Liaoning és l'única província del nord-est de Xina que té accés al mar. En l'actualitat la província és un dels centres industrials i miners més importants de Xina però antigament va ser el lloc que va veure nàixer a la dinastia Qing, l'última de l'era feudal. Encara que desconeguda per a la majoria de turistes internacionals que arriben a Xina, aquesta província té una gran quantitat d'atractius històrics i encants naturals.
13 de de desembre de 2016
Dalian
La província de Liaoning (辽宁) és rica en recursos minerals. És clau per a les comunicacions i el desenvolupament comercial i industrial de la regió del nord-est de Xina (东北, Dōngběi). És est el lloc que va veure nàixer a la dinastia Qing, l'última de l'era feudal.
Liaoning significa literalment "pau en el Liao", en referència al riu del mateix nom que creua la província fins a desembocar en les seues costes. Al nord limita amb Mongòlia Interior, al nord-est amb Jilin, al sud-est amb Hebei i, a l'est, amb el riu Yalu (鸭绿江) que actua de frontera natural amb la veïna Corea del Nord. Les costes del sud de la província estan banyades per les aigües del mar de Bo i el mar Amarillo. La línia imaginària que uneix a tots dos mars i al riu Yalu és coneguda com el "triangle daurat" per la seua importància econòmica. Liaoning és l'única província del nord-est de Xina que té accés al mar.
En l'actualitat la província és un dels centres industrials més importants de Xina. A més d'açò, la seua economia se sustenta en les riques reserves naturals de ferro, carbó i manganés. També són importants els dipòsits de jade, or, diamants i sal marina. La seua principal producció agrícola s'obté de la collita de cacauets, pomes i peres.
Liaoning és el major productor de seda tussah de Xina, que és la produïda per cucs que s'alimenten de fulles de roure en comptes de les típiques de morera.
La seua població de 43.910.000 habitants (est. 2013) pertany majoritàriament a l'ètnia han que conviu amb unes altres, com els manchúes, els mongoles o la minoria coreana. Els habitants de Liaoning són coneguts a Xina pel seu sentit de l'humor, pel seu lideratge i per destacar en diferents disciplines esportives a nivell nacional i internacional.
Relíquies històriques de la cultura Hongshan
Història de la província
Des de la dècada dels 70 han sigut nombrosos els jaciments arqueològics descoberts en la província i que a poc a poc han anat desempolsant el seu intrigant passat. En 1983 un equip d'arqueòlegs xinesos va descobrir, en el jaciment neolític Niuheliang (牛河梁), el Temple de la Deessa ((女神庙), pertanyent a la cultura Hongshan (红山文化). El santuari, que rep aquest nom per l'escultura facial d'una dona amb ulls de jade, és un dels primers temples sacrificiales descoberts en el nord-est asiàtic. L'anomenat "Stonehenge de Xina", com se li ha batejat, proporciona una font única i molt valuosa per a l'estudi de l'antropologia, l'arqueologia i la filosofia de la civilització xineses.
La importància estratègica de la província va fer que al llarg de la història diferents tribus lluitaren per apoderar-se d'ella. La dinastia Ming va reforçar la part de la Gran Muralla en aquest territori per a intentar frenar les invasions de les tribus nòmades del nord, però el seu intent va ser en va doncs, a principis del segle XVII, els manchúes van arribar fins a Liaoning i van establir la seua capital en Shenyang abans de conquistar la resta de Xina i passar a formar part de la història com la dinastia Qing.
Relíquies històriques de la cultura Hongshan
La construcció del ferrocarril %o2013una branca del Transiberiano%o2013 durant la dinastia Qing va unir la ciutat costanera de Dalian amb Changchun i Harbin, en les províncies de Jilin i Heilongjiang respectivament. Unit a una forta migració provinent de les províncies al sud de Liaoning, va propiciar un creixement econòmic sense precedents. Liaoning va tornar a destacar com una de les províncies més industrials del país a partir dels anys 50 del segle passat i les seues principals ciutats es van convertir en centres productors punters a nivell nacional.
Shenyang
Shenyang: una dinastia i dos emperadors
En l'actualitat Shenyang (沈阳), la capital de Liaoning és el centre cultural, econòmic, polític, educatiu i industrial, no solament de la província sinó del nord-est de Xina. En 2008 va ser seu d'alguns dels partits de futbol que es van disputar en les Olimpíades de Beijing.
Passejar per Shenyang és impregnar-se de la història dels seus carrers mil·lenaris. La ciutat, amb 8.257.000 d'habitants (est. 2013), s'assenta en el centre de la província.
En 1625 Nurhaci va establir ací la seua capital i la va cridar Mukden –Shengjing en mandarí– que en manchú significa "capital magnífica". Quan en 1644 els manchúes van conquistar Beijing i van començar la dinastia Qing, Shenyang va passar a ser la capital secundària. Shenyang és coneguda per ser la "ciutat que va veure nàixer una dinastia i dos emperadors", en referència al llinatge dels Qing i als seus fundadors: Nurhaci i el seu fill Huang Taiji. És a ells a els qui els devem la construcció del Palau Imperial de Shenyang, entre 1625 i 1636. En 2004, aquest complex d'incalculable valor històric va ser inclòs juntament amb les tombes de la dinastia Qing en la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco. Açò va donar un impuls sense precedents al turisme de la província.
Altres llocs d'interès que mereix la pena visitar en la ciutat són la bulliciosa plaça Zhongshan –especialment quan cau la nit i els habitants l'ocupen per a ballar i xarrar–, el carrer per als vianants Taiyuan –la zona de compres per excel·lència– o el Museu Provincial de Liaoning. Aquest últim, en el districte d'Heping, compta amb una gran col·lecció d'objectes que daten del Paleolític i Neolític.
Al nord de Shenyang trobem el pulmó natural de la ciutat, el parc Beiling, que ocupa un àrea de 3.300.000 m² i va ser construït en 1927 als voltants de Zhaoling, una de les tres tombes de la dinastia Qing que es troben en Shenyang.
Encants de Liaoning
Encara que encara desconeguda per a la majoria de turistes internacionals que arriben a Xina, aquesta província té una gran quantitat d'atractius històrics i encants naturals que oferir als seus visitants, entre els quals destaquen la localitat portuària de Dalian (大连), la ciutat de la Muntanya Wunü (五女山), l'antiga ciutat emmurallada de Xingcheng (兴城) i la Gran Muralla (长城).
La localitat portuària de Dalian –en l'extrem sud de la península de Liaodong– ostenta un curiós rècord. D'entre les 50 places que alberga, la de Xinghai (星海广场) és, amb les seues 1.760.000 m2, la més gran del món. Va ser inaugurada en 1997 per a commemorar el primer centenari de la ciutat. Sobrenomenada "la ciutat romàntica", el seu major encant resideix en platges com la de la badia de Xinghai – prop del centre de la ciutat– , la platja de la illa de Bangchui –en un paratge natural amb penya-segats i boscos frondosos– o la platja de Jinshi, d'arena daurada i que amaga una gran quantitat de fòssils mil·lenaris.
Ciutat del Monte Wunü
A uns 220 km al sud-est de la capital, en el comtat autònom manchú d'Huaren, trobem un dels majors tresors històrics de Liaoning, la ciutat de la Muntanya Wunü. L'any 37 a. de C. la ja desapareguda cultura koguryo va establir en aquesta muntanya la primera capital d'aquell regne. L'elecció del lloc va venir determinada per l'orografia, especialment per l'escut natural que suposaven els penya-segats de la muntanya davant possibles invasions.
Xingcheng
Xingcheng
En la costa de la badia de Liaodong, trobem una de les ciutats emmurallades millor preservades de Xina: Xingcheng. Les muralles, que daten de 1433, són un exemple únic de ciutat fortificada de la dinastia Ming. En el centre de la urbs antiga es pot trobar la Torre del Tambor (鼓楼) i el Temple de Confuci (孔庙).
Ciudad del Monte Wunü
Un dels propòsits dels molts viatgers que arriben a Xina és trepitjar la Gran Muralla. En la província de Liaoning trobem diferents seccions, entre aquestes destaquen les de Jiumenkou i Hushan. La primera, Jiumenkou (九门口, literalment "nou entrades") es troba en la frontera amb la veïna província d'Hebei i es va construir durant la dinastia Ming sobre les escletxes de l'antiga muralla de la dinastia Qi del Nord (550-577). El nom “Jiumenkou” prové del seu major atractiu, el pont de nou arcs que creua el riu Jiu i que servia per a regular el pas de l'aigua, ja que cada arc tenia unes comportes de fusta que s'obrien o tancaven segons l'escassetat o l'abundància d'aigua. La segona secció, Hushan (虎山, literalment "muntanya del tigre") –en el comtat autònom manchú de Kuandian i fronterer amb Corea del Nord– va ser descoberta en la dècada dels 80 i restaurada durant els 90 del segle passat. Es creu que aquesta secció de la Gran Muralla, que data de la dinastia Ming, es va construir sobre altres anteriors establides pels Qin i els Han i que es perllongaven fins al que és avui Corea del Nord.
Ciudad del Monte Wunü
La cuina Liao
La gastronomia típica de Liaoning (辽菜), que s'engloba dins de la cuina del nord-est, compta amb una llarga història. Els seus sabors sorgeixen d'una amalgama de diferents cultures i costums típics de la província. En la taula Liao se serveixen quantitats abundants en les quals predomina l'aroma i el sabor dels seus plats. Algunes de les tècniques en les quals es fonamenta aquesta cuina per a elaborar les seues receptes són: guisar, ofegar, rostir o caramelizar.
Alguns dels plats més destacats són el guisat de pollastre amb bolets (小鸡炖蘑菇), els panets farcits de Shenyang (沈阳回头), la cassola de Dangdong (丹东焖子) o el peix en salazón amb panets (咸鱼饼子), típic de Dalian.
Jiumenkou
La història de la província ha contribuït notablement a formar la gastronomia Liao. El "banquet manchú i han" (满汉全席) es va popularitzar durant l'època de l'emperador de la dinastia Qing Kangxi. La finalitat d'aquesta extravagant àgape era la integració interétnica de manchúes i han mitjançant la fusió d'ambdues cuines. Aquesta golafre, que avui dia es prepara en explicades ocasions, consistia en una varietat de 108 plats, dels quals 54 eren típics del nord i 54 del sud. Antigament, a causa de la copiosidad del banquet, es necessitaven entre un i tres dies per a acabar-se tot el menjar.
Un reportatge de Carolina Navarro Plata. 罗悦柔. Publicat originalment en: Revista Instituto Confucio. Número 35. Volumen II. Marzo de 2016.
