Rafael Castelló, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València (UV), ha dedicat part de la seua carrera com a investigador a qüestions demogràfiques i a la sociologia política en el marc valencià. En el seu últim llibre, Camins d’incertesa i frustració: les classes mitjanes valencianes (2004-2018) (Institució Alfons el Magnànim, 2022), tracta de presentar la classe mitjana valenciana mitjançant una anàlisi exhaustiva dels grups socials durant la crisi econòmica i posa l’accent en la incipient desigualtat, la falta de solidaritat i el càstig a les rendes del treball.

1. Quines són les causes principals que expliquen que les classes mitjanes valencianes hagen empitjorat respecte a la mitjana estatal?

Després d’investigar sobre el tema, observem que les classes mitjanes valencianes es troben en pitjors condicions que les de la resta d’Espanya per dues raons: l’empitjorament de les condicions salarials dels treballadors i el problema de finançament valencià. Aquest últim s’entén a partir de la relació amb l’Estat, a més, adquireix un impacte significatiu sobre les classes mitjanes. Pel que fa a les rendes de treball i capital juntes, les classes mitjanes valencianes no estan pitjor en comparació amb les de la resta d’Espanya. Fins i tot les rendes del capital són molt semblants entre territoris. Per tant, en últim terme, la raó fonamental de desigualtat és el problema del finançament, de la relació amb l’Estat.

2. Què us va inspirar a investigar i divulgar sobre la demografia i la sociologia política en l’àmbit valencià?

La meua preocupació pel futur del país i les influències del personal del Departament de Sociologia. Damià Mollà, que em va reclutar per al departament, Josep Vicent Marqués o Rafael Ninyoles, que van ser companys de departament als meus inicis. Aquesta inquietud procedeix de la demanda primària de Joan Fuster i de la necessitat de reflexionar, pensar i investigar sobre la realitat concreta del País Valencià. La preocupació pel País Valencià i la seua societat ha estat una guia personal durant la meua carrera professional. Per això he investigat la seua demografia, la situació lingüística o les identitats nacionals, a més de l’estructura de classes i la desigualtat més recentment.

“Les classes mitjanes valencianes estan en pitjor condició que a Espanya per les pitjors condicions salarials dels treballadors i pel seu problema de finançament”

3. Aquesta preocupació augmenta a mesura que passen els anys?

No crec que en el meu cas hi haja un canvi quantitatiu pel qual ara estiga més preocupat. Tot i això, a mesura que va passant el temps observe que hi ha una sèrie de problemes que encara no s’han resolt. La qüestió lingüística i la del finançament són traves que es veien fa temps i encara hi són. Per tant, la preocupació personal va en el sentit que passa el temps i no se solucionen els problemes. En el meu cas, aquesta es manté perquè és el punt de vista amb què mire el món, sense passar per l'intermediari espanyol.

Pense que a la societat hi ha un cert increment de la preocupació, encara que no tant com el que m’agradaria. Vivim en una estructura política que ha reconegut i ha definit l'existència col·lectiva valenciana, encara que d’una manera feble sota el nom de la Comunitat Valenciana. Això, ha generat unes realitats politicoadministratives que fan que la gent s’identifique més com a membre d’una comunitat autònoma valenciana, tot i que encara es reprodueixen identitats fragmentàries com les provincianes.

4. Per què és important conèixer la història de les classes mitjanes?

Les classes mitjanes són un grup social que s’ha definit per interposar-lo entre dos extrems (classes altes/baixes o empresariat/proletariat) com un amortidor d’un conflicte i, per tant, com a modulador de la vida col·lectiva de manera que s’aconseguisca una convivència pacífica i poc conflictiva. Si el grup desapareix, es deteriora o perd posició, vol dir que la vida social es fa més conflictiva i fins i tot més polaritzada.

De fet, gran part de la polarització que s’observa en la vida política dels últims anys s’explica pel deteriorament de les classes mitjanes. Tindre un diagnòstic sobre la situació de les classes mitjanes és tindre un diagnòstic sobre l’estat de la societat en conjunt, si es fa un enfocament relacional. En el llibre, no parle només de les classes mitjanes, sinó de la seua relació amb les classes altes i baixes. La classe mitjana és el grup sobre el qual ha descansat la convivència pacífica, és l’intermediari i s'interessa per un nivell de vida estable. En definitiva, si les classes mitjanes es deterioren, la societat entra en crisi.

5. Com explicaria a la ciutadania que no coneix el context valencià la situació de les classes mitjanes?

Les classes mitjanes valencianes poden ser equiparables a les de la resta d’Espanya. Per exemple, a les relacions de mercat són comparables. Si qualsevol ciutadà entén què és una classe mitjana, comprèn perfectament allò que és una classe mitjana valenciana en termes d’ocupació, salaris i ingressos. Hi ha una diferenciació en com l’Estat tracta la societat valenciana en el seu conjunt. La classe mitjana valenciana és maltractada ja que s’integra en una societat amb un nivell de renda més baix que la mitjana, que aporta més diners dels que rep i per tant és una comunitat pobra que paga a territoris més rics.

Aquest maltractament té un impacte sobre les condicions de vida de la gent perquè significa pitjors serveis públics, menys contractacions de mestres i metges, que són classe mitjana. Així, es té menys accés a serveis pitjors i menys llocs de treball. Tot això empitjora la situació. Si s’aconseguira que l’Estat no maltractara la comunitat autònoma en aquest sentit, les classes mitjanes millorarien i serien equiparables a la resta.

“La classe mitjana valenciana és maltractada perquè s’integra en una comunitat autònoma amb un nivell de renda més baix que la mitjana”

6. Com afecten l’envelliment de la població, els canvis a l’estructura productiva o la competència davant dels països emergents en una societat caracteritzada pel Model Social Europeu?

Quan parlem de model de mercat, els països emergents competeixen amb uns nivells de vida més baixos i estan disposats a rebre salaris més baixos que, derivat de la mobilitat del capital propi de la globalització, aconsegueixen que les inversions es mobilitzen. Això fa que la gent que negocia els salaris tinga menys capacitat de negociació. D’altra banda, també afecta les polítiques de benestar perquè el neoliberalisme hegemònic des de la dècada dels 70 significa un desmantellament de l’Estat, però alhora li atorga una sèrie de funcions com ara vetllar perquè el mercat funcione i ajudar que el capital circule.

Així, els estats competeixen entre ells per captar inversió. Per aconseguir-ho, han d’oferir al capital una sèrie d’avantatges fiscals i laborals que impacten negativament sobre les classes mitjanes. Els estats han jugat amb rebaixes impositives que els debiliten perquè canvien la lògica de la justícia social i generen menys recursos per a la sanitat pública, per exemple.

Quant a l’envelliment de la població, si abans la gent vivia una mitjana de 10 anys i ara 20 després de jubilar-se, és obvi que la situació econòmica no és la mateixa, ja que la gent que no està treballant és qualitativament poca per mantindre les persones que han treballat prèviament. El procés d’envelliment de la població planteja un repte important a l’Estat de Benestar que hem d’afrontar.

7. Quin és l’objectiu principal del seu llibre, Camins d’incertesa i frustració?

L’objectiu inicial era aportar evidències. No és un llibre d’opinió, encara que s’hi facen aportacions interpretatives dels resultats. La meua manera de treballar sempre ha estat la de tindre la informació abans d’opinar. Hi havia molta literatura sobre les classes mitjanes mundials, europees i espanyoles, però no sobre el cas valencià. També és clau recuperar la tradició d’aquest departament basada en la preocupació sobre la situació del País Valencià i aportar alguna llum per explicar què passa i que puga usar-se com una reflexió sobre les polítiques públiques. Des d'una visió general, l’objectiu era obtindre evidències empíriques, fer una anàlisi per conèixer millor la situació i veure si pot afectar les polítiques públiques fetes al territori.

8. El llibre mostra que l’estructura de classes depèn de factors externs com el gènere, la nacionalitat o l’edat. Quina influència té la igualtat de gènere en l’estudi de les classes mitjanes valencianes?

A partir dels resultats de la investigació, he deduït que les polítiques de redistribució i les d’igualtat han d’anar juntes. Vaig arribar a la conclusió que la igualtat de gènere està impactant sobre les classes mitjanes i altes, però no sobre les baixes. Aquest resultat em fa reflexionar sobre les polítiques redistributives per a les classes socials i la seua relació amb les polítiques d’igualtat.

Si la igualtat no arriba a les classes baixes, hi ha dones que tindran dificultats per accedir a posicions intermèdies. Si la política d'igualtat no va acompanyada de polítiques redistributives basades en l’estructura de classes, és difícil que arribe al conjunt de les dones. Formar part de les classes mitjanes és cada vegada més difícil perquè calen més salaris i ingressos de capital, és a dir, més ingressos. Si això passa, les persones, siguen homes o dones, tenen dificultats per ascendir en l'escala social.

“La igualtat de gènere està impactant sobre les classes mitjanes i altes, però no sobre les baixes”

---------------------------------------

“El procés d’envelliment de la població planteja un repte important en l’Estat de Benestar que hem d’afrontar”

9. Les famílies adapten la seua vida en funció de la classe social a què pertanyen i a més la classe mitjana s’acosta progressivament a la classe baixa i el seu mode de vida. Arran d’això, considereu la classe mitjana una espècie en perill d’extinció?

No ho definiria així perquè entre dos extrems sempre pots trobar un punt intermedi. El problema està en la divergència interna en aquest punt mitjà. Observe que les classes mitjanes poden canviar de composició, és a dir, sempre existiran, però la seua composició serà diferent. El problema sorgeix quan la classe mitjana està tensionada internament com es manifesta en la tensió entre els subgrups més alluents i els més precaris. En definitiva, no és tant que desapareixen les classes mitjanes, sinó les seues funcions.

Parlem de classes mitjanes, però sense les funcions que tenien. Entre aquestes funcions, per exemple, tindre un nivell de demanda elevat de productes de mercat perquè els seus nivells de vida estan caient, o com a intermediària de dues classes socials dels extrems. Aquestes funcions, la seua precarització i la tensió interna fan que el seu paper social s'afeblisca.

10. Com pot afectar la globalització creixent en el procés de desgast de la classe mitjana?

La globalització té relació amb el model econòmic. Si es fa inversió en activitats econòmiques que aporten poc de valor afegit i intensives en mà d’obra, ens trobem davant de faenes amb salaris baixos. Això significa que s’obri la possibilitat de competir en el mercat internacional en inferioritat de condicions davant d’economies que centren la seua activitat en la producció intensiva de capital. Si s’aconsegueixen beneficis d’un model econòmic que és més intensiu en mà d’obra que en capital, part d’aquests beneficis acaben en mans d’empresaris amb inversions intesives en capital, com les empreses bancàries o tecnològiques.

Aquests moviments, en una economia oberta global, et porten a competir amb gent amb uns salaris més baixos, i entres en un cercle viciós, que també afecta les polítiques de l’Estat, que es veu abocat a oferir avantatges fiscals al capital.

De tota manera, la crisi del 2008, la pandèmia i la invasió d’Ucraïna són punts d’inflexió en els processos de globalització. D’aquesta globalització sense fronteres sorgeixen els grups d’extrema dreta, nacionalistes d'estat i proteccionistes que fan un discurs enganyós per protegir la societat. Tot i això, el seu objectiu és protegir els avantatges de les grans empreses. L’alternativa a aquest neoliberalisme és mantindre una globalització més respectuosa amb les estructures socials de cada indret, amb els pobles i amb el medi ambient.

11. En segles anteriors, passar d’un estrat social a un altre era una tasca molt complexa. Actualment, com és de complicat pujar d’una classe social a una altra al llarg de la vida?

En els últims 30 anys, hi ha una certa tendència a la no-mobilitat ascendent i a l’experimentació d’una societat neofeudal, en aquest sentit. Quan parlem d’aquest concepte, ens referim a la impossibilitat que hi havia en el feudalisme que un vassall esdevinguera un noble.

Durant el període dels Trenta Gloriosos, després de la II Guerra Mundial, l’Estat va adquirir funcions redistributives, polítiques keynesianes i es va implantar el Fordisme. L’Estat, amb les seues polítiques, va facilitar que hi haguera una mobilitat social important: es va desenvolupar l’educació pública, es van distribuir els ingressos, va créixer el poder dels sindicats i la negociació salarial. Aquestes mesures van impulsar una mobilitat ascendent en què les classes baixes esdevenien classe mitjana i aquestes, classes altes.

Quan el Fordisme va entrar en crisi, el discurs neoliberal basat en l’Estat mínim, el mercat i la competència va guanyar espai, però el mercat el que ha fet ha estat retroalimentar processos de manera que els pobres són cada vegada més pobres i els rics, més rics.

12. De cara al futur, com albira la situació de les classes mitjanes?

Les dades del llibre són prepandèmiques, és a dir, acaben el 2018. Tot i això, quan vaig acabar d’escriure'l, durant la pandèmia, vaig intuir que les classes mitjanes anaven a pitjor perquè les activitats afectades eren aquelles amb més repercussió en la el model econòmic valencià: turisme, comerç i transport.

Durant la COVID-19, aquestes activitats van estar molt restringides. Tot i així, amb la guerra, els preus també s’estan disparant. Cada vegada és més habitual que les classes mitjanes depenguen d’un Estat de Benestar capaç de cobrir les seues necessitats tant socials com econòmiques. En definitiva, del model econòmic dissenyat, més enllà de la construcció i el turisme de sol i platja, dependrà la tendència futura de les classes mitjanes valencianes. I del paper de l'Estat espanyol al territori valencià

“L’Estat de Benestar és solidaritat, és confiança, és mirar-nos els uns als altres com si fórem iguals”

13. Quina importància té l’Estat de Benestar en aquest conflicte i com el definiria?

L’Estat de Benestar és solidaritat, és confiança, és mirar-nos els uns als altres com si fórem iguals. En definitiva, és una manera d’abordar la gestió d’allò públic on es posen en joc una sèrie de recursos mitjançant els quals es poden compartir socialment riscos sobrevinguts. Una societat que es definisca i s’establisca com a tal necessita de l’Estat del Benestar perquè compartir qualsevol malestar puga aconseguir que tots estiguem millor. I si l'Estat que assegura ser el teu no et tracta com un igual (econòmicament i culturalment), aleshores tenim un problema gros.

“Hui en dia, la Universitat de València és un referent quant a política lingüística en l’àmbit de les universitats de la Xarxa Vives”

14. Com valoreu el vostre pas com a director del Servei de Política Lingüística de la UV?

Han estat deu anys com a responsable, sota la direcció de la vicerectora Isabel Vázquez bastant positius. Els valore amb una satisfacció notable, tot i que sóc conscient que les coses sempre poden millorar. Tot i així, veient el context i l’evolució del Servei, ens hem de felicitar.

Hui en dia, la Universitat de València és un referent quant a política lingüística en l’àmbit de la Xarxa Vives. Som referents perquè durant 10 anys hem incrementat l’oferta docent en valencià de manera progressiva, hem aplicat una planificació i hem treballat per complir-la. En el marc valencià, som l’única universitat on ha crescut de manera significativa l'oferta docent en valencià. Hem aconseguit, a més, que el professorat que vulga un contracte indefinit haja de demostrar la seua capacitat lingüística en valencià, fet que s’ha traduït en què les competències de la plantilla hagen millorat.