Recordeu que per a cada treball cal seguir les normes de l’editor o l’entitat concreta a la qual s’adreça el manuscrit.
Si utilitzeu un programa de gestió bibliogràfica (Mendeley, Refworks, Zotero, …) qualsevol cita guardada es podrà transformar en el format de cita que vos demanen.
Us presentem un resum dels estils més utilitzats.
Àmbit d’aplicació multidisciplinar. Proposa un marc general amb una sèrie de recomanacions per a la redacció de referències bibliogràfiques i cites de recursos bibliogràfics (monografies, sèries, materials cartogràfics, registres sonors, música, materials audiovisuals, recursos electrònics, patents, etc…). No és d’aplicació per a les cites legals que tenen les seues pròpies normes.
Estableix un ordre per als elements de la referència i també unes convencions per a la transcripció i la presentació de la informació que es deriva de la publicació font.
AENOR ha publicat la versió en espanyol de la Norma UNE-ISO 690:2013.
➢ Norma ISO 690:2010(E). Biblioteca UA
➢ Cómo citar bibliografía: UNE-ISO 690:2013. Biblioteca UC3M
➢ Guía de citas y referencias bibliográficas según la norma UNE-ISO 690:2013. Facultad de Bellas Artes, Universidad de Sevilla
Estil de normes de citació adoptat per la American Chemical Society. Estil recomanat en l’àmbit de la Química.
L’estil APA, desenvolupat per la American Psychological Association per primera volta en 1929, és l’estil editorial majoritàriament adoptat per presentar treballs en les àrees de les Ciències Socials i del Comportament.
La setena edició del Publication Manual of the American Psychological Association (2019), ha estat revisada per reflectir els nous estàndards en l’edició i les noves pràctiques en informació i difusió de continguts. A més de les regles bàsiques de l’estil d’escriptura APA, es dónen orientacions sobre presentació d’articles en revistes científiques, llenguatge inclusiu i orientacions ètiques i de bones pràctiques.
Estil desenvolupat per la Universitat de Chicago, té una àmplia difusió en Humanitats, Ciències Naturals i Socials.
La característica d’aquest sistema és que proposa dues maneres diferents de presentació de les cites, depenent de la matèria i la naturalesa de les fonts citades i de les tradicions en cada disciplina:
Estil desenvolupat en la Universitat de Harvard durant els anys 50 que es va popularitzar, especialment, en l’àrea de Física i les Ciències Naturals i, més recentment, en les Ciències Humanes i Socials. També es denomina autor-data, pel mètode de cita que utilitza. El sistema no utilitza notes a peu de pàgina.
Més que un model únic, és un estàndard amb variacions en la seua aplicació, amb un ampli seguiment en el mon anglosaxó. Entre les variants més conegudes destaca el Style manual: for authors, editors and printers, originàriament editat pel govern d’Australia, i les British Standards, adoptades per la majoria de universitats i centres d’investigació del Regne Unit.
Estil de presentació i format, basat en l’estil Chicago, ampliament acceptat per escrits acadèmics del camp de les enginyeries, especialment en les àrees de l’electrònica i la computació. A l’estil IEEE, la citació dins del text és exclusivament numèrica, representada gràficament entre claudàtors, i consecutiva, seguint l’ordre en què els documents van sent esmentats, sense que siga necessari mencionar el nom de l’autor o la data de publicació. Una vegada que s’assigna un nombre a una font, el mateix nombre ha de ser utilitzat en totes les referències a eixa font dins del text. La informació bibliogràfica completa està inclosa exclusivament en la llista de referències, junt amb el nombre de citació respectiu, al final del document. En aquesta bibliografia final, no s’afegiran documents que no s’hagen citat abans en el text.
És l’estil elaborat per la Modern Language Association (MLA), s'utilitza fonamentalment en els camps de les Ciències Socials, Humanitats, Lingüística, Llengua i Literatura. Es va actualitzar en 2016 per tal de adaptar-se als nous formats de publicació electrònica. La vuitena edició del MLA Handbook recomana un conjunt de directrius que poden ser aplicades a qualsevol classe de format. A més, inclou indicacions sobre el plagi i la deshonestedat acadèmica i consells sobre l’avaluació de fonts. Les obres es referencien en el text amb cites breus amb el cognom de l’autor citat i la pàgina de la font citada entre parèntesis, que dirigeixen els lectors a les entrades de la llista d’obres citades al final del treball.
El Comité Internacional d’Editors de Revistes Mèdiques (ICMJE) es va reunir en 1978 a Vancouver i va establir els Uniform Requirements for Manuscripts (URM), que establiren les directrius, en quant al format, que havien de cumplir els manuscrits que eren enviats a les seues revistes. Aquests requisits, que incloïen formats per a les referencies bibliogràfiques, van ser més tard desenvolupats per la National Library of Medicine (NLM), i publicats per primera volta en 1979.
La segona edició del Citing Medicine, ha sigut actualitzada per tal de adaptar-se a la manera en que Internet ha variat les maneres de difundir i accedir a la informació, fent especial èmfasi en la citació de la publicació electrónica en tots els seus formats.
Recomanacions generals per a l’elaboració de cites i referències corresponents a textos legals i jurisprudència.
