Segons Barber, “no coneixem el motiu pel qual els particulars acudien a la cort del Justícia Criminal per sol·licitar l’aplicació d’aquestes mesures correctives a l’àmbit privat, ja que el sistema legislatiu i la ideologia patriarcal les autoritzava, en un context de costums socials de per si mateix violentes”. A més, es desconeix si aquestes mesures es poden estendre a la resta de la Península Ibèrica i Europa, atesa l’escassetat de fonts i estudis.

Sempre que no suposaren ferides greus o amputacions corporals (fet que seria retornat al causant sota Llei del Talió), els càstigs es concebien com un “dret feudal” útil per corregir desviacions. Així, les faltes de respecte o les accions pernicioses per a la família eren durament reprimides pel pare o el senyor de la casa. En aquest sentit, es poden trobar llicències per fer fins a 50 assots a causa d’un furt. En el cas dels esclaus, les condemnes eren tan severes que aquests fins i tot acabaven assumint delictes no comesos.

Els estudis sobre el caràcter exemplificador dels càstigs medievals privats escassegen en la literatura científica. En l’article Per via de càstich e correcció: violència domèstica i llicències de càstigs a la València Baixmedieval (1384-1456) publicat a la revista Aragón en la Edad Media (número 32), Alberto Barber ha recuperat dotze llibres de cèdules (registres legals on quedaven anotades queixes, declaracions d’encausats i juraments de càrrec, entre d’altres dades) duts a terme per les corts criminals del Regne de València entre els anys 1384 i 1456. Concretament, l’investigador ha estudiat 117 llicències de càstigs.

Les mesures correccionals registrades en les llicències eren dues: la retenció mitjançant ceps i l’aplicació d’assots amb un fuet. Del cep es conserven moltes imatges i dibuixos, i estaven fets de fusta. Del fuet com a instrument, en canvi, en sabem molt poc, però segons alguns dibuixos que s’han conservat s’intueix que aquests devien tindre entre cinc o sis cues, amb una bola o nus a la punta de cadascuna.

En el cas dels assots, es podia recórrer a membres del cos de seguretat urbana (el saig) o a especialistes en càstigs físics com ho era el botxí, anomenat morrodevaques. No obstant això, en molts casos no s’especifica qui ha d’efectuar la pena, i el mateix pare o senyor de la casa pot ser l’executant.

Per la seua banda, la manera d’assotar variava segons el context. Es dedueix que les dones, per exemple, en ser considerades en els furs mateix com a éssers més “dèbils” que els homes, rebien colps menys intensos. Igualment, els anomenats “insans” (persones amb problemes de salut mental) no es consideraven responsables dels seus actes i, per tant, no podien rebre càstigs reprovatoris. Al contrari, ja foren considerades persones agitades i perilloses o simplement dependents, les penes consistien en la retenció mitjançant ceps, cadenes o grillons, en cap cas càstigs físics com els assots. S’intentava, així, posar fora de risc tant a terceres persones com als “insans” mateix.

Els càstigs a familiars també succeïen per motius de fugida, encara que en gran part les causes són desconegudes. La immobilització era, novament, la pena més recorreguda, encara que no es descarten altres mesures punitives vinculades al càstig físic. Aquells membres capturats en fugida (per exemple, els esclaus) podien passar des de 8 dies a 6 mesos encadenats amb un cep, encara que el temps mitjà de càstig oscil·lava entre 1 i 2 mesos.

La violència cap als esclaus

L’esclavitud en l’àrea mediterrània cristiana i, concretament, a la València de finals del segle XIV i durant el segle XV, fou una pràctica estesa amb un sentit principalment laboral. Tant els esclaus com els macips es consideraven membres d’un mateix nucli familiar. Les nombroses fugides d’aquests no deixen d’entendre’s si tenim en compte les dures condicions de treball a què ja eren sotmesos des d’edats primerenques (entre 7 i 12 anys).

La majoria de macips i d’esclaus estaven assegurats per llei i només podien ser castigats per una raó justificada. En aquest sentit, tot i les moltes crítiques dels amos inconformes, no es podia assotar lliurement per motius personals (rancor, desfogament, etc.), almenys legalment. Siga com siga, la falta de documents que donen constància de càstigs extralegals no vol dir que aquests es pogueren produir amb normalitat.

Article: Barber Blasco, A. (2021). “Per via de càstich e correcció: violència domèstica i llicències de càstigs a la València baixmedieval (1384-1456)”. Aragón En La Edad Media, 32, 7–29. DOI: https://doi.org/10.26754/ojs_aem/aem.2021326212

Disponible en: Per via de càstich e correcció: violència domèstica i llicències de càstigs a la València baixmedieval. | Aragón en la Edad Media (unizar.es)

Peus de foto:

1. Alberto Barber, investigador de la Universitat de València.

2. Transcripció d’una llicència de càstig: “L’onrat en Bernat Borrell, regent l’ofici de Justícia Criminal, l’onrat en Francesch Aguilar, Justícia dessús dit, dóna licència an Bernat Miró, blanquer, que pogués fer donar per rahó de càstich a Bernada, sclava sua de linatge de moros, XX açòts per Francesch Urgellés, saig, per via de càstich e correcció”.

3. Exemple de tortura amb ceps. Andriscos emprisonné, Bibliothèque nationale de France, Département des Manuscrits, Division occidentale, Français 226, fol. 145v.