“La idea seria que qui tradueix assumira una ètica traductora activa i responsable”, afirma José Santaemilia, professor titular del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València i director del grup d’investigació GENTEXT, que estudia temes de gènere i desigualtat sexual i que ha estat el primer en abordar la relació entre gènere i traducció a l’Estat Espanyol. “Els estudis acadèmics sobre gènere ja porten unes quantes dècades de recorregut, i els de traducció també, però l’aliança de tots dos és molt recent”. L’últim congrés d’aquest grup sobre el tema, celebrat ara fa un any a la Universitat de València, va ser l’origen del llibre Traducir para la igualdad sexual, que s’acaba de publicar.

El mite de la traducció neutra
“Es diu que la traducció és la segona professió més antiga del món, i des de sempre han calgut mitjancers entre les llengües i cultures. Tradicionalment es parlava d’una traducció que havia de ser transparent, objectiva, neutra. Però en els darrers anys s’ha vist que això no és vàlid, al contrari: la traducció és una activitat altament ideològica. De fet, ja no la considerem només una operació lingüística, sinó més prompte una operació ètica, en la qual hem de fer eleccions i triar no només el terme més adequat, sinó tota la càrrega ideològica adequada. Sempre s’ha dit que la traducció havia de ser fidel. El que ens preguntem hui en dia és: fidel a qui o a què?”, explica el professor Santaemilia. 

Diccionaris esbiaixats 
Un parell de capítols del llibre analitzen la desigualtat de gènere que contenen els diccionaris. “Fins no fa tant es considerava que els diccionaris, com a repertoris lexicogràfics, eren neutres. Però ara tenim clar que no és així, perquè el contingut està molt mediatitzat per les persones que fan els diccionaris. I com que fins ara la immensa majoria dels qui es dedicaven a això eren homes, es nota. Ara, amb la incorporació de més dones a aquestes tasques, ja notem un canvi”, diu José Santaemilia. “Per exemple, en el Diccionario de Términos Jurídicos, que és una ferramenta bàsica en la traducció jurada anglés-espanyol, la dona és descrita en termes sexuals i els homes en termes professionals, en les accepcions sempre es descriu primer l’home, les definicions solen ser en masculí genèric, i hi ha biaixos de gènere que podem trobar en la majoria de diccionaris que són una discriminació cap a les dones”.  

La moral sexual, obsessió de la censura
Els arxius de la censura franquista són una gran font d’exemples de com s’adaptava la traducció per a fer-la quadrar amb el que es considerava adequat per a la societat espanyola de l’època. “La censura franquista es preocupava especialment pel que es deia sobre el règim i les autoritats eclesiàstiques, i també sobre la moral sexual. Els censors, que majoritàriament eren religiosos, buscaven infraccions d’aquests aspectes: una paraula pujadeta de to, referències al divorci o l’avortament…”, indica Santaemilia. Sobre això ha investigat Cristina Gómez Castro, del projecte TRACE (acrònim de traduccions censurades) de la Universitat de Lleó i autora d’un dels capítols del volum sobre la traducció de la novel·la estatunidenca Rich Man, Poor Man (Hombre rico, hombre pobre en castellà). El llibre conté diverses escenes amb contingut sexual explícit i, per exemple, allà on la protagonista femenina diu: “I’m horny and unlaid and disappointed” es va traduir com a: “Estoy cabreada y defraudada” i es va ometre la referència al desig sexual. En altres pàgines es van eliminar frases senceres, o es va traduir com a emoción allà on l’original deia erection o que me derrito per I’m coming, tot eliminant la referència a l’orgasme.  

Traducció publicitària, perpetuació d’estereotips
“En la traducció publicitària els textos s’han d’adaptar en funció de quines són les llengües i cultures d’origen i de destí. Entre llengües occidentals no sol haver-hi massa dificultat, però si entren en joc llengües asiàtiques o africanes la cosa es complica. S’ha de veure quines coses poden afectar els estereotips bàsics de cada societat, o quines coses poden ofendre, per exemple. I quan parlem de gènere, això és fonamental, perquè la conceptualització d’un home o una dona pot ser molt diferent d’una societat a una altra, i les traduccions literals segurament no seran vàlides”, diu Santaemilia. 

En aquesta línia, Montse Corrius, Eva Espasa (totes dues de la Universitat de Vic) i Marcella de Marco (de la London Metropolitan University) han realitzat un experiment amb estudiants tant de traducció com de publicitat que s’han enfrontat a la traducció de diversos anuncis audiovisuals. I tot i que l’estudiantat es decanta, en teoria, per evitar expressions esbiaixades i rebutja els estereotips de gènere, “en la pràctica són incapaços d’evitar l’ús del genèric masculí, que invisibilitza dones i xiquetes”, segons expliquen en el llibre. 

Cap a una ètica traductora activa i responsable
Davant d’aquesta situació, el professor Santaemilia aposta pel que anomena una ètica traductora activa i responsable. “A l’hora de traduir ja no podem pensar en fer-ho amb neutralitat; en realitat, traduir és dir les coses de manera quasi igual. Primer, perquè no hi ha una correspondència ni lingüística ni estructural exacta entre els idiomes. Però, a més, qui tradueix ha d’afegir un compromís personal. I això implica fer eleccions”. 

I conclou: “El traductor o traductora no és un ésser invisible, en la tasca de la traducció deixa sempre la seua empremta. Per això, quan es parla de la ideologia i de la identitat, cal afegir aquesta ètica personal: jo sóc responsable del que dic jo, i no del que dius tu. I això els diccionaris no diuen com es fa, perquè, en el cas del gènere, entra en joc com entenc jo la sexualitat, les relacions entre els sexes, la posició de l’home i de la dona en la societat, etc. A més, qui tradueix s’ha de plantejar també què pot fer per ajudar les causes que considera justes, perquè la traducció pot servir per a donar-les a conéixer, per a explicar-les. És un compromís personal però també social”.