A proposta de la Conselleria de Benestar Social, el Consell de la Generalitat Valenciana va aprovar a l'agost de 2013 un Decret que grava amb preus públics els serveis que reben les persones amb discapacitat de la Comunitat Valenciana. La Clínica Jurídica per la Justícia Social de la Universitat de València ha col·laborat amb el CERMI-CV (Comité Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) en la interposició d'un recurs contenciós administratiu directe  davant el TSJ de la Comunitat Valenciana, en el qual es demana la nul·litat de la norma per considerar que, pel fet que els serveis que reben aquestes persones són “objectivament indispensables per a poder satisfer les necessitats bàsiques de la seua vida personal o social” (STC 185/1995, de 14 de desembre), la regulació de la prestació que ho finance no pot fer-se mitjançant un Decret, puestoque han de considerar-se prestacions patrimonials de caràcter públic i, per tant, estar subjectes a reserva de llei.

El cas dels preus públics a suportar per les persones amb discapacitat valencianes no és un cas únic, ni territorial ni materialment. En altres Comunitats Autònomes ja s'estan pagant preus públics per la recepció d'aquest tipus de serveis. A més, observem com la tendència de les Administracions en els últims temps és acudir a un tipus de finançament que consisteix en l'augment o establiment de taxes, preus públics, impostos indirectes, sistemes de copagament, etc, per serveis que abans tenien un cost per al ciutadà molt menor o eren gratuïts. Al meu entendre aquest tipus de normes, habituals en els últims anys, suposen, a més del nul respecte al principi de reserva de llei de l'art. 31.3 CE, un crebant important del principi de progressivitat que exigeix per al nostre sistema fiscal l'art. 31 de la CE. Òbviament, aquest tipus de prestacions fan mossa en la progressivitat de la fiscalitat, ja que es tracta d'aportacions que no tenen en compte, en molts casos, la capacitat econòmica del subjecte passiu que realitza el supòsit de fet del qual naix l'obligació, com sí que fan, per exemple, els impostos directes.

Pel que fa als preus públics, és un figura de recaptació fiscal que es va crear a la fi dels anys 80, amb la Llei 8/1989, de 13 d'abril, de Taxes i Preus Públics. Va respondre a un desig de les Administracions Públiques de cerca de noves formes de finançament, més àgils i flexibles, l'aprovació dels quals i aplicació tinguera un procediment i uns requisits molt menys exigents que els de les figures tributàries. El “avantatge” del preu públic és precisament aquesta: que no és un tribut. La intenció del legislador, per tant, va anar que no es consideraren prestació patrimonial de caràcter públic (com ho són els tributs), i no estigueren subjectes a les condicions d'aquesta prestació per a ser aprovats. Sent una figura legal molt semblant a la taxa, aquesta exigeix ser aprovada per llei, mentre que aquell pot crear-se sense procediment legislatiu. La taxa no pot superar el cost del servei prestat, mentre que el preu públic sí. No obstant això, el Tribunal Constitucional va posar fre l'any 1995 a aquesta pràctica, limitant-la i establint certs requisits per a l'aprovació de normes que crearen o regularen preus públics.

Així, en la seua sentència núm. 185/1995, de 14 de desembre, el Tribunal Constitucional (http://hj.tribunalconstitucional.es/hj/es/resolucion/show/3039) es pronuncia quant a la consideració del preu públic com a prestació patrimonial de caràcter públic. Efectivament, el Tribunal recorda que una interpretació de la Constitució referent a això porta a “no considerar com a sinònimes l'expressió ‘tributs’ de l'article 133.1 CE i la més genèrica de ‘prestacions patrimonials de caràcter públic’ de l'article 31.3 CE”.La reserva de llei en matèria tributària no es refereix únicament als primers, sinó que abasta també a les segones. Tot tribut és una prestació patrimonial de caràcter públic, però no viceversa, per la qual cosa hi haurà prestacions patrimonials de caràcter públic que, malgrat no ser tributs, hauran de respectar la reserva de llei (com va ratificar la STC 182/1997, de 28 d'octubre). En definitiva, el TC dicta que un preu públic es considerarà prestació patrimonial de caràcter públic si concorre alguna de les circumstàncies següents:

-   Que siga una prestació patrimonial per un supòsit de fet coactivament imposat. S'inclouen en aquesta característica “aquelles prestacions en les quals la realització del supòsit de fet o la constitució de l'obligació és obligatòria”, les que sorgeixen d'activitats o serveis requerits “objectivament indispensables per a poder satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social dels particulars” i les que “deriven de la utilització de béns, serveis o activitats prestades o realitzades pels ens públics en posició de monopoli de fet o de dret”.

-  Que, en la pràctica, el sector privat no preste efectivament els mateixos serveis o activitats.

Cal recalcar el fet que només s'exigeix una de les dues perquè s'active la reserva de llei. Si una de les dues es compleix, el preu públic regulat es considera prestació patrimonial de caràcter públic i, per tant, “encara que s'admetera com a hipòtesi que els preus públics no són tributs, no per això deixen de ser una prestació econòmica els elements essencials de la qual han de ser fixats per Llei en estar inclosos en l'àmbit de l'article 31.3 CE”.

En aquests moments, diversos ajuntaments de la Comunitat Valenciana, incloent el de la capital, s'han negat a aplicar el Decret. El CERMI-CV es troba immers en negociacions amb el Consell per a tractar d'aconseguir una posició intermèdia. Entre tot això, el TSJ de la Comunitat Valenciana s'haurà de pronunciar sobre aquest assumpte, i decidir si estem o no davant una prestació patrimonial de caràcter públic a causa del caràcter indispensable per a satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social que els serveis gravats tenen per a les persones amb discapacitat. Estarem atents, i mentrestant continuarem treballant des de la Clínica per defensar la justícia social.

Carlos López Sebastián, estudiant d'ADE i Dret. Clínica Jurídica per la Justícia Social.