El llibre de cavallaries ‘Curial e Güelfa’ deixa de ser anònim.

  • March 1st, 2017
 
L'historiador i filòleg Abel Soler.
Abel Soler

MARIA IRANZO.

“Hi ha poques obres que transmeten tantes dades sobre el seu autor com el Curial e Güelfa”, subratlla el medievalista i doctor en Filologia Catalana Abel Soler, segur que Enyego d’Àvalos, el gran camarlenc d’Alfons el Magnànim, és l’autor d’aquesta novel·la emblemàtica de la literatura catalana i europea medieval. De l’obra només es conserva un manuscrit a la Biblioteca Nacional, que conté molts vocables típicament valencians (del segle xv i encara expressats en l’actualitat) i calcs lingüístics italians, amb contingut de tipus humanista i enquadernació d’estil mudèjar.

“Degué ser un secretum, una obra reservada inicialment a un cenacle d’amics, com el Secretum de l’italià Petrarca”, assegura Soler. “És una obra confidencial, de divulgació deliberadament limitada i valencianitzada idiomàticament per cortesia amb el públic al qual anava destinada. Està pautada per a recitar-la, en una lectura superficial, per al divertiment d’una cort on la meitat de nobles i cavallers eren valencians. Però l’obra admet una segona lectura més intel·lectual, més profunda, dirigida a secretaris reials, com Joan Olcina o Francesc Martorell, amb els quals l’autor compartia un bagatge cultural més ampli”. Només ells –gent culta i formada– podrien entendre algunes bromes que Enyego fa de la genealogia dels déus grecs, per exemple. També les al·lusions a noms i a situacions de la política italiana i internacional del Magnànim només podien ser compartides amb el cos diplomàtic i de govern del rei. “L’obra té un vessant satíric i en certa manera comprometedor, ja que fa crítica dels franciscans i els anacoretes, a l’estil del que feien els humanistes. I anihila algun noble napolità que no pareixia caure-li gens bé a l’escriptor”, destaca.

Enyego d’Àvalos, gran camarlenc d’Alfonso el Magnànim i autor del Curial i Güelfa, retratat en una medalla del Pisanello (Nàpols, 1449).
Enyego d’Àvalos, gran camarlenc d’Alfonso el Magnànim i autor del Curial i Güelfa, retratat en una medalla del Pisanello (Nàpols, 1449)

 

Però per arribar a aquestes conclusions, era molt important tindre notícia de la personalitat i, també, de la identitat de l’autor. En els últims trenta anys, més de tres-cents estudis de diversa índole s’han ocupat de l’obra, però ben pocs han aprofundit en la qüestió de l’autoria. Des de la publicació de la novel·la, es localitzava la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, on hi hagué una colònia poliglota amb un nombrós col·lectiu catalanòfon: els destinataris previsibles de l’obra.

Per acostar la pista cap a l’autor, el catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i director de tesi d’Abel Soler, Antoni Ferrando, va proposar al seu doctorand l’elaboració d’una ressenya biogràfica de tots els cortesans hispànics de Nàpols relacionats amb les lletres. “N’ixen més de dos-cents”, apunta Ferrando, qui afegeix: “Aleshores el que decidim és comparar la seua biografia amb elements ambientals de la novel·la, com ara la numismàtica, l’heràldica o la indumentària, entre altres”.

Il·lustració d’un còdex milanés dels Visconti del qual l’autor del Curial va prendre referents iconogràfics i va plagiar textos amb errates.
Il·lustració d'un còdex milanés dels Visconti del qual l'autor del Curial va prendre referents iconogràfics i va plagiar textos amb errates.

 

Una obra autobiogràfica

“L’única persona en qui concorren tots aquests elements és un castellà arribat a Valencià amb set o huit anys, catalanoparlant per haver-se criat entre cavallers valencians; mecenes i corresponsal d’humanistes; cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial; a més de posseïdor de la segona major biblioteca del sud d’Itàlia després de la del Magnànim, i amant de la música, les lletres i les arts. Es diu Enyego d’Àvalos”, assegura Abel Soler.El Curial és una novel·la molt italiana per les seues fonts literàries, geografia, onomàstica, ambientació, llenguatge, etc. (dibuix del Pisanello, dècada del 1440).

L’historiador explica que d’Àvalos va nàixer a Castella, però va haver d’exiliar-se a València molt prompte. “Era fill del conestable Ruy López Dávalos, acusat pel monarca castellà de participar en l’intent de colp d’estat orquestrat pels infants d’Aragó. Va perdre totes les possessions i es refugià al Palau del Real de València, en aquells anys capital de facto de la Corona d’Aragó. Després va viure a Milà (1435-1447), on va ser cortesà del duc Filippo Maria Visconti i ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447). I més tard es traslladà a Nàpols, on actuà com a gran camarlenc d’Alfons el Magnànim, i on hui en dia viuen els seus descendents: una família de gran rang nobiliari, els marquesos de Pescara. Enyego fou un home de gran poder, que va rebre el collar de l’Orde de Garrotera, molt cotitzat en tota Europa. Una altra mostra de gran prestigi la trobem en el retrat que li va fer el Pisanello, l’artista de l’època “que triava a qui retratava i no treballava per a qualsevol. Només va fer medalles dels principals personatges de la Itàlia del seu temps”, sosté l’historiador.

 

Per què en valencià?

