El cinema suspén en igualtat de gènere

  • 23 de novembre de 2017
 

Anna Boluda. FOTOS: Miguel Lorenzo

Quin efecte tenen Wonder Woman o Torrente en les nostres idees sobre el gènere? I les pel·lícules de Disney o les sagues de superherois musculats? En altres paraules: els rols masculins i femenins que apareixen en el cinema, les sèries i els mitjans de comunicació, són un reflex de la societat en què vivim o contribueixen precisament a fomentar aquests estereotips? Aquesta va ser la pregunta central de la jornada ’Princeses, feminazis, superherois i machirulos. Rols i estereotips de gènere en els anys 90 i 2000’, celebrada el passat dijous 16 de novembre a la Facultat de Geografia i Història i organitzada per un grup d’estudiants del Màster de Gestió Cultural. Es tracta d’una de les activitats del cicle Parlem d’art, impulsat pel Servei d’Informació i Dinamització de la Universitat de València (SeDI).

“Ens interessava molt reflexionar sobre els rols de gènere, tant els masculins com els femenins, perquè pensem que no es poden analitzar els uns sense els altres. La idea de la jornada és analitzar cinema i sèries des d’un plantejament sociològic i acostar al públic universitari una perspectiva feminista dels mitjans audiovisuals”, explica Anna Andrés, una de les estudiantes organitzadores de la jornada. La resposta va ser massiva: més de tres-centes persones inscrites, entre públic de diverses facultats d’humanitats i estudiantat també de fora de la Universitat, de batxillerat i de cicles formatius d’integració social.

Superherois: prototip de mascles alfa
Els superherois són “homes d’acció, agressius, que fan una exhibició constant de la seua masculinitat, amb un cos musculat, líders indiscutibles del seu grup i amb una valentia constant que fins i tot els porta a posar-se en risc tot sovint. I, a més, controlen les tecnologies a la perfecció”, va descriure Juan Antonio Rodríguez del Pino, antropòleg i professor de la Universitat de València. “És a dir, els superherois marquen un prototip de masculinitat que deixa fora els homes normals”. I això té conseqüències “tant en la manera en què els homes ens relacionem amb altres homes com a l’hora de relacionar-nos amb les dones; aquest model ensenya als homes que poden aconseguir tot el que volen, incloses les dones, perquè ells són els que manen”. 

Per a Rodríguez del Pino, és evident que els mitjans audiovisuals reforcen els estereotips de gènere perquè, a més, “els models alternatius de masculinitat estan invisibilitzats”. 

El perill de l’efecte Torrente
El personatge de Torrente, creat i interpretat per Santiago Segura, seria un exemple extrem d’un masclisme exacerbat. I això, segons va explicar Antonio García, professor de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, comporta un efecte molt perillós: “Davant de conductes tan aberrants, molts homes poden pensar que ells no ho fan tan malament i que, per tant, els masclistes són els altres, els Torrente de la societat. I així es frena el canvi social. Els personatges machirulos, actualment molt freqüents en les produccions audiovisuals, no fan reflexionar, sinó que justifiquen les conductes habituals: jo no sóc masclista perquè no sóc com Torrente”. 

García va remarcar, a més, que vivim un moment d’exaltació de la masculinitat com a resposta a la demanda d’igualtat per part de les dones, que alguns homes veuen com un risc per als seus privilegis. “Aquesta transformació cap a la reivindicació de l’orgull masculí està comportant un clima de més violència i més agressivitat”. 

La cartellera del dia, territori masculí
Amb una repassada a la cartellera cinematogràfica, Àurea Ortiz, professora d’Història del Cinema al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València, va demostrar les grans desigualtats en la indústria audiovisual. De fet, el percentatge de pel·lícules dirigides per dones d’entre les estrenades a Espanya l’any passat no arriba al vint per cent. I es tracta, normalment, d’històries intimistes i amb poc pressupost, no de grans produccions. 

També hi ha poques protagonistes femenines. “Bàsicament, les pel·lícules expliquen històries d’homes que fan coses, i el relat es conforma a partir del seu punt de vista. Els personatges femenins són el detonant de l’acció masculina, com ara que les han de salvar, o bé són l’objecte de desig masculí. La sexualització del cos de les dones és una constant”, va explicar Ortiz. 

Tot i això, alguna cosa està canviant, amb Wonder Woman com a exemple més clar: una superheroïna amb característiques pròpies i no només una simple transposició d’un superheroi amb cos de dona, i en format d’una gran superproducció de Hollywood dirigida per una dona. 

Ciència ficció feminista: un altre món és possible
En contraposició al discurs majoritari del cinema més comercial, Capitolina Díaz, catedràtica de Sociologia a la Universitat de València, va exposar diversos exemples de ciència ficció feminista. “Aquest gènere literari i cinematogràfic suposa una crítica oberta a la cultura dominant, amb el plantejament de sistemes socials en què no existeixen la supremacia masculina ni la desigualtat de gèneres”, va explicar. Es tracta, segons els casos, de mons on només hi ha dones, on els personatges són asexuats o hermafrodites segons els convinga, on s’inverteixen els rols entre homes i dones, o on la sexualitat només té valors reproductius, sense cap altre estereotip associat. 

“La ciència ficció feminista permet canviar el món a través de la creació. Però qui diu que no podem canviar també la realitat?”, va concloure Capitolina Díaz. 

Entrenar la mirada crítica
La jornada va incloure un taller, a càrrec de l’activista Alicia Moragues, per tal d’oferir ferramentes que ajuden a identificar el tractament dels rols de gènere i analitzar el cinema i les sèries amb una mirada crítica. 

Una eina molt útil és el conegut com a test de Bechdel, que analitza les pel·lícules en funció de tres requisits: que hi haja, almenys, dos personatges femenins; que en algun moment de la trama parlen entre elles; i que aquesta conversa no tracte sobre un home. Un requisit afegit seria que aquests personatges femenins tinguen nom propi en la pel·lícula. 

Un altre test, anomenat del barret, consisteix a provar de substituir un personatge femení per un barret (o qualsevol altre objecte insignificant) i comprovar si la trama continua sent coherent. El principi de la Patufeta defineix aquelles pel·lícules en què un grup de personatges masculins es veu accentuat per la presència d’una dona solitària: allò masculí és normal i allò femení és l’excepció; els homes tenen papers concrets, ella simplement és la xica

“Si una pel·lícula no passa el test de Bechdel, cau en estereotips flagrants de gènere i compleix el principi de la Patufeta, segurament no serà una molt bona pel·lícula”, es va assenyalar en el taller. 


 

Imatges:
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies