Logo de la Universitat de València Logo Màster Universitari en Continguts i Formats Audiovisuals Logo del portal

Un any més, i ja en van tres, les Jornades CONTD – Continguts per a la Televisió Digital, celebrades els passats dies 3 i 4 de juny, han servit com a punt de trobada dels diversos agents del sector audiovisual espanyol. Les jornades, organitzades pel Màster en Continguts i Formats Audiovisuals de la Universitat de València, han reunit en aquesta ocasió a experts, professionals i acadèmics que han reflexionat i debatut sobre els anomenats continguts de qualitat, en un moment de profundes transformaciones amb l’arribada de la televisió digital terrestre (TDT), l’entrada en vigor de la Llei General de la Comunicació Audiovisual, el nou finançament de RTVE i la irrupció definitiva de noves tecnologies de distribució, consum i creació de continguts audiovisuals, com Internet i el mòbil. I tot açò s’ha produït en mig d’una greu crisi econòmica que ha alterat enormement les regles de joc de tots els agents implicats. 

En aquest escenari complexe i canviant, el fòrum ha complit i reforçat àmplament les expectatives que s’havien creat des de l’organització. En eixe sentit, estem plenament satisfets del nivell assolit en les conferències, meses redones i debats, així com de les comunicacions presentades, que s’esdevingueren durant la trobada, les conclusions de la qual suposen un estímul molt important per a continuar en aquesta línia de cara al futur. Precisament de la consolidació de les jornades i del seu sentit innovador va parlar Esteban Morcillo, Rector de la Universitat de València, en la inauguració d’aquestes. No debades, les jornades es varen poder seguir en directe per Internet i aconseguiren més de 1.000 visitants, una xifra molt a destacar. Morcillo, igualment, va destacar com aquest tipus d’actes projecten la universitat a la societat, un dels objectius de la institució, i va animar a l’organizació a la realització de més edicions.

El valor dels continguts audiovisuals.

Una de les principals conclusions a què vàrem arribar entre tots fou que no existeix un consens a l’hora d’establir quins són els continguts de qualitat, tot i que sí podem enumerar una sèrie de paràmetres estètics, narratius i tècnics que aporten qualitat als continguts. D’això parlaren els catedràtics de Comunicació Audiovisual Emili Prado, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Enrique Bustamante, de la Universidad Complutense de Madrid (UCM). Per tal d’abordar la qüestió, Bustamante reclamà que prestàrem atenció a les estructures i continguts en la seua articulació en el mercat, ja que el sistema televisiu que tenim determina els models de gestió i de negoci. I va posar l’exemple de la TDT, que va nàixer com una gran promesa i l’evolució de la qual, a dia d’avui, és bastant decebedor. Per exemple, en l’oferta que rebem, un tema sobre el qual també varen insistir algunes de les comunicaciones presentades.

En eixa línia, tant Elisenda Malaret, membre del Consell Audiovisual de Catalunya, com el mateix Prado, advertiren que tindre accés a una diversitat de canals elevada no és sinònim de pluralitat en els continguts i molt menys de qualitat. Una circunstància que, segons Prado, no és exclusiva del sistema espanyol sinó de tot Europa. Així, la majoria de primers canals europeus es nodreixen de grans macrogèneres, com la informació, la ficció i l’info-show, amb els quals l’oferta s’homogeneïtza. Per contra, els canals temàtics i especialitzats, tret d’algunes excepcions, amagen molts continguts generalistes, sobradament amortitzats, amb escasa innovació i poc valor afegit.

Una de les raons que expliquen la poca diversitat i pluralitat de continguts s’hi troba, tant per a Bustamante com per a Prado, en el paper secundari que ha ocupat la televisió pública en Espanya en aquesta transició digital. En concret, Bustamante es va mostrar especialment crític amb el govern socialista actual per haver canviat, segons el seu punt de vista, la política audiovisual en l’últim any amb l’objectiu d’afavorir les televisions privades en detriment de la televisió pública, imitant les decisions de Sarkozy a França i de Berlusconi a Itàlia. Per exemple, explicà que l’eliminació de la publicitat en la televisió pública podria suposar una gran limitació pel que fa al seu model de finançament i, en conseqüència, podria alterar a la baixa la seua programació i els seus continguts. Una circunstància sobre la qual també va alertar Prado, qui va apuntar la necessitat d’una mirada pública sobre tots els gèneres, no només els informatius, sinó també sobre la ficció i l’entreteniment. Aquestes limitacions explicarien que alguns experts parlaren d’una possible regressió en el sector públic televisiu. 

