Llista de notícies

El dia 16 de novembre va ser la data triada per la UNESCO per a celebrar el Dia Internacional del Patrimoni Mundial amb motiu de la Convenció de Patrimoni Mundial, Cultural i Natural que es va signar a París el 1972. Sobre la conservació del patrimoni és, precisament, el treball que ha realitzat l’equip de Jorge Hermosilla des de l’any 2002 en l’àmbit mediterrani.

 

Amb aquest projecte s’ha tractat de detectar, estudiar, recuperar i posar en valor el patrimoni hidràulic subterrani que encara es conserva en forma de galeries d’aigua construïdes entre els segles XVIII i XIX en les riberes mediterrànies i que remunten el seu origen a les terres d’Orient Mitjà. “Durant segles, la tècnica dels ‘qanats’ o ‘foggara’, com es denominen habitualment aquestes galeries, es difon per les dues riberes del Mediterrani fins a arribar a la península ibèrica”, apunta Hermosilla.

 

El seu equip, la unitat de recerca ESTEPA-Estudis del Territori, Paisatge i Patrimoni, va iniciar el treball en el territori valencià. Amb el suport de l’AECID, l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional i Desenvolupament, diversos anys després, es va traslladar a Tunísia, per a abordar l’estudi de les galeries d’aigua tunisianes. I en particular en la governació de Gafsa, on va arrancar una recerca pionera a l’oasi del Guettar, lloc que presenta “el millor conjunt de galeries del país”, afirma l’investigador, mitjançant el suport del Programa 0,7 de la Universitat. 

 

El projecte de l’AECID, durant 2009 i 2013, realitzat per la unitat ESTEPA, ha sigut una fita. “Mai s’havia produït un estudi d’aquesta naturalesa a Tunísia, ha sigut una recerca pionera perquè, d’una banda, aborda la totalitat del territori tunisià i, d’una altra, ho fa a partir d’un element patrimonial comú, que és la galeria d’aigua. Vam fer un estudi detallat d’entre 110 i 120 d’aquestes galeries”, puntualitza. Paral·lelament, es va iniciar el projecte de rehabilitació d’una galeria d’aigua (qanat), en col·laboració amb l’Associació per a la Conservació de la Medina del Guettar i l’Institut de les Regions Àrides (IRA), finançat pel Programa 0,7 de la Universitat de València. 

 

La població tunisiana del Guettar concentra més d’una trentena de galeries (‘moukoula’ en la llengua autòctona), un conjunt que va donar origen a l’oasi que hui presenta. L’equip de recerca de la Universitat de València va triar una d’aquestes galeries, cridada Ahín Bousoufa (‘aín’ significa ‘font’), per tractar-se d’aquella que mantenia completa la seua estructura bàsica (galeria, lluernes i bocamina). “La galeria Ahín Bousoufa té entre 26 i 28 pous o lluernes, conserva la bocamina (l’eixida a l’exterior de la galeria horitzontal) al centre del palmerar, es configura com el model típic d’una galeria tunisiana i, a més, està en contacte amb un relleu muntanyenc destacat, les muntanyes Jbel Orbata, que provoquen precipitacions estacionals i permeten l’acumulació dels recursos hídrics subterranis”, assenyala Jorge Hermosilla.

 

Aquesta galeria contactava amb el nivell freàtic de la muntanya Jbel Orbata. El funcionament d’un sistema de galeria d’aigua consisteix, precisament, en la captació d’aigua subterrània acumulada en la falda del relleu muntanyenc. Les galeries es caracteritzen per una pendent molt suau, que facilita l’eixida de l’aigua per gravetat, sense necessitat de forces motrius addicionals (humana, animal, mecànica). Les galeries s’estenen des de les faldes fins al pla, ocupat per l’oasi. D’aquesta manera, no va ser necessària la construcció de pous.

 

La longitud de la mina, en aquesta ocasió, supera el mig quilòmetre. És per açò que hi ha prop d’una trentena de lluernes, que actuen com a respiradors, entre la galeria i el nivell freàtic. Aquest sistema d’extracció d’aigua, ideat especialment per a cultius de regadiu, en particular la palmera datilera, ha sigut tradicional a les riberes mediterrànies des de fa segles. No obstant això, en el cas de la regió tunisiana, aquest patrimoni hidràulic ha entrat en crisi pel seu abandó en les dècades dels seixanta i setanta del segle XX, en ser substituït per pous d’extracció vertical. Hermosilla explica que aquell va ser el moment de l’expansió econòmica tunisiana, sota el govern del president Habib Bourguiba. Una política econòmica dirigida a la modernització de l’agricultura i, amb això, l’expansió de l’agricultura de regadiu a través de pous. Aquest sistema de captació va reduir el nivell freàtic i, com a conseqüència, les galeries van deixar de funcionar. Els pous capturaven aigua amb cabals superiors al sistema tradicional, augmentant així l’espai de regadiu i deixant inservibles les galeries. “Ara ja no hi ha marxa enrere -assevera-. L’economia de Tunísia, sobretot en les zones d’interior, depén bàsicament de la ramaderia extensiva, i del cultiu d’olivera i d’oasi -aquests últims s’han ampliat per a la producció del dàtil-, i, per tant, necessiten explotar els nous sistemes de regadiu”.

 

La posada en valor d’Ahín Bousoufa i la seua transcendència internacional

Donades les circumstàncies, l’equip de recerca valencià va desenvolupar el projecte de recuperació de la galeria Ahín Bousoufa per tractar-se, entre altres raons, d’un punt turístic estratègic que revaloritzaria la zona i milloraria les condicions patrimonials, econòmiques i socials de la població local. Així doncs, s’ha realitzat la recuperació parcial de la galeria, posant així en valor la mina i fent-la visitable, si bé no ha sigut possible reprendre el cabal d’aigua. Per a allò, “s’han rehabilitat totes les lluernes, la bocamina, el pou mare i bona part del túnel horitzontal”, explica el director del projecte. D’altra banda, s’ha dut a terme una sèrie d’accions de divulgació per a conscienciar del valor patrimonial de la galeria a la població autòctona. La televisió tunisiana va arreplegar en un reportatge les obres realitzades.

 

El període de recuperació de la galeria Ahín Bousoufa va coincidir, durant uns mesos, amb la revolució de Tunísia, la qual cosa va provocar la paralització de les obres, però no el seu fracàs. De fet, el projecte, finalitzat en 2013, ha donat el salt fora de la frontera tunisiana i el pròxim mes serà presentat en el marc d’un seminari internacional que se celebrarà a Abu Dabi, organitzat en la segona ciutat més important dels Emirats Àrabs Units per la Universitat de la Sorbona. A més, Publicacions de la Universitat de València ha editat un llibre sobre el projecte, en el marc d’una col•lecció dirigida per Jorge Hermosilla, que va ser presentat en la Casa Àrab de Madrid amb l’assistència dels ambaixadors de diversos països àrabs a Espanya, entre ells, Algèria, el Marroc, Tunísia, Aràbia Saudita o Kuwait; i l’AECID, per la seua banda, ha mostrat interás en la recerca i a continuar el treball del grup ESTEPA en aquesta línia per a aplicar-ho en altres territoris del Magrib.

 

El Programa 0,7 de la Universitat de València

Des de l’any 2010, el projecte de recuperació del patrimoni hidràulic del grup ESTEPA s’emmarca en el Programa 0,7 Una Nau de Solidaritat (http://links.uv.es/5wev1In), de la Universitat de València, a través del Vicerectorat d’Internacionalització i Cooperació, que dirigeix Guillermo Palao. Aquest programa està gestionat per la Comissió 0,7, creada l’any 1995 amb la missió d’establir les línies generals d’actuació en matèria de cooperació al desenvolupament de la Universitat de València; distribuir el pressupost 0’7 -que s’obté del 0’7% del pressupost de la Universitat, així com amb caràcter voluntari del 0’7% de les nòmines del seu personal i de les taxes de matrícula dels seus estudiants- entre els diversos programes de cooperació; controlar i supervisar aquest pressupost; i preparar i resoldre convocatòries de projectes propis de cooperació.