Víctor Navarro Brotons (València, 1945) és catedràtic jubilat d’Història de la Ciència de la Universitat de València. Ha dedicat la seua carrera a conèixer, divulgar i restituir el passat científic valencià i espanyol. En aquesta entrevista explica els actes previstos amb motiu del cinquè centenari del naixement de l’humanista valencià Jeroni Munyós, amb actes en marxa fins a 2024. També tracta la ciència com a part de la cultura, i la formació en història de la ciència.

Víctor Navarro, també doctor en Física, ha publicat 27 llibres com a autor, coautor o editor, així com centenars de treballs d’història de la ciència, entre articles científics, de divulgació o entrades de diccionaris i enciclopèdies. Entre els llibres destaquen Història de la Ciència al País Valencià, Disciplinas, saberes y prácticas. Filosofía natural, matemáticas y astronomía en la sociedad española de la época moderna i Jerónimo Muñoz. Matemáticas, cosmología y humanismo en la época del Renacimiento. Ha participat en més de 60 congressos i reunions científiques nacionals i internacionals, i ha dirigit 11 tesis doctorals. És membre de l’Acadèmia Internacional d’Història de la Ciència, la més important del món en la disciplina.

Enguany se celebra el cinquè centenari del naixement de l’humanista valencià Jeroni Munyós, els 450 (451) anys de l’observació de la supernova de 1572, així com de la publicació del llibre El libro del nuevo cometa (1573). Per què és important aquest científic?

És una figura cabdal en el context espanyol, i també per a la Universitat de València, perquè en ella va ser professor durant molts anys, tant de matemàtiques en el sentit de l’època (pures, com ara geometria, aritmètica i trigonometria) com de mixtes o aplicades (astronomia, òptica, perspectiva, cartografia, geografia, astrologia). A més, va ser professor de la Universitat de Salamanca, la més important en l’època del que hui és Espanya, un centre molt supervisat i protegit per la Monarquia. Calia, a Salamanca, un bon astrònom, en relació amb la reforma del calendari i un bon professor per a formar cosmògrafs. No sabem quan va nàixer Jeroni Muñoz. La meua especulació és que, si va assolir el grau de Batxiller en Arts en 1537, i als 17-18 anys era l’edat quan a l’època es graduaven en arts, deu ser 1520. No en tenim acta de naixement.

I quin va ser el resultat de la investigació de Munyós?

Durant un temps observà la supernova i la seua evolució, i les seues observacions i conclusions, arreplegades després en el Libro del nuevo cometa, varen contribuir a la crisi de la cosmologia tradicional i a preparar la nova astronomia. Algunes dècades abans, Copèrnic va publicar el seu gran llibre sobre “les revolucions dels orbes celestes” en què situava el Sol al centre del cosmos i feia de la Terra un planeta. Això subvertia l’ordre planetari tradicional en el qual el cosmos es distribuïa en la regió terrestre i la celeste, amb una discontinuïtat clara, de forma que en la celeste no es produïen canvis, i era immutable. La supernova, si es demostrava que era una nova estrella, o un cometa, es a dir, un cos o un fenomen que estava no en el món terrestre, sinó en el cel, qüestionava l’esquema clàssic, perquè posava en relleu que al cel hi havia canvis, i contribuïa a donar suport a la proposta de Copèrnic. Muñoz, amb el seu domini de les tècniques astronòmiques, va estimar la paral·laxi de la supernova, tot i mostrant que aquesta era insensible i per tant inferior a la de la Lluna. És a dir, es tractava d’un fenomen celeste.

Però ell parlà d’un cometa, no d’una supernova...

