L’editorial holandesa Brill, fundada en 1683, i especialitzada en l’àmbit de les Humanitats i les Ciències Socials, acaba de publicar el llibre de Nicolás Bas Martín, titulat Spanish books in the Europe of the Enlightenment (Paris and London). A View from Abroad.

L’obra és el resultat de cinc anys de treball a París i Londres, convidat per l’École Normale Supérieure (ENS) de París i el Queen Mary de la University of London. L’autor s’ha servit dels fons de la British Library i la Biblioteca Nacional de França, a més dels arxius de cases de subhastes, com Sotheby’s i Christie’s, entre altres fonts. Es tracta d’un treball inèdit de bibliografia comparada en la qual els llibres han sigut els principals protagonistes, i els llibreters i col·leccionistes del segle XVIII els objectes d’atenció principal de la recerca. Una manera de conèixer la visió d’Espanya en l'època, sembrada de tòpics i estereotips, emmarcats dins de l’anomenada Llegenda negra, i que serveix per a entendre també el present.

L’objectiu principal del llibre ha sigut reconstruir la imatge d’Espanya, el com ens van veure, o millor dit, com ens van llegir, a través de l’estudi dels llibres espanyols que es van comprar i van vendre a París i Londres, i que trobem en els Catàlegs dels llibreters, en les subhastes, cas de Christie’s i Sotheby’s, entre unes altres, i en els fons de les principals biblioteques privades, entre altres fonts.

El llibre demostra com el llibre espanyol va ser durant el segle XVIII un producte minoritari de consum per a anglesos i francesos, i quan el va ser, va servir per a transmetre la imatge d’un país ancorat en el passat, el Segle d’Or, més que el d’una nació en plena Il·lustració.

Més paradoxal resulta que aquesta imatge es transmetera en el segle XVIII quan precisament regnava a Espanya un monarca il·lustrat, i uns ministres reformistes. Però la veritat és que, i els llibres així ho evidencien, l’Espanya del Segle de les Llums va ser a ulls dels europeus, un país on campaven a pler l’endarreriment, la ignorància, la superstició i el menyspreu pel progrés.

Alguna cosa que explica que tant París com Londres combregaren amb una mateixa visió del llibre espanyol, i amb açò d'Espanya: aquella que es reduïa al Segle d'Or. Però ¿què va passar llavors amb la Il·lustració espanyola? La veritat és que les llibreries, la premsa, les biblioteques privades i públiques, i les vendes i subhastes tant de Londres com de París van silenciar tot allò produït en el segle XVIII espanyol.

Els anomenats “antics” o clàssics de la literatura espanyola varen representar la modernitat per als lectors anglesos i francesos. Un “Cànon” que, amb xicotetes excepcions, varen compartir els bibliòfils, llibreters i lectors de París i Londres, i que podem reduir a una llista de no més de deu noms, encapçalada com no per Cervantes, més traduït que llegit en la seua llengua original. Al que li van seguir autors com Mariana, Antonio de Solís, Herrera, Lope de Vega, Quevedo, i obres com el Guzmán, el Lazarillo, o la Biblia Políglota Complutense, per citar les més representatives.

Una visió que era la que arribava als llibreters parisencs i londinencs a través dels seus dos principals instruments de referència, la cultura oral d'una banda, el carrer, el boca a orella, que transmetia el que es comentava i llegia, així com les notícies que arribaven a la ciutat procedents de viatgers, diplomàtics i mercaders; i la cultura impresa, és a dir, la qual cosa s’editava i publicitava.