Tal vegada hajam d’esperar, com es va assenyalar, a que es complete el repartiment del dividend digital i es produïsca l’ajust definitiu dels múltiplex entre les teledifusores, previst per al 2011, cosa que hauria de provocar un canvi substantiu en els continguts i les graelles de programació. Per altra banda, les cadenes hauran de començar a adaptar els seus continguts al nou marc regulador, de manera que el recentment creat Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals (CEMA) actue com a veritable organisme de control del fluxe mediàtic i els seus continguts. Aquest hauria de ser un moment clau per a que les cadenes públiques, com va dir Prado, es posicionaren com a tractores de la indústria audiovisual i com a referents per a tota la societat. 

En canvi, per a les representants de les cadenes espanyoles, públiques i privades, la situació s’obserbava amb altres ulls. Eva Cebrián, Directora de Programes de TVE, va defendre el model de finançament de la cadena pública, sense publicitat, i va remarcar la posició de lideratge que ha assolit el primer canal en els darrers mesos, amb productes com la sèrie Águila Roja o info-shows com Comando Actualidad y Españoles en el mundo. També va destacar la bona acceptació que estan tenint gèneres com les TV movies, sobretot les de successos impactants per a l’opinió pública i les basades en personatges rellevants de la societat espanyola, com el Rei Joan Carles. Per la seua part, Mart Martínez-Raposo, Directora dels canals Neox i Nova del grup Antena 3, va assegurar que la fragmentació de canals no ha de comportar, necessàriament, una degradació dels continguts. I va posar com a exemple els dos canals que dirigeix, que han aconseguit posicionar-se amb xifres d’audiència interessants dins de l’oferta de TDT amb propostes de continguts específics: Neox per a un públic i Nova com un canal de lifestyle i per a un públic femení. De fet, va explicar que tant en Neox com en Nova s’estan estrenant continguts de producció pròpia exclusius per a eixes pantalles, circunstància que no estan fent la resta de canals. 

Tanmateix, per a d’altres participants, no hauríem de mesurar la rendibilitat dels continguts emessos exclusivament en termes d’audièegrave;ncia, en saber si un contingut funciona o no funciona respecte el nombre de persones que el veuen, sinó que caldria prestar més atenció al seu valor en termes socials. Sobretot en les televisions públiques, tot i que no està de més recordar que les emissions de les televisions comercials també són un servei públic. Un primer pas ineludible hauria de ser, com explicaba una comunicació, veure què opinen els usuaris, el públic, més en el seu paper de ciutadans que de mers consumidors.

Per exemple, front la dificultat per a mesurar les audiències en les televisions locals, Miquel Bonastre, del Consorci de Televisió Local de Catalunya, apostà per altres paràmetres per a mesurar la influència social i els ingressos publicitaris, com és la notorietat, tenint en compte que les televisions locals, a diferència de la resta, coneixen molt bé a la seua audiència, quasi personalment. En línies semblants, Francesc Escribano, de Minoria Absoluta, va reivindicar en la clausura de les jornades una valoració qualitativa i no només quantitativa dels continguts que emeten les televisions. Fonamentalment perquè els espectadors ens apropem a la televisió d’una forma qualitativa, afirmant si ens agrada o no ens agrada allò que vegem i perquè. En l’actualitat, les cadenes i productores saben, per les dades que ofereixen els audímetres, quanta gent ha vist un programa però no el que pensen d’ell. En aquesta circunstància, Escribano va assumir que tant les cadenes com les productores acaben tenint una actitud conservadora, ja que és prioritari aconseguir bones xifres d’audiència que garantisquen els ingressos publicitaris. 

La resposta, d’alguna manera, va vindre per part de Yolanda Marugán, Directora del Institut de RTVE i de Jordi Hidalgo, Subdirector de Programació i Programes de Canal 9, per al quals el nivell de risc i de creació de nous continguts depén de l’estabilitat financera de les cadenes, un element molt difícil en períodes de crisi com l’actual. En concret, Marugán assegurava que necessitem arribar a un model econòmic estable que ens permeta créixer. En aquestes condicions, Hidalgo va explicar que l’aposta de la televisió autonòmica valenciana són els continguts de proximitat i de testimonis, entesos com una forma d’aproximar-se als ciutadans i a la realitat valenciana. Una idea que es podia observar en els formats d’entreteniment i de ficció que s’havien estrenat els darrers temps, com L’Alqueria Blanca, Gormandia o Valencians pel món, i els que vindran en les pròximes temporades. Un model que, tanmateix, també es configuraba a partir d’apostes més segures però més cares i menys locals, com la Champions League i la Fòrmula 1

Les empreses productores independents també estan patint les dificultats econòmiques. En aquest sentit, Pancho Casal, de Continental Producciones, va fer una aposta clara per la creativitat i els nous talents com una de les maneres per superar la crisi. Com el mateix Escribano, qui va animar a productores i cadenes a arriscar-se en el futur com l’única via per a aconseguir l’èxit social i econòmic. Per la seua part, Fernando Carrión, de la Associació Valenciana d’Empreses Productores d’Animació (AVEPA), va assegurar que l’audiovisual ha d’adaptar-se a aquestes noves circunstàncies de penúria. Així, tindre poc pressupost podria ajudar a canviar certes rutines i a apropar-nos a una producció més intel·ligent. És el que ha passat amb el sector de l’animació valenciana que no està notant la crisi, més bé al contrari, segons va explicar durant la seua intervenció. I això ha sigut possible perqu&egegrave; les empreses d’animació han buscat nous mercats i han explorat altres possibilitats de negoci més enllà de les tradicionals. L’aposta per la creació en un sector que sol moure’s en l’escacessa, com és el de les locals, també va ser una reivindicació de Bonastre, tenint en compte que la penalització de les televisions locals respecte el fracàs dels continguts que emeten és molt menor que la de les cadenes generalistes i temàtiques de major pressupost. Per això, per a Bonastre, dins del terreny dels continguts hi ha moltes oportunitats per a les locals, tot i que han de saber el que poden fer i el que no. La seua posició és que les locals han de centrar-se en els continguts de proximitat, a nivell de la informació i dels esports sobretot, i deixar de fer continguts generalistes de baixa qualitat.

El cert és que l’aposta per la creativitat i la innovació en els continguts no hauria de provindre exclusivament de les cadenes i la producció independent. També les univesitats, en la seua capacitat formativa, han de fer propostes sobre com podria ser la televisió del futur. En aquest sentit, com ve sent habitual, els estudiants del Màster en Continguts i Formats Audiovisuals de la Universitat de València, varen poder presentar en una sessió de pitching els projectes de programes desenvolupats al llarg del curs a una selecció de representants de les cadenes i productores espanyoles. Els formats seleccionats foren: El Efecto Doppler, un magazine divulgatiu sobre ciència, contat de manera informa i humorística; De un momento a otro, una producció de ficció història a partir de la col·laboració entre distintes televisions autonòmiques; El listillo, un concurs de preguntes-respostes sobre la llengua espanyola salpebrat amb molt d’humor; Made in, un microespai divulgatiu en el qual s’explica la història i les curiositats dels objectes més quotidians; i Adoptamos, un docu-reality sobre el món de l’adopció internacional contat a partir de l’experiència de diverses famílies. La majoria de projectes obtingueren una bona acollida i foren valorats positivament per part dels professionals que formaven el tribunal, el que demostra l’alt nivell aconseguit en aquesta edició del Màster. Els professionals convidats aquest any foren Ximo Pérez, president de Productors Audiovisuals Valencians (PAV), Francesc Picó, Cap de Ficció de TVV, Alberto González, del departament d’I+D de Cuatro i José Manuel Pinillos, Director de Continguts del Canal Cultura de RTVE.

La irrupció dels nous mitjans.

Durant les jornades, a més, es va constatar la consolidació de mitjans com Internet i el mòbil com a plataformes de distribució, consum i creació de continguts audiovisuals. Unes pantalles a les quals cada vegada se sumen més persones, fonamentalment joves però no només, atretes per la capacitat de consumir els continguts a la carta que ofereixen, pel nivell de participació que incorporen i, probablement, perquè en la televisió tradicional no troben aquells continguts que els interessen. En eixe sentit, es va parlar dels nous mitjans com d’una nova esperança tant per a la pluralitat de continguts i la dinamització social de la qual va parlar Bustamante, com de la seua capacitat per a impulsar nous models de negoci, com va insistir Antonio Mansilla, de l’Associació Valenciana de Productors Independents (AVAPI), i algunres comunicacions presentades en la part congressual. 

Aquestes qüestions varen ser abordades en la intervenció de la catedràtica de Comunicació Audiovisual de la UAB, Rosa Franquet, qui va assenyalar que el sector audiovisual ha d’estar obert a la innovació i no pot donar l’esquena als continguts cross-media, és a dir, continguts dissenyats per a la convergència tecnològica que aprofiten totes les finestres d’exhibició i, també explotació, disponibles. Això, sens dubte, va explicar Franquet, obliga a les empreses productores i als creatius a re-pensar els continguts audiovisuals i ajustar-los a aquesta nova cojuntura, molt lligada als canvis permanents que s’estan produint, sobretot en el consum. Un dels exemples de nous continguts que vàrem poder contemplar durant el fòrum fou el cas de Balzac TV, la webTV d’Héctor Milla, qui va llançar una visió optimista del nou panorama. Per a Milla, la clau està en la hibridació dels formats, la interactivitat i l’emoció, així com en canviar la tradicional comunicació de masses per una comunicació de multituds, és a dir, de nínxols suficientment amplis que garantisquen les inversions publicitàries suficients per a mantindre aquest tipus de propostes.

Des d’un punt de vista més escèptic o realista, segons es mire, el catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Universidad Rey Juan Carlos, José María Álvarez Monzoncillo, va afirmar que existeixen possibilitats de negoci a Internet tot i que va reconéixer seguidament que encara hi ha moltes incerteses. Per exemple, Álvarez Monzoncillo va assegurar que, de moment, Internet encara no ha produït un increment notable d’ingressos per a la indústria audiovisual equiparable a l’augment del consum. És cert, tanmateix, que Internet ha permés que productes menuts que només es podrien difondre per eixa finestra, hagen aconseguit arribar a un mercat global, però són casos molt aïllats. En conseqüència, per a l’expert, la televisió continua sent a dia d’avui l’element central del negoci audiovisual. Això no significa que en el futur puga haver una estratègia mixta d’ingressos, mitjançant la publicitat i les quotes dels ciutadans que pagaran per veure els continguts per Internet, que permeta a les empreses finançar els seus productes i fer rendible la producció de nous continguts.

Caldrà estar atents a com es desenvolupa el mercat audiovisual en els pròxims anys. En qualsevol cas, convé recordar que no pel simple fet de ser continguts per a Internet o el mòbil, aquests ja tenen un valor en termes de qualitat per sí mateixa. Novament, com succeeix amb la televisió tradicional, haurem d’establir entre tots quins s&oacuoacute;n els criteris que assenyalen la qualitat dels continguts dissenyats expressament per als nous mitjans o per a ser consumits a través de distintes pantalles. De tota manera, Marugán animava a quedar-se amb l’esperança i no amb la incertesa.

L’aposta per la qualitat tècnica.

Per últim, un altre dels paràmetres per a mesurar la qualitat dels continguts audiovisuals ha d’estar relacionat amb els avanços tecnològics aplicats a l’emissió i recepció d’aquests. Aconseguir una major qualitat d’imatge i so o tindre una experiència audiovisual s’han convertit, d’un temps ençà, en qüestions centrals per a moltes cadenes i empreses de producció. Com a mostra, el catedràtic de Comunicació Audiovisual de la UCM, Hipólito Vivar, va posar en valor els serveis interactius dels continguts audiovisuals, tot i que encara no s’han desenvolupat tot el que s’esperava. Segons el seu criteri, la televisió interactiva hauria d’anar lligada a una funcionalitat avançada, a una connectivitat de banda ampla asequible per a la major part de les persones, a la mobilitat i als dispositius que individualitzen els individus.

D’altra banda, Pere Vila, Director de Tecnologia de RTVE, va animar a re-pensar la TDT a partir de la incorporació dels canals en Alta Definició, sobretot des de la cadena pública. També Ángel García Castillejo, de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), va aprofundir en els avantatges que suposa la Alta Definició i en la possibilitat que aquestes millores acaben oferint-se de manera exclusiva en la TDT de pagament, encara per explorar. Per la seua part, Sergi Alsina, d’Abertis Telecom, va plantejar la situació de la televisió en mobilitat en Espanya amb la consolidació dels dispositius 3G, les pantalles tàctils i l’estímul de l’iPhone. Per a Alsina, la televisió en mobilitat, encara a les beceroles, pot millorar l’experiència audiovisual de l’usuari i obrir noves vies de negoci per a moltes empreses. Per últim, Lluís Grau, del departament d’Enginyeria de Televisió de Catalunya, va presentar els avantatges i també les limitacions del 3D aplicat a la televisió. Grau va comentar que no visualitza canals 3D en exclusiva per a la TDT, tot i que l’experiència tridimensional cada vegada s’extén més en suports com el cinema i els videojocs com una nova estratègia comercial. Segons Grau, el 3D en televisió s’introduirà poc a poc en algunes pel·lícules i en grans esdeveniments, fonamentalment esportius. En la resta de continguts, aquest tipus de tecnologia en l’actualitat és encara inviable econòmicament. 

*                      *                      *

I això ha sigut tot. Des de l’organització de les III Jornades CONTD estem més que satisfets amb el resultat d’aquestes i ja estem començant a treballar en les del pròxim any, que dedicarem als continguts de ficció en els seus diferents formats i pantalles. Us esperem.

 

Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies