L’Horta de València és una plana mediterrània que albergava fins a mitjan segle XX una fecunda agricultura de regadiu, el paisatge de la qual fascinà durant segles els viatgers que la visitaven.
Les hortes mediterrànies són paisatges culturals —creacions humanes— fruit i testimoni d’una activitat agrícola plurisecular. Tanmateix, el creixement urbanístic descontrolat de les ciutats mediterrànies al llarg de les darreres dècades ha provocat la progressiva disminució dels espais agraris, i la degradació dels paisatges hortícoles romanents.
És difícilment factible, a hores d’ara, revertir el paisatge perdut de les hortes mediterrànies; més viable és mantenir allò que encara no n’ha desaparegut, però està en risc de fer-ho per la manca de viabilitat econòmica i de relleu generacional entre els llauradors.
Del paisatge de l’horta que ja ha desaparegut de manera irreversible, cal destacar que un dels elements patrimonials millor preservats és precisament la toponímia. Les formes lingüístiques arcaïtzants dels noms de lloc, fossilitzades en el temps, converteixen la toponímia en un excepcional descriptor diacrònic del paisatge.
Als articles
- Anàlisi toponímica de l’Horta de València, de Joan C. Membrado-Tena i Emilio Iranzo i
- L’Horta a través dels seus noms, de Joan C. Membrado-Tena
es du a terme una aproximació toponímica al paisatge perdut de l’Horta de València i el seu entorn natural.
Després d’analitzar el contingut semàntic dels topònims urbans de l’Horta de València es pot reconstituir virtualment un paisatge cultural desaparegut en gran part. Es tractaria d’un paisatge obert d’horta irrigada (normalment cultius herbacis regats a partir d’un complex sistema hidràulic de sèquies i assuts) que cap a la muntanya esdevenia secà (amb cultius arboris i arbustius, notablement olivera i vinya); amb poblament concentrat i sobretot dispers —especialment alqueries—, connectat entre si per sendes i per camins que, al seu torn, comptaven amb hostals; també amb presència de barrancs, salines, ullals, marjals i accidents costaners, així com zones pedregoses i elevades a l’oest i al nord; així mateix amb torres i fortaleses de defensa, i alguna instal·lació portuària.
