La construcció d'una nova Facultat de Medicina va venir a respondre a les necessitats d'espai de la Universitat de València al començament del segle XX; encara que poc temps abans s'havia construït al carrer de Guillem de Castro una facultat per a aquest mateix ús. A més, la voluntat de dur a terme a València el primer campus universitari, al costat del passeig de València a la Mar, avui avinguda de Blasco Ibáñez, va ser motiu suficient per a convocar, en 1906, un concurs d'idees per a les Facultats de Ciències i Medicina. El projecte guanyador va ser obra de l'arquitecte José Luis Oriol Urigüen, que va concebre un conjunt format per tots dos edificis i per un hospital clínic. Aquesta proposta no es va dur a terme, ja que es va optar per la construcció d'aquestes facultats de manera independent.

En els anys 30 del segle XX es va fer càrrec de les obres l'arquitecte madrileny Alfonso Fungairiño qui va reprendre la construcció de l'edifici, actuant com a arquitecte director el valencià Luis Albert Ballesteros. No obstant això, en aquesta nova facultat no trobem el tipus d'arquitectura moderna que va caracteritzar a Fungairiño, perquè opta per desenvolupar els elements clàssics, donant com a resultat una arquitectura funcional d'aspecte sobri i monumental. D'aquesta forma, la façana principal s'eleva sobre escalinata i un potent frontis dóna accés a l'edifici. Remata l'ingrés un gran timpà que allotja l'escultura al·legòrica de l'Ars Medendi, realitzada per l'escultor José Terencio Farré, seguint les línies modernes de l'art déco. L'estructura de llinda, que recorre el parament exterior de l'edifici, es veu accentuada per la incorporació de parells de columnes, que li donen un sentit seqüencial rítmic, de cadència clàssica. La bicromia obtinguda a partir de l'alternança de la rajola vista i del revoco que la recobreixen accentua el resultat atractiu del conjunt.

A l'interior, accedim al gran hall, obra meritòria inspirada en models clàssics i barrocs, que pren com a referència i reinterpreta. Aquest espai és un dels més sorprenents de l'arquitectura de la Universitat de València del segle XX, moment en el qual es construeixen bona part dels edificis d'aquest campus. El vestíbul, compta a més amb òculs de gran format que cobreixen l'interior dels arcs cecs que recorren la part superior. Els grans finestrals, l'ús de la bicromia a partir de la diferenciació de materials i la presència de la gran escalinata, doten a aquest interior d'una extraordinària racionalitat compositiva i monumentalitat.