En el context de l’època, era molt difícil diferenciar un cometa d’una supernova. Jeroni Munyós, quan va observar la supernova, ja estava convençut que el cel no era immutable. En un manuscrit, que es conserva a Copenhaguen, resultat d’unes conferències que va impartir en 1568 a la Universitat de València, al fil del comentari del segon llibre de la història natural de Plini, ja criticava la filosofia natural aristotèlica, i destacava que no hi ha diferència entre el cel i la terra, i que les esferes celestes no existien. Aquest fet posava en qüestió moltes de les idees de la filosofia natural tradicional. Ell mateix deia a aquells que criticaven les seues idees: “No han podido entender lo que con sus ojos pudieron ver”. En tot cas, sobre si era un cometa, ell diu que era un cometa diferent de tots els registrats fins llavors i que més semblava un estel que un cometa. Però preferia dir que era un cometa per tal de donar una explicació natural i no miraculosa (com varen fer molts astrònoms) del seu origen.

"Jeroni Munyós va ser professor durant molts anys, tant de matemàtiques en el sentit de l’època (pures, com ara geometria, aritmètica i trigonometria) com de mixtes o aplicades (astronomia, òptica, perspectiva, cartografia, geografia, astrologia)"

-------

"La supernova, si es demostrava que era una nova estrella, o un cometa, es a dir, un cos o un fenomen que estava no en el món terrestre, sinó en el cel, qüestionava l’esquema clàssic, perquè posava en relleu que al cel hi havia canvis, i contribuïa a donar suport a la proposta de Copèrnic"

Com es va difondre aquest treball i les conclusions que va generar?

El Libro del nuevo cometa va ser traduït al francès. A més, Cornelius Gemma, fill de Gemma Frisius, mestre de Munyós a Lovaina, en el seus treballs va citar i comentar la seua obra. A més, Munyós mantenia correspondència amb destacats astrònoms de l’època i algunes d’aquests cartes arribaren a Tycho Brahe, astrònom danès (el millor observador de la seua època) que també va observar la supernova i va publicar un llibre en què va reunir i comentar els treballs sobre el fenomen escrits per 31 autors. En aquest llibre, Brahe comenta àmpliament les observacions i conclusions de Munyós sobre la supernova. El llibre de Brahe va tenir una gran difusió i, de fet, la supernova se cita habitualment com la Supernova de Tycho Brahe. D’altra banda convé assenyalar que Munyós va publicar pocs llibres, però va deixar un conjunt de manuscrits que es conserven a diverses biblioteques d’Europa, autògrafs o còpies fetes pels seus deixebles. Així, hem trobat manuscrits de Munyós a Copenhaguen, Salamanca, Madrid, Munic, el Vaticà i Nàpols.

Aleshores, la transcendència de Munyós podem concloure que és per aquest descobriment que també feren altres grans cosmògrafs de l’època.

I també perquè el Rei tenia un gran interès en què la Universitat de Salamanca formara cosmògrafs per a tota la gran empresa de les Amèriques, que implicava descobriments geogràfics i moltes coses més. Per exemple, a Madrid estava el Consejo de Indias, i es va crear una acadèmia de matemàtiques. Molts dels cosmògrafs que treballaren en estos llocs havien estudiat a Salamanca i Munyós havia sigut el seu mestre. Es a dir, la transcendència de Munyós te a veure també amb la seua extraordinària tasca com a professor.

Jeroni Munyós va ser catedràtic d’Hebreu i també de Matemàtiques a València. Dos àrees molt diferents, no?

En eixa època no era tan estrany que s’impartiren matèries tan diferents. N’hi ha molts altres exemples. Els humanistes científics es preocupaven de restituir el passat científic greco-romà, i tenien molt d’interès per la Bíblia. Ser professor d’hebreu era també ser professor de sagrades escriptures, en una època, a més, de conflictes religiosos.

Quins actes hi ha previstos al voltant de l’Any Jeroni Munyós?

El 9 de maig d’enguany vaig impartir una conferència inaugural sobre el Vé Centenari de Jeroni Munyós i la seua obra al Jardí Botànic. Entre maig i juny, hi ha hagut un cicle de xarrades sobre aspectes d’història de la ciència (astronomia i cosmologia) i l’any que ve, en 2024, hi haurà dos exposicions, una a la Universitat de València, i una altra a la de Salamanca, al voltant de l’obra de Munyós. En 2019 Vicent Martínez, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i jo, vàrem plantejar al rectorat la proposta de fer el centenari, però vingué la pandèmia de COVID-19 i no es pogué fer fins l’any passat (2022). En febrer Vicent Martínez i jo vàrem començar el tema amb una xarrada en la Societat Econòmica d’Amics del País de València, que s’ha fet amb èxit de públic, prevista en 2019 i eixe va ser el tret d’eixida de l’homenatge.

"L’any que ve, en 2024, hi haurà dos exposicions, una a la Universitat de València, i una altra a la de Salamanca, al voltant de l’obra de Jeroni Munyós"

-----

"És cert que Munyós, Jorge Juan i tants altres, no han tingut el reconeixement que mereixen, que és una tònica de la nostra cultura on encara es valora molt més el pintor o l’escriptor que el científic"

-----

"José de Zaragoza o Saragossà és un matemàtic extraordinari que va formular una sèrie de teoremes que després varen reformular altres autors" 

-----

"Jorge Juan, que potser siga el físic i astrònom valencià més important de la nostra història, i que va participar en la gran expedició per a mesurar el meridià terrestre que va confirmar que la Terra està esclafada pels pols"

Estan suficientment reconeguts científics com Jeroni Munyós?

En general, els científics rellevants espanyols no estan molt ben reconeguts, encara que la història de la ciència ha millorat bastant quant al seu públic. En el cas valencià, ací sempre hi ha hagut gent observant el cel, estudiant plantes, millorant el coneixement general en medicina o d’altres àrees. Però sí que és cert que Munyós, Jorge Juan i tants altres, no han tingut el reconeixement que mereixen, que és una tònica de la nostra cultura on encara es valora molt més el pintor o l’escriptor que el científic.

Quins altres humanistes valencians destacaria especialment?

Com a científics valencians destacaria, en el segle XVI a banda de Munyós, alguns dels metges i anatomistes (Pere Jimeno, Lluís Collado) o botànics com Joan Plaza. També alguns filòsofs destacats que tingueren molta influència en l’escolàstica europea, com Benet Perera, que té una plaça a Russafa. Al XVII hi ha un dels matemàtics més rellevants de la història valenciana i espanyola, que és el jesuïta José de Zaragoza o Saragossà, un matemàtic extraordinari que va formular una sèrie de teoremes que després varen reformular altres autors. Zaragoza va estar uns anys en València, i va ser el mestre dels que serien després els novators (corrent de pensadors, científics i filòsofs, que a finals del segle XVII i començaments del segle XVIII tractaren de difondre les noves corrents científiques i filosòfiques). Entre els novators valencians destacaria el pare Tosca, autor d’un magnífic plànol detallat de la ciutat de València, a més d’un compendi de matemàtiques en 9 volums; el matemàtic i astrònom Joan Baptista Corachán i el sacerdot, matemàtic i físic Baltasar Íñigo. També és clau, per descomptat, Jorge Juan, que potser siga el físic i astrònom valencià més important de la nostra història, i que va participar en la gran expedició per a mesurar el meridià terrestre que va confirmar que la Terra està esclafada pels pols, i va escriure un tractat de mecànica racional aplicada a la navegació que fou traduït al francès, l’anglès i l’italià. També, en el segle XIX, és clau l’aportació de l’astrònom i geòleg José Joaquín Landerer, que té un carrer a València.

Vostè és doctor en Física. Què aporta la seua formació científica per a la tasca d’anàlisi de la ciència? Què és més important, la base científica o la formació general per a ser un bon docent?

És una gran qüestió. Com a historiador de la ciència, sóc en gran mesura autodidacta. Vaig tindre la immensa sort de conèixer José María López Piñero (1933-2010), catedràtic d’Història de la Medicina de la Universitat de València. Ell no em va ensenyar història de la física o de l’astronomia, però sí el que diríem ‘L’ofici de l’historiador’. Els coneixements que tenia havent estudiat física m’han servit molt per a estudiar la història de la física i de l’astronomia.

La història de la ciència és un coneixement multidisciplinari de moltes matèries...

Necessites saber de moltes coses. S’ha de saber ciència si et dediques a l’anàlisi interna de les coses. Per exemple, per a comprendre la importància de Jeroni Munyós has de saber astronomia, i trigonometria esfèrica per entendre els càlculs astronòmics de l’època. I si vols situar el personatge en el seu context, també has d’estudiar història, sociologia o antropologia. Actualment, ha crescut molt el nombre d’historiadors de la ciència, però no estic segur que hi haja una preocupació com la que teníem nosaltres en el departament pels procediments i les ferramentes de l’ofici.

Ha parlat de la seua relació amb el catedràtic d’Història de la Medicina José María López Piñero. Què li va aportar?

Vaig tindre la gran fortuna de conèixer-lo. Tenia interès per les altres ciències, no sols la Medicina i el vaig conèixer quan jo era estudiant, a través d’un amic meu que era deixeble seu. Després d’una conferència me’l va presentar i va ser molt generós, em va oferir poder assistir al seu departament, a la biblioteca, i estudiar història de la ciència, però no em podia oferir res perquè jo encara era estudiant i no era metge. Anys després, es va crear una assignatura que es deia “Matemàtiques per a metges” (Estadística, en realitat). López Piñero em va proposar que m’ocupara d’ella, i així podria estar en la Facultat de Medicina i treballar en el Departament. Aleshores, començàrem la gran batalla evangelitzadora per a convèncer la Universitat que calia tindre història de la ciència com a àrea de coneixement en la institució. Crec que la seua tasca immensa no ha sigut reconeguda com caldria. Els dos vàrem intentar demostrar que la ciència és part de la nostra cultura també en el passat i que la gent d’ací també hi ha tingut un paper important. La ciència espanyola (l’activitat científica, com li agradava dir a López Piñero) ha sigut rellevant en la cultura universal també en el passat.

"López Piñero i jo començàrem la gran batalla evangelitzadora per a convèncer la Universitat que calia tindre història de la ciència com a àrea de coneixement en la institució"

-----

"Cap a la meitat dels anys 80 amb la LRU impulsada per Maravall es varen crear els departaments i les àrees de coneixement, i López Piñero va demanar que es creara l’àrea d’història de la ciència, i es va aconseguir"

Com foren els principis de la seua tasca investigadora?

Cap a la meitat dels anys 80 amb la LRU impulsada per Maravall es varen crear els departaments i les àrees de coneixement, i López Piñero va demanar que es creara l’àrea d’història de la ciència, i es va aconseguir. Fins a eixa època jo explicava matemàtiques, treballava en estadística, i en el temps lliure em dedicava a col·laborar amb López Piñero i a fer recerques sobre història de la ciència. Per exemple, en 1971-72, quan es va fer el primer Congrés d’Història del País Valencià, vaig presentar dos treballs sobre els novators valencians, i el 1974 un treball en la revista Cuadernos Hispanoamericanos sobre la difusió de Copèrnic a Espanya. Encara que fins al 86-87 no vaig ser professor d’Història de la Ciència, ja havia fet molts treballs. En 1983, Thomas Glick, López Piñero, Eugenia Portela i jo vàrem publicar el Diccionario Histórico de la Ciencia Moderna en España, amb la biografia de quasi 1.000 científics.

Per a incrementar la cultura científica i l’interès per la història de la ciència, què cal?

El debat sobre si ha existit o no ciència a un nivell digne de relleu en la nostra història existeix des de fa temps. Menéndez Pelayo defenia que sí i va fer un repertori científic enorme. Relacionat amb això, crec que hi ha encara un escepticisme entre els científics espanyols en actiu sobre si hi ha un passat científic propi. Si a banda del Nobel Ramón y Cajal i algunes altres figures, n’hi ha més. Alguns amics científics encara em comenten que si hem tingut pintors universals com Velázquez i Picasso; escriptors com Cervantes, traduït a totes les llengües del món... per què no hem tingut científics de la talla de Newton o Galileu, fet que els fa ser molt escèptics sobre el pes que ha tingut la ciència en la nostra història.

"El científic espanyol actual en actiu, en general, pensa que el passat és un museu dels horrors o dels errors"

-----

"Cajal va dir que al carro de la cultura espanyola li faltava la roda de la ciència i eixa és una frase que em va impulsar a estudiar el tema"

-----

"Una societat que coneguera bé els seus científics i humanistes, els actuals i els del passat, seria millor en tots els sentits. Tots necessitem models i referents per a viure"

I vostè què n’opina?

El científic espanyol actual en actiu, en general, pensa que el passat és un museu dels horrors o dels errors. Prefereix pensar que amb ells i els seus col·legues comença l’activitat científica a Espanya; que el més important no és preocupar-se de si hem tingut uns científics reputats, sinó anar a les grans institucions europees, participar de la comunitat científica internacional i fer ciència al nivell més alt possible. Una de les meues preocupacions, i la compartia amb José María López Piñero, era convèncer els científics que sí que hi havia un passat que mereixia la pena conèixer. Als alumnes d’un curs d’història de la física que jo feia (alumnes que ja estaven acabant la carrera), els vaig preguntar per què els interessava conèixer el passat de la seua disciplina i alguns respongueren que els agradava molt perquè els donava dignitat participar d’una llarga història. Cajal va dir que al carro de la cultura espanyola li faltava la roda de la ciència i eixa és una frase que em va impulsar a estudiar el tema. Va ser el meu interrogant per a dedicar-me sobretot a la història de la ciència al País Valencià i a Espanya. Li falta o no? I quines n’han sigut les deficiències, i per què?

Una societat que coneguera bé els seus humanistes, què tindria millor?

Una societat que coneguera bé els seus científics i humanistes, els actuals i els del passat, seria millor en tots els sentits. Tots necessitem models i referents per a viure. Si els models i referents que tenim i tenen els joves són científics, humanistes, o gent que s’ha preocupat pel saber, per la ciència, i han valorat l’esforç necessari per a aconseguir-ho... això serà millor per a tots. El gran desafiament que tenim els majors és la gent jove, i quin llegat deixarem. És importat que les i els joves coneguen la història del seu país en la seua integritat, la ciència inclosa. A més, cal fomentar les vocacions científiques, i tindre molt clar com es difon la ciència. En general, assistim a una trivialització de la cultura. Vas a una llibreria, i el que et trobes d’entrada 200 o 300 novel·les romàntiques o policíaques, i després en un raconet, trobes algun llibre de divulgació científica. Massa poc.

Vostè ha dedicat la seua vida a la docència i a la història de la ciència. Com li agradaria que el recordaren?

Com una persona que s’ha preocupat per reconstruir i restituir el nostre passat científic, i per defensar que la ciència, el saber, ha sigut també una part rellevant de la nostra cultura, i que açò és un fet important. Si se’m recorda en eixe sentit, amb treballs sobre els científics valencians i espanyols (Jeroni Munyós, el Pare Tosca, Jordi Joan, Landerer, Tarazona...) bé. Ara, una de les meues grans satisfaccions és quan ve alguna néta i em diu que estan estudiant Galileu o Copèrnic i jo els puc mostrar la meua antologia dedicada al gran científic italià o la meua traducció al català de l’obra de Copèrnic. D’altra banda, estic molt orgullós dels meus deixebles (dels alumnes de les classes i en particular dels que varen fer el doctorat amb mi) i de l’afecte que sé que em tenen. Eixe es el meu millor llegat.

Les activitats Estimulant les vocaciones científiques, en la qual s’integra la xarrada de Víctor Navarro, formen part del pla d’activitats de divulgació científica de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació. Estan cofinançades pel Ministeri de Ciència i Innovació i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia, així com també reben suport de SCIENCE GTS, un projecte associat a la iniciativa “Nit Europea dels Investigadors” de la Unió Europea, que està finançat per les accions Marie Skłodowska-Curie i amb identificador de convocatòria: HORIZON-MSCA-2022-CITIZENS-01 (MSCA andCitizens 2022).