A aquest apartat podeu consultar els degans i les deganes de la Facultat de Dret des de 1871 fins a l'actualitat. 

La Llei d'Instrucció Pública del 9 de setembre de 1857, la llei Moyano, consolidava l'establiment de la Universitat liberal i acaba amb qualsevol vestigi de les antigues universitats medievals. L'ensenyament superior s'encomanava a deu universitats, entre elles la de València, amb unes estructures de govern i d'ensenyament uniformes i fortament controlades des del poder central.

L'art. 270 d'aquella llei establia que, “al capdavant de cada facultat hi haurà un Degà nomenat pel Govern, d'entre els catedràtics d'esta, a proposta del Rector.” S'instaurava la figura del Degà com la màxima representació de la Facultat, encara que amb escasses competències i sense cap autonomia. No obstant el que deia la llei, el càrrec de Degà va tardar a ser una realitat en l'embrionària universitat liberal. El sistema educatiu va patir els vaivens polítics i socials del segle XIX —també després els del XX— amb regulacions legals contínues i a vegades contradictòries, per la qual cosa en moltes d'aquelles Universitats les estructures organitzatives van tardar a estar afermades. D'aquí que el primer Degà que ens conste com a tal en la Facultat de Dret de València ho fora catorze anys després, en 1871, el catedràtic d'Economia Política, Antonio Rodríguez de Cepeda.

Des de llavors fins als nostres dies, una sèrie de professors, i ja molt entrat el segle XX la primera dona, han assumit esta responsabilitat de direcció sobre la nostra Facultat —estudiants, professors i personal d'administració i servicis—. Una responsabilitat al servici de la funció que en la societat complix la Facultat de Dret de València. Una Facultat forjada en una llarga història —més de cinc segles—, però que mira al futur per a continuar complint el servici públic per al qual va ser creada: l'educació superior dels seus ensenyaments propis per a les generacions esdevenidores.