballadors sempre que se'ls haguera advertit, amb caràcter previ i de forma escrita, del control al qual podien estar sotmesos i hagueren alertat, de la mateixa manera, de la prohibició d'utilitzar els mitjans informàtics de l'empresa per a finalitats alienes a aquesta.

La Sala Primera del Tribunal Constitucional, en sentència de 7 d'octubre de 2013 (http://www.tribunalconstitucional.es/documents/nota_informativa_60_2013/2011-02907stc.pdf) , ha avalat, per primera vegada, la intervenció per una empresa del correu electrònic corporatiu d'un empleat, en entendre que no vulnera el dret a la seua intimitat ni el secret de les seues comunicacions quan existeixen fundades sospites d'una actuació irregular per part de de el treballador que pot ser verificada amb la lectura dels correus electrònics, enviats des dels mitjans informàtics pertanyents a l'empresa.

Abans d'analitzar el contingut de la sentència, posem-nos en antecedents. El demandant portava 32 anys treballant per a l'empresa demandada, quan en 2008 va rebre una carta d'acomiadament disciplinari per haver transgredit la bona fe, i en la qual se li imputaven, entre altres fets, haver  proporcionat a la competència informació confidencial de l'empresa i haver utilitzat per a això mitjans propietat de l'empresa (telèfon mòbil i correu electrònic).

El treballador va sol·licitar que es declararà improcedent l'acomiadament ja que s'havien vulnerat els seus drets fonamentals, més concretament el seu dret a la intimitat recollit en l'article 18.1 de la Constitució Espanyola  i el dret al secret de les comunicacions recollit en l'article 18.3 d'aquesta. Al·lega que seguint amb la doctrina del Tribunal Suprem en la seua Sentència de 26 de setembre de 2007 el control empresarial sobre l'ús per part dels treballadors dels mitjans informàtics de l'empresa es troba directament fonamentat en la potestat empresarial de vigilància i control atribuïda per l'article 20.3 de l'Estatut dels Treballadors, si bé, queda subjecte a una sèrie de límits: 1.- Que s'hagen establit prèviament les regles d'ús dels mitjans informàtics posats a la disposició del treballador, 2.- Que s'informe el treballador que existirà control d'aquests mitjà, i, 3.-Que s'informe els treballadors dels mitjans de control que seran usats per a fiscalitzar l'ús dels mitjans informàtics.

Entén la part demandant que l'existència de l'article 59.11 del Conveni del Sector, que sanciona com a falta lleu l'ús privat dels treballadors dels mitjans informàtics propietat de l'empresa, no és suficient per a exonerar a l'empresari del compliment de les regles d'ús, posada en coneixement previ de les mesures de control i el seu abast.

L'empresa, al seu torn, va al·legar que atés que el treballador demandant va utilitzar un “canal obert” per a les seues comunicacions no es va vulnerar el dret al secret de les comunicacions reconegut constitucionalment posat que aquest només abasta les comunicacions a través d'un “canal tancat”, accessible només als quals intervenen en l'acte de la comunicació i que ofereix garantia de constitucionalitat. A més al·ludeix al Conveni del Sector, a l'àmbit del qual d'aplicació queda sotmés el treballador, on es tipifica com a conducta prohibida usar el correu electrònic de l'empresa per a finalitats diferents als professionals.

L'empresa entén també que no s'ha vulnerat el dret a la intimitat, ja que, d'un costat, el contingut dels correus electrònics que l'empresa va conéixer només cap a referència a aspectes laborals, no referint-se aquest contingut a aspectes relacionats amb la vida privada o personal del treballador, i d'un altre costat, no existia una expectativa raonable de privacitat o confidencialitat sobre el contingut d'aquests correus electrònics, ja que el context normatiu (Conveni del Sector) permetia saber al treballador que el correu electrònic de l'empresa podia ser sotmés a control empresarial.

Una vegada establits els antecedents i les postures de les parts, passem a analitzar el criteri del TC. El Tribunal entén que el dret a la intimitat és limitat quan col·lideix amb altres interessos constitucionalment rellevants, i matisa que “per a comprovar si una mesura restrictiva d'un dret fonamental supera el judici de proporcionalitat, és necessari constatar si compleix amb els tres següents requisits o condicions: si tal mesura és susceptible d'aconseguir  l'objectiu proposat (judici d'idoneïtat); si, a més, és necessària, en el sentit que no existisca una altra mesura més moderada per a la consecució de tal propòsit amb igual eficàcia (judici de necessitat); i, finalment, si la mateixa és ponderada o equilibrada, per derivar-se d'ella més beneficis o avantatges per a l'interés general que perjudicis sobre altres béns o valors en conflicte (judici de proporcionalitat en sentit estricte”

Aplicant el judici de proporcionalitat al cas concret, el Tribunal entén que, en primer lloc, l'accés als correus per part de l'empresa és una mesura justificada, ja que la seua pràctica es va fundar en l'existència de sospites d'un comportament irregular per part del treballador. En segon lloc, entén que aquesta mesura era la més idònia per a la finalitat pretesa per l'empresa, que consistia a verificar si el treballador revelava a tercers informació reservada de l'empresa i poder adoptar així les mesures disciplinàries corresponents. En tercer lloc, la mesura podia considerar-se necessària, atés que, com a instrument de transmissió de la informació reservada, el contingut dels correus electrònics és la prova necessària per a demostrar la citada irregularitat davant una futura impugnació judicial de la sanció empresarial; no sent suficient a tal fi el mer accés a altres elements de la comunicació com la identificació del remitent o destinataris, que per si sols no permetien acreditar l'il·lícit indicat. Finalment, la mesura podia entendre's com ponderada i equilibrada; al marge de les garanties amb què es va realitzar el control empresarial, no consta en les actuacions que el contingut dels correus electrònics reflectisca aspectes específics de la vida personal i familiar del treballador, sinó que únicament s'aprecia informació relativa a l'activitat empresarial, la remissió de la qual a tercers implicava una transgressió de la bona fe contractual. Per aquest motiu no puga apreciar-se que l'acció empresarial de fiscalització haja resultat desmesurada respecte a l'afectació patida per la privacitat del treballador.

En conseqüència, entén el TC que una vegada ponderats els drets i béns en conflicte en els termes vistos anteriorment, considera que: “la conducta empresarial de fiscalització ha sigut conforme a les exigències del principi de proporcionalitat […] I que hem de rebutjar que s'haja lesionat el dret a la intimitat personal consagrat en l'article 18.1 de la CE”.

Mar Felis Raduán, Abogada, Clínica Jurídica per la Justicia Social