La codirectora del Màster en Gènere i Polítiques d'Igualtat i una de les responsables de la Càtedra d'Economia Feminista, professora Lucía Gómez, ens recorda que des de fa anys, els ecofeminismes venen presentant el conflicte entre “la ficció d'un subjecte individualitzat i autosuficient i la necessitat de reconèixer el nostre caràcter interdependent així com la vulnerabilitat que ens constitueix”. Emergeix així mateix, segons Gómez, la crisi de les cures i la impossibilitat de continuar col·locant en un segon plànol l'espai reproductiu enfront del productiu i la necessitat de parar esment als processos que sostenen la vida quotidiana.

Es tracta d’un conflicte entre el capital i la vida que permet també una critica al sistema heteropatriarcal i capitalista generador de desigualtats. Un conflicte, segons Lucía Gómez, que permet fer una crida a posar la vida en el centre i poder preguntar-nos què és el que fa que una vida pague la pena ser viscuda. “De tornar a una normalitat que justament era el problema que ens havia tornat insensibles cap a allò que amenaçava la vida”, explica la professora Lucía Gómez.

La codirectora del Màster en Gènere i Polítiques d'Igualtat exposa que és necessari recuperar una pràctica clàssica del feminisme que és transformar allò privat en polític i això passa per fer lectures col·lectives i polítiques  i no individuals de les experiències de cansament, estrès, sobrecàrrega, acceleració, desarrelament... i “passar d'una interiorització del nostre malestar a una politització del malestar”.

Lucía Gómez apel·la al projecte històric dels vincles de que parla Rita Segato front a “l'imperatiu de consum i felicitat privada, la invitació a espectacularitzar la nostra vida en les xarxes, el fet de viure en un present sense memòria, sense geneaologia i sense referents”.