Antoni Merelles: “Hem de formar professionals sanitaris preparats per a oferir cures a les persones, però també per a contribuir a protegir la seua salut”

  • May 21st, 2018
 
Antoni Merelles
Antoni Merelles

Maria Iranzo. Fotos: Miguel Lorenzo

Més de cent trenta anys marquen l’evolució de l’educació en Infermeria. És el temps que separa les figures de practicants i comares dels actuals graduats en Infermeria, estudiants que hui es formen en una facultat pròpia junt amb el Grau de Podologia. En tot aquest temps, han conviscut opinions diverses quant a l’essència de la professió. És personal especialitzat en cures o la seua ha de ser una tasca didàctica de protecció de la salut? Entre els qui s’inclinen per aquesta segona opció trobem l’actual degà de la facultat, Antoni Merelles. Hui afronta dos reptes: assentar el Grau d’Infermeria al Campus d’Ontinyent i dirigir el trasllat de la facultat al descampat que llinda amb l’Aulari V.

–Per quin model de docència aposta el nou degà de la Facultat d’Infermeria i Podologia?
–Per qualsevol model que possibilite la formació d’uns professionals compromesos amb la societat, amb les condicions de vida, salut i benestar de la població; amb els problemes que pateixen les persones, els grups de població més vulnerables, com ara infants, ancians, aturats, immigrants; amb el medi ambient; amb la igualtat entre dones i homes; amb la cultura per la pau... Un model de docència que forme persones, professionals que sàpiguen afrontar la condició humana, més enllà de tindre manya en la mera destresa tècnica, que també; ha de ser un model dirigit a la formació de professionals preparats per a oferir cures a les persones, però també per a previndre la malaltia i contribuir a protegir la seua salut. Un model que polititze l’alumnat i el comprometa a implicar-se en la solució dels problemes de la població que, en definitiva, es manifestaran en forma de malaltia. Malauradament, cal un canvi de mentalitat a moltes bandes. Si, per exemple, et preguntares què esperen les persones d’una infermera, el primer que et vindria al cap és prendre la tensió, que extraga sang o que pose un injectable. Si preguntares als responsables de les institucions sanitàries, la resposta no seria molt distinta. Queden invisibilitzades socialment i professionalment altres moltes funcions per a les quals s’intenta formar l’alumnat de la Facultat d’Infermeria i Podologia. Funcions que podrien afavorir un reconeixement emancipador i trencar la reixa de vidre darrere la qual ens miren. Podologia és cert que té una orientació eminentment de caire assistencial, però necessita d’una formació humanista i integral semblant a Infermeria, o corre el risc de descavalcar-se de la universitat.

–Quant fa que existeix pròpiament la Facultat d’Infermeria i Podologia?
–Fa uns set anys, tan sols uns set anys. El darrer canvi dels plans d’estudi que va arrancar el 2010-11 va suposar l’inici del final de la diplomatura i, com s’ha dit, l’equiparació dels títols dels graus d’Infermeria i Podologia amb el conjunt de graus universitaris. La constitució d’una facultat ha suposat entre altres coses la possibilitat d’oferir formació de segon i tercer cicle, això és, màsters i doctorats. Ara mateix s’ofereix un Màster en Infermeria Oncològica i un programa de doctorat en Infermeria Clínica i Comunitària.

–El Grau de Podologia és el germà menut en aquesta facultat?
–Pel que fa al nombre d’estudiants, en Podologia hi ha un grup d’alumnes, i d’Infermeria n’hi ha quatre, cinc en primer curs si comptem Ontinyent. Pel que fa al nombre de departaments, en Podologia intervé professorat de més departaments que en Infermeria. Si ens fixem en la despesa universitària, es pot dir que la formació d’un estudiant de Podologia resulta tan o més cara que la formació d’un estudiant d’Infermeria, fonamentalment pel material de pràctiques que s’empra en Podologia i perquè en Infermeria bona part d’aquest cost es comparteix amb el sistema sanitari. Dins de les limitacions pressupostàries, la facultat aposta perquè Podologia reba la millor formació possible. El professorat podòleg que s’encarrega de la docència en Podologia es troba integrat al Departament d’Infermeria, ja que l’àrea de coneixement reconeguda per a la disciplina és infermeria i el Departament d’Infermeria es troba dins de la facultat. No volem negar que els primers anys d’integració patírem algunes turbulències, però a hores d’ara ja s’han apaivagat. Infermeria no pot tolerar que Podologia siga una germana menuda, de manera que tampoc tolera que se la considere germana menuda davant d’altres figures de ciències de la salut.

–Considera necessari algun altre canvi relacionat amb la docència?
–No sé si saps que quan estigueren dissenyant-se els actuals plans d’estudi, en les carreres de ciències de la salut Aneca va determinar que moltes assignatures havien de tindre un seixanta per cent de presencialitat, és a dir, de permanència de l’alumnat a l’aula, i no d’un quaranta per cent com s’havia previst en un principi. Per a Infermeria, en el nostre cas, això va suposar forçar un encaix d’assignatures que no ens ha deixat del tot satisfets, que, a parer del professorat, entrebanca en ocasions la línia de progressió en l’adquisició de coneixements; per exemple, estudien Nutrició i Dietètica abans que s’acaben d’impartir les assignatures de formació bàsica. També ha suposat un increment substancial d’hores de permanència a l’aula per part de l’alumnat, cosa que minva, i no poc, la dedicació disponible per a preparar treballs o per a l’estudi en comparació amb altres carreres, o, fins i tot, per a desenvolupar activitats universitàries extraacadèmiques. En Podologia la situació es pot considerar anàloga. El professorat podòleg ha manifestat la necessitat de reorganitzar continguts i troba a faltar alguna que altra assignatura que Infermeria va tindre seny en introduir en el pla d’estudis, com ara Introducció a la investigació.

–Quina sol ser l’eixida laboral dels egressats?
–Per a Podologia l’entrada al món laboral passa per incorporar-se com assalariats a una clínica podològica privada, o bé muntar-se una clínica pròpia. No hi ha encara la possibilitat de treballar en centres sanitaris públics. La perspectiva d’Infermeria, en canvi, és la contractació en centres sanitaris, públics o privats, al principi per a fer substitucions d’estiu o per a cobrir baixes laborals, després interinitats, o per a guanyar un concurs oposició. El 2015, per exemple, després de molts anys de sequera extrema [remarca amb ironia], la nova Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública va convocar oferta pública d’ocupació per a Infermeria en Salut Pública. De cara al futur immediat, la reincorporació de l’Hospital de La Ribera a la gestió directa per part de la Conselleria es comenta que generarà molta demanda de professionals en un intent per normalitzar el dimensionament de les plantilles, que sembla que estaven excessivament ajustades per a la càrrega de treball requerida. Potser es produirà mobilitat de professionals de l’àrea de Xàtiva-Ontinyent o de Gandia cap a la d’Alzira, però la demanda de professionals es mantindrà en eixes àrees de salut.
D’altra banda, ja ens trobem en el moment en què s’estan produint les jubilacions de la gent que es va incorporar al sistema sanitari en els anys setanta, val a dir llocs de treball que caldrà cobrir. De vegades ens preguntem com ix de preparat l’alumnat per a enfrontar-se als escenaris laborals. Fa poc hem rebut la notícia que una alumna d’Infermeria formada en la nostra facultat, Judit Catalá, ha assolit la dinovena posició en les proves EIR (Enfemería Interna Residente) d’entre un total de quasi dotze mil aspirants.

–Quin és el perfil majoritari del professorat d’aquesta facultat?
–Tenim un important envelliment de la plantilla a temps complet. Però, a més a més, dels 178 docents que imparteixen classe a l’aula, 101 són professorat a temps parcial, associats d’aula, als quals cal afegir 92 associats més de ciències de la salut o assistencials, a banda dels 35 més per atendre circumstancialment la necessitat de pràctiques de l’alumnat de les universitats privades en centres sanitaris públics.
És difícil mesurar com està afectant la vaga de professorat associat, però t’ho pots imaginar si tens en compte la gran quantitat de professorat associat en les titulacions de la facultat, sobretot en Infermeria. Per desgràcia, no s’està arribant a una solució amb la celeritat que haguera agradat a totes les parts.

–Com se solucionaria el problema de la plantilla del professorat, doncs?
–Cal apostar per consolidar el professorat a temps complet i amb plaça de titular, però les carreres de ciències de la salut no ho tenen fàcil, menys encara les que han evolucionat de diplomatura a grau, com és el cas de Podologia i d’Infermeria. D’una banda, es demana que persones que estiguen treballant en un hospital, en un centre de salut pública o una altra institució sanitària, deixen un lloc de treball on reben un salari determinat i s’incorporen a la universitat com a ajudants o contractats, no doctor o doctor, per un sou bastant per davall del lloc que deixarien. Això per l’aposta d’arribar a ser, després d’uns anys, professorat d’universitat si se supera el concurs d’oposició. Es necessita una gran, però que molt gran, dosi de vocacionalitat. Més encara si es té en compte que s’han d’aconseguir les respectives acreditacions per part de l’Aneca.
Com saps, el gran pes específic per acreditar-se a una figura de professorat pivota a dia de hui al voltant de les publicacions que es tenen en revistes del primer i segon quartil, en el nostre cas dins de les ciències de la salut. Infermeria i Podologia, emprant la gastada similitud futbolística, han entrat a jugar quasi de sobte en primera divisió, on altres carreres de ciències de la salut tenen gran tradició en investigació i en publicacions, i disposen d’un bastiment i una dinàmica investigadora que a la facultat encara no tenim. Podologia compta amb escenaris idonis per a investigar, com pot ser la clínica podològica, però necessita suport quant a metodologia d’investigació. Infermeria es troba a cavall entre ciència humana social i ciències de la salut, però l’àmbit reconegut de publicació és el de les ciències de la salut, i no li està resultant gens fàcil liderar, aconseguir i desenvolupar projectes d’investigació de caire analític o experimental, amb més possibilitat de penetració en les revistes de l’àmbit de la salut. Es troba a faltar sensibilitat al respecte, tant per part de la universitat com de l’Aneca, perquè els màxims representants universitaris reconeguen la realitat concreta de determinades titulacions, sense que això supose tracte de favor, i perquè l’Aneca atorgue valor a publicacions més enllà de la branca de ciències de la salut.

–Augmentar la investigació en Infermeria i Podologia hauria de ser un dels reptes del seu deganat?
–Efectivament. Cal consolidar grups d’investigació ací a la facultat, consolidar-los com a motor de publicacions, com hi ha en altres facultats. Una possibilitat d’actuació des del deganat pot ser apropar-se a les institucions sanitàries i incrementar l’actuació conjunta de cara a la investigació, esbrinar quins són els seus centres d’interés en investigació i mostrar-los que a la facultat tenim professorat que podria inserir-se en els seus projectes i viceversa. L’anterior degà, Julio Fernández, va dedicar no pocs esforços en aquest sentit. Paral·lelament, es necessita més formació en investigació. Com he dit abans, tenim un programa de doctorat en Infermeria Clínica i Comunitària. Aquesta es una de les poques facultats d’Espanya en aquesta branca de coneixement que en té. Els darrers cursos s’ha produït una eclosió en el nombre de professorat de la facultat doctorat, bé arran d’aquest programa de la Universitat de València, bé en altres universitats. La qüestió és que s’ha ampliat considerablement la possibilitat de dirigir tesis doctorals amb professorat de la facultat i d’ampliar l’oferta que atenga l’àmplia demanda de doctorands, i això esperem que puga influir en la investigació de la propera dècada.

–Com a degà, s’enfronta a dos reptes en l’etapa que ara comença: un és la nova Facultat d’Infermeria i Podologia que es preveu construir al solar que llinda amb l’Aulari V i l’entrada al Pavelló Poliesportiu del Campus de Blasco Ibáñez, i l’altre és l’arrelament del Grau en Infermeria al Campus d’Ontinyent. En quina situació es troba la nova facultat?
–Si tot va bé, les primeres tasques de construcció començaran abans de les vacances d’estiu. L’edifici que ara ocupa la facultat és un edifici singular i no s’hi poden efectuar obres, no es pot ampliar una planta més. Se’ns ha quedat xicotet i resulta poc versàtil per a fer millores. El nou edifici disposarà d’un saló d’actes com cal i es podran celebrar conferències i activitats culturals sense haver de desplaçar-les a altres facultats, millorarà el nombre de despatxos individuals perquè ara no en tenim cap, i així podrem atendre l’alumnat sense molestar altres companys. Les secretaries de centre i de departament es trobaran en la mateixa planta, la majoria dels despatxos del professorat també, cosa que pot facilitat la interconnexió en els respectius àmbits. Però el que és el trasllat, només pensar en el trasllat... dóna pànic [confessa també amb el rostre].

–Suposarà un increment de places de matrícula?
–No. El nombre de grups d’alumnat i la seua grandària seran els mateixos. No suposarà un increment de places de matrícula. Ara bé, pel que apostem és per incrementar la mobilitat tant internacional com nacional. Aquesta és una facultat que ha anat incrementant la recepció de l’alumnat i també l’enviament. Enguany acabarem tenint 33 persones entrants i 35 ixents pel que fa als Erasmus, 5 i 2 respectivament pel que fa al programa internacional, i 14 i 1 respectivament pel que fa al Sicue. S’estan promovent especialment els Erasmus i els Sicue, tot i que quan es tracta d’intercanvis entre universitats espanyoles hi ha poca gent d’ací que se’n vaja, sembla que prefereixen vindre.

–Està concloent el primer curs d’Infermeria a Ontinyent. Com està funcionant?
–Qualsevol inici d’un grup nou sempre ve acompanyat d’entrebancs. El contrari seria molt rar. L’endarreriment en aconseguir el permís de l’Aneca i de la Conselleria d’Educació impedí disposar a temps del professorat associat de nova contractació per a facilitar el contacte amb el professorat veterà i donar-rebre un transvasament d’informació molt necessari. Hem de tindre en compte que hi ha hagut professorat associat que va començar amb molta il·lusió, però que finalment no va poder mantindre el ritme de preparació de les classes. Sempre s’ha tingut clar que la qualitat a Ontinyent ha de ser la mateixa que en els grups de Blasco Ibáñez i l’Hospital General Universitari. També s’ha patit endarreriment en la dotació d’una part del material de pràctiques. L’Aneca va condicionar el permís per a encetar el grup d’Ontinyent al fet que professorat a temps complet impartira part de la docència en les diverses assignatures. Per la part que em toca, agrairia encaridament que hi haguera més disponibilitat de trens en el trajecte València-Alcoi-València. Amb tot, el grup d’Infermeria d’Ontinyent és una aposta forta per part de la Universitat de València, des de l’ajuntament de la ciutat i des de la FUVA (Fundació Vall d’Albaida), totes tres institucions compromeses en la millora de les instal·lacions docents i perquè, quan l’alumnat acabe l’últim curs d’aquesta primera promoció, el nivell siga el mateix que ací a València. Que es puga satisfer la necessitat d’alumnat preparat per a enfrontar-se al món laboral i també estabilitzar una dotació de professorat que residisca per l’àrea.

This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy