La laparoscòpia requereix la insuflació de l’abdomen amb diòxid de carboni per a aconseguir un espai de treball que permeta la manipulació dels instruments quirúrgics.

Encara que les directrius internacionals recomanen treballar durant la laparoscòpia amb la mínima pressió intraabdominal (IAP), per tal de garantir un espai de treball adequat, la pràctica habitual continua sent fixar inicialment el valor sense més ajustos, independentment de la quantitat de volum intraabdominal (IAV) generat. Operar amb una IAP molt elevada augmenta la morbiditat perioperatòria, ja que provoca una disminució de la perfusió sanguínia abdominal, un major dolor postoperatori, lesions peritoneals i un major risc de complicacions pulmonars.

Un article publicat en la revista Sort, escrit per quatre investigadors, dos d’ells pertanyents a la Universitat de València, pretén modelitzar el comportament de l’IAV a partir d’un model bayesià, i amb això aconseguir un espai de treball quirúrgic òptim i minimitzar la pressió administrada al pacient durant la cirurgia laparoscòpica en l’abdomen. Els autors d’aquest treball són Gabriel Calvo, estudiant de doctorat i becari FPU del Ministeri d'Universitats en el Departament d'Estadística i Investigació Operativa de la Universitat de València; Carmen Armero, catedràtica en Estadística i Investigació Operativa d’aquesta universitat; Virgilio Gómez-Rubio, professor de la Universidad de Castilla-la Mancha; i Guido Mazzinari, especialista en Anestesiologia i Reanimació a l'Hospital Universitari i Politécnic La Fe (València) i membre del grup d’investigació Medicina Peroperatòria Anestesiologia i Reanimació.

Aquest és el primer pas, en un enfocament de medicina de precisió i personalitzada, per a conéixer la insuflació de pressió òptima en la cirurgia laparoscòpica. Aquest procés podria ser escalable i dur-se a terme de forma recursiva durant tota la duració de la intervenció quirúrgica per a garantir que, fins i tot si les condicions canvien, es podria proporcionar un camp quirúrgic òptim al cirurgià mentre s'exposa al pacient a la menor pressió possible.

Encara que la variabilitat explicada per l’individu és encara gran, és a dir, l’efecte individu influeix massa en el comportament del volum generat dins de la cavitat abdominal, es poden extraure dues conclusions. En primer lloc, s’observa que existeixen diferències entre homes i dones pacients en la pressió idònia que s’hauria d'insuflar en el procediment. Les dades indiquen que el punt òptim de la pressió és lleugerament superior en dones que en homes. A més, a major edat dels pacients, major és la quantitat de pressió que es necessita.

Finalment, per a augmentar la precisió i disminuir la influència individual en el model, es registraran altres variables que poden explicar el comportament del volum intraabdominal i s'inclouran en el model per a reduir la incertesa sobre les estimacions i prediccions. Els investigadors tenen previst perfeccionar el model amb mesuraments antropomètrics. Estan registrant no sols l’altura i el pes, sinó també la circumferència de cintura i maluc, i l’altura sagital de l’abdomen per a disposar de superfície abdominal, volum i massa corporal amb la finalitat d’actualitzar el model amb aquestes noves dades.