Un CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) és oficialment una institució no penitenciària on pararan les persones que, mancant de permís de residència en territori espanyol, tenen pendent d'executar una ordre d'expulsió, sent aquesta una mera sanció administrativa. La Llei d'Estrangeria espanyola permet la privació de llibertat per aqueixa circumstància fins a un màxim de 60 dies. En la “Clínica Jurídica per la Justícia Social” estem elaborant, a petició de la Plataforma “CIEs NO” diversos informes jurídics que, esperem, els ajuden en la tasca que porten desenvolupant des de fa molts anys. No obstant això, m'agradaria parlar en aquest primer article del desconeixement que la gran majoria de gent té sobre aquests centres, primera batalla guanyada dels quals es beneficien de l'obscurantisme dels CIEs.

El meu primer contacte a nivell “professional” en l'àmbit del dret va ser en un despatx d'advocats de penal. Més o menys, fa uns tres anys, i en aquells dies ja sabíem què era la crisi de la bambolla immobiliària. Ens costa creure que anys abans, la mateixa pompa funcionara a ple rendiment i els permisos de treball es donaren com a xurros perquè feia falta gran quantitat de mà d'obra capaç de mantindre en peus el conte de la prosperitat econòmica basada en la rajola.

Record que un matí, l'advocat del despatx em va demanar que portara un escrit, a un lloc que no era la Ciutat de la Justícia. Em va estranyar. Em va donar, més o menys l'adreça: “Carrer Sapadors, una antiga caserna, el veuràs, no té perduda”. Estranyada, li vaig preguntar. No li va donar molta importància. Em va dir que a un client l'havien detingut i que calia presentar un recurs. Jo, innocent, no vaig preguntar més. Vaig arribar a Sapadors. Vaig trobar (em va costar) les oficines. Vaig fer el que m'havien manat i em vaig anar.

Bé, ho conte perquè he de reconéixer una cosa. Que jo tampoc sabia el que eren. Inclusivament vaig ser a Sapadors, vaig entrar, i no em vaig qüestionar res. No entenia molt bé i tampoc li vaig donar molta importància. No sé. No sabia molt bé on havia entrat. Vaig pensar que era una simple comissària. Ho recorde com una cosa estranya, sense més.

Hi ha molta gent, molt involucrada, que treballa pel tancament dels CIEs, com la plataforma CIEs no, amb els qui estem treballant. Advocats, com per exemple Carmen Cabrera, que en els nostres primers dies en la Clínica, va vindre a explicar-nos què era un CIE. I vaja si ho va fer. El que més record d'aqueix dia va ser la seua amable frustració. I dic amable, perquè malgrat les misèries que ens comptava, no perdia el somriure. Admirable. Ella sap, que quan va en reclam d'un client que necessita la seua ajuda, que li pregunten per la seua situació, no piga de la ignorància, que molt probablement, poc pot fer per a ajudar-los. És lluitar contra un Tità, però cal fer-lo. El pres, perquè són presos (no jurídicament, però sí a efectes pràctics), la mira des de l'altre costat de la taula amb una mescla d'angoixa, resignació i un toc d'il·lusió que desesperadament bolca en ella com la seua única alternativa. Pose paraules i sentiments en la seua boca. Això no ens ho va dir. Això és el que jo vaig sentir. Una sensació horrible.

La situació és aquesta. Tal vegada siga exagerada. O no. La realitat de moltes de les persones recloses en els CIEs és la d'una condemna a mort en cas que finalment siguen expulsades. Alguns pateixen persecució religiosa, de gènere o política als seus països d'origen. Tracta (comerç humà), en aquest cas, no de blanques. És la que més hi ha i la que menys ens preocupa. Alguns simplement no tenen ja a ningú al seu país d'origen perquè porten dècades a Espanya, han fet d'aquest país la seua llar. No dubteu que per a moltes persones ser expulsades d'Espanya suposa una mort segura.

Hi ha més de 200 CIEs en tota Europa, 8 d'ells estan a Espanya i en ells s'amunteguen al voltant de 2.500 persones que han acabat privades de llibertat sense haver comés absolutament cap mena de delicte. Estar sense papers no és delicte a Espanya (de moment, tot està per arribar), però pots acabar en un d'aquests centres. Això és curiós, perquè a ningú sembla importar-li aquesta dada.

No parlarem de les investigacions judicials per morts en estranyes circumstàncies que s'han produït en aquests centres, ni de les constants denúncies per vulneració de drets humans, i l'obscurantisme que l'acompanya. Tal vegada, la qual cosa ara pretenga, és que reflexionem sobre per què ens sembla tan normal que tanquen a persones que no han fet absolutament res. Persones que l'únic “delicte de les quals” és mancar d'una mera autorització administrativa per a trepitjar el carrer. I em pregunte, si ho veuríem tan normal si la mateixa situació ens passara a nosaltres, europeus de bressol i futurs (i presents i passats) immigrants. A ningú en el seu sa judici li semblaria això ni normal (revolució ve a la meua ment), ni just, ni proporcionat. No ens enganyem. Això no passarà. Sempre hi ha hagut classes i colors. Fa poc estava escoltant en la ràdio, un programa especial sobre els CIEs i la tanca de Melilla. Ara està molt de moda. No record molt bé tot el programa. Però no puc oblidar-me el que va dir un funcionari de duanes al qual li van preguntar: “no ens adonem, però està canviant l'statu quo”.

El 15 de març d'enguany es va publicar el Reial decret que regularà el funcionament d'aquests centres que porten operatius des de 1985. Des de llavors han estat funcionant en uns llimbs jurídics i a l'empara d'una simple Ordre Ministerial (ja sabeu, de les quals informen tots els anys de quan s'obri el termini per a presentar la declaració de la Renda). El problema és que no es pot regular el que no hauria d'existir. No es pot regular la infàmia. No es pot articular la injustícia. Els CIEs són una anomalia de l'Estat de Dret que hauria de desaparéixer.

És lamentable i desolador comprovar com el continent europeu en general, i Espanya en particular, manquen de la mínima intenció, necessària, per a elaborar una política migratòria d'integració, ja sabeu, com la que reclamem per als nostres nacionals, fugint de la grandiloqüència i el discurs fàcil de la seguretat i el control, de la política de la tanca i l'uniforme.

Segons l'Organització Internacional per a les Migracions, els 25 països més rics del món dediquen entre 25.000 i 30.000 milions de dòlars a l'any a identificar, rebutjar, internar i expulsar a les persones “sense papers”. El Banc Mundial estima que es necessitarien entre 30.000 i 50.000 milions de dòlars per a combatre la pobresa (el principal motiu de la migració) seguint els objectius establits per Nacions Unides. Sens dubte, es tracta d'una incoherència matemàtica de difícil explicació.

Neu Fernández. Abogada, Clínica Jurídica per la Justícia Social.