Les característiques lingüístiques de l’obra s’entén que són les pròpies d’un autor que va assumir el valencià com a llengua en el seu cercle més familiar. “Tenia criats de la família Gassull, i la seua filla, dècades després d’haver deixat de ser el català llengua de cort, escrigué el sonet Nel più fiorito valenziano per a un germà mort”, afirma Soler. Amb tot, matisa: “El seu coneixement del llatí i de l’italià l’obliga a polir l’idioma. Per això escriu tesor, en lloc del col·loquial i actualment normatiu en català tresor”.

Detall amb text del Curial e Güelfa. Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 9750.
Detall amb text del Curial e Güelfa. Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 9750.

 

Pel que fa a l’estil de la novel·la, “la seua fascinació per la literatura italiana, amb la qual estigué en contacte a Milà i a Nàpols, li permeté d’incloure novetats estilístiques”, apunta Soler, qui defineix el Curial e Güelfa com una obra de “cavalleria humanística”, de síntesi entre la tradició medieval i les tècniques literàries i l’estètica del Quattrocento italià. “Mentre que els autors medievals plagien literalment textos d’altres obres, com fa Martorell en copiar literalment fragments de Joan Roís de Corella, d’Àvalos és un autor minuciós que aboca enmig del text nombrosos fragments del Decameron de Boccaccio, però dissimuladament, reescrivint-los amb art, canviant per sinònims algunes expressions i paraules. Aquesta tècnica és la imitatio petrarquesca, molt avançada per a aquell temps i només practicada a Itàlia”, sentencia.

Quant al contingut en relació amb el món que conegué l’autor, Soler entén que el contacte social d’Enyego d’Àvalos amb personatges històrics com el senyor de Salanova, Pero Maça-Cornell, Joan-Ximenes d’Urrea i tants altres personatges contribueix a explicar perfectament per què apareixen en l’obra: perquè eren amics i coneguts de l’autor, molts d’ells valencians. També hi ha noms “en clau”, com “Salonés de Verona”, que recorden la participació de d’Àvalos en una guerra entre Milà i Venècia, que es disputaven il Salonese (Salò) i Verona.

Enyego d’Àvalos va ser un valencià d'adopció: va passar la seua infància i joventut en el desaparegut Palau del Real de València, quan aquesta ciutat era la capital de la Corona d'Aragó.
Enyego d’Àvalos va ser un valencià d'adopció: va passar la seua infància i joventut en el desaparegut Palau del Real de València, quan aquesta ciutat era la capital de la Corona d'Aragó.

 

Proves empíriques

Soler exposa diverses “claus empíriques”. Una és el paper del còdex, amb marques de la Biscia Viscontea, la serp símbol de la ciutat de Milà el 1447 i encara en l’actualitat, cosa que no estranya gens en una novel·la on la protagonista és “senyora de Milà” i on sabem que l’autor es trobava precisament a Milà l’any 1447. I si es para atenció a les armes heràldiques de Curial, “trobarem un lleó rampant que travessa els dos colors d’un escut partit: precisament les armes que va adoptar Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino”, detalla Soler. “En aquella època, molts textos literaris se signaven així, perquè la gent estava acostumada a desxifrar referents simbòlics, emblemàtics i heràldics”.

Soler explica la probable arribada del manuscrit a Toledo a través d’un germà de d’Àvalos, que després d’una estada a Nàpols va tornar a la ciutat castellana. S’anomenava Rodrigo, estava emparentat amb els Ayala de Fuensalida –cal recordar el paper de l’enquadernació– i un nét seu fou degà de la catedral toledana quan, segons els experts, fou enquadernada l’obra en estil catedralici. “Segurament es va salvar durant tot aquest temps per la seua bona enquadernació mudèjar, tot i que en algun moment es va perdre el teixell o etiqueta del llom que identificava l’autor o el nom de l’obra”, apunta el medievalista.

La descripció detallada de cadascuna d’aquestes claus es troba en “una tesi de maduresa” que Abel Soler, que ja compta amb molts llibres i anys de recerca en altres camps, ha dut a terme del 2013 al 2017. Pròximament, el seu treball apareixerà en tres volums editats per la Institució Alfons el Magnànim i el Servei de Publicacions de la Universitat de València, “amb el propòsit d’afegir el nom d’Enyego d’Àvalos als grans del segle d’or de les lletres catalanovalencianes, junt amb els d’Ausiàs March, Roís de Corella, sor Isabel de Villena i altres”.

A l’espera de llegir la documentadíssima proposta de Soler, el mateix autor recomana prudència i paciència. “Pensem que, per als catalans, des de la publicació de l’obra el 1901, aquesta novel·la havia sigut tinguda per obra emblemàtica del Principat, així com el Tirant ho era per a València”, assenyala. Com indica el catedràtic emèrit de la Universitat de Gales i membre de l’IEC Albert Hauf, convé d’entrada adoptar la postura pròpia de l’escepticisme britànic: “En filologia no hi ha res definitiu, tot és interpretable. És cert que l’aproximació es va perfilant i és d’esperar que en posar un nom sobre la taula i reduir el cercle d’investigació aparega un document que corrobore l’autoria o es trobe una citació o una referència. Cal anar amb peus de plom amb els indicis, que són tentacles en el buit en què també es recolzen altres historiadors per apuntar cap a altres autors. Tinc ganes de llegir aquesta obra”.

This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy