Pepe Benlliure ens va deixar el passat 2020 després de patir una llarga malaltia. La seua família, llavors, va començar a organitzar el seu llegat, recopilant fotografies, dibuixos i altres documents gràfics…, d’ací i d’allà, fins a reunir un centenar d’esbossos originals que comprenen disseny de mobles i d’interiors, fins i tot escultura, a més de tots els catàlegs comercials de l’empresa Baixauli S.A., que va acollir i consolidar les creacions de Pepe Benlliure, projectant el seu univers sobre tot el territori nacional fins a fer el salt als Estats Units, Àsia i els països àrabs.

De la seua producció artística, l’Arxiu Valencià del Disseny disposa en depòsit el 70% aproximadament, cedit per la família Benlliure a l’espera de la signatura oficial de l’acte de donació. Aquest depòsit consta de quatre carpetes amb 33 documents entre fotografies, esbossos i dibuixos sobre paper i cartó de dissenys de mobles i d’interiors; un bloc d’anelles amb unes 40 fotografies de mobles dissenyats i fabricats per a una cadena hotelera a Madrid i Bilbao; i una caixa amb 13 catàlegs de Baixauli.

És la història gràfica i artística de més de tres dècades, des de 1980 fins a 2005; la mateixa història que ha posicionat a Pepe Benlliure com un dels artífexs de la radical posada al dia del disseny del moble valencià.

Entre aquesta documentació es troba més d’una dotzena d’esbossos de 1988 que plasmen, des de la seua mateixa gestació, el procés de creació de la sèrie més famosa de Benlliure: Ben Ferrara, batejada així en una picada d’ullet a la família (Ben) i a la ciutat italiana de Ferrara, explica la seua filla Amparela.

Amparela Benlliure és historiadora de l’art, doctora en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i gestora cultural. Molt amablement ens obri la porta, no sols al llegat de son pare, sinó a tota la seua vida, i ens compta, en primera persona, com naix i creix una estrela fins a brillar amb llum pròpia.

En l’avantguarda del disseny: Martínez Medina
Pepe Benlliure era el menut de quatre germans. Son pare, Rafael Benlliure, va nàixer al Cabanyal, encara que va passar la seua vida a Benimaclet. “Sobrenomenat ‘el Roig’ pel color del seu pèl a l’empresa Martínez Medina, on va treballar amb passió i entrega durant anys, ‘el Roig’ i Juan Martínez Medina van decidir que quan Pepe Benlliure complira els 13 accedira a Martínz Medina com a delineant, i és ací on comença a formar-se professionalment”, apunta Amparela. Al mateix temps va estudiar Belles Arts a l’Escola de Sant Carles i la seua afició a la música clàssica li portà a formar part de la banda municipal com a clarinetiste. Era un humanista, defensor de l’excel·lència i l’exquisidesa en tots els aspectes de l’art, del disseny, de la professió i de la vida.

Aquest creixement professional va tindre lloc durant els 13 anys que va treballar per a Martínez Medina formant part del primer equip de dissenyadors de l’empresa juntament amb Antonio Ramos, Montesa i José Luis Mir, dirigits per José Martínez Medina.

D’aquesta manera, l’avantguarda del disseny va entrar de ple en l’imaginari de Benlliure, absorbint-lo fins a crear un univers propi que hui podem definir i gaudir a través dels seus dibuixos i mobles.

La revisió constant de llibres de mobiliari internacional, de decoració alemanya i d’arquitectura; el cinema dels anys 50, inspirat en l’art déco de principis de segle…; i el seu gust pel concepte anglés acabarien per ser les seues influències més immediates fins a marcar en el seu ADN la construcció d’un disseny polit, de línies netes i funcionals, vetant l’adorn excessiu i l’artifici, la qual cosa va projectar no només sobre el mobiliari, sinó també en els ambients i les atmosferes.

Baixauli i la Fira del Moble de València
“L’estand de Baixauli a la Fira del Moble de València va ser el primer que va presentar un espai amb atmosfera, dissenyat pel mateix Pepe Benlliure”, destaca Amparela. I és que son pare, recorda, no depositava els mobles a l’estand, sinó que dissenyava l’emplaçament de cadascun d’ells, contextualitzats en una escenografia artística, entre vegetació, pintures i escultures.

El disseny d’avantguarda que havia construït i articulat des de Martínez Medina va arribar fins a Baixauli S.A. quan va contraure matrimoni amb Amparo Baixauli. En aquest punt, Amparela es deté per a detallar l’esdevindre de l’empresa que va fundar el seu avi Rafael Baixauli Ortega: “El meu avi mor prematurament, per la qual cosa pren les regnes de la fàbrica la meua àvia, Amparo Capuz, i, amb l’ajuda de ma mare (que llavors només tenia 16 anys), converteixen Baixauli en ‘La Viuda de Baixauli’, dirigida per dues dones en els anys 60 (tota una gesta). Fundadora de la Fira del Moble de València, Baixauli produïa el típic moble valencià: amb molta talla, voluminós i amb poc o gens de disseny”.

Fins a 1969, amb Pepe Benlliure com a creatiu. És aleshores quan Baixauli comença a oferir disseny. “Pepe Benlliure va revolucionar el sector del moble clàssic introduint dissenys internacionals, pròxims al moble anglés i a l’art déco, que va saber adaptar a les necessitats de la societat espanyola en aquell moment, amb un llenguatge molt personal”.

Aquesta evolució no es produeix casualment. Pepe Benlliure comptarà sempre amb el suport d’Amparo Baixauli, coneguda i respectada en el sector, i junts formaran un tàndem perfecte. L’experiència i el renom de la seua esposa, d’una banda, i l’alt potencial creatiu de Pepe, d’una altra, permetran que els dissenys de Benlliure gaudisquen de la més absoluta llibertat durant tots i cadascun dels processos fins a aconseguir mercats nacionals i internacionals.

“El disseny era la seua passió i li va dedicar la seua vida. Sempre estava treballant en la cerca de redescobrir noves línies i acabats; concebia i creava cada moble com una peça única de línia senzilla però, al seu torn, rica en matisos, una cosa que aconsegueix a través dels materials i de l’estudi de totes les seues possibilitats”, assenyala Amparela.

La seua meticulositat en la concepció de la idea, en el desenvolupament del disseny, en l’elecció dels materials, en la fabricació i l’acabat de cada moble, unida al seu entusiasme i la seua atracció per l’arquitectura i els ambients, van donar a llum projectes com les sèries Ben Ferrara i Mil Bolas (aquesta última, inspirada en el món del joc del billar), i nombrosos models imbuïts per la naturalesa i els paisatges exòtics. 

A més, va ser pioner en la introducció de nous materials en el disseny de mobiliari, innovant amb la fabricació d’una taula de metacrilat i palissandre, el plànol original de la qual es troba ara a l’Arxiu. “A Espanya, el 1983, el metacrilat és un material completamente desconegut, mentre que hui dia els metacrilats i policarbonats són present i futur (reciclats) en el disseny”, matisa la gestora cultural.

El salt internacional
Els dissenys de Pepe Benlliure van viatjar així a Kyoto (el Japó), Fira Internacional del Disseny a Milà (Itàlia), Hight Point Furniture Market a Carolina del Nord (els EUA), Moscou (en aquells dies, la Unió Soviètica) i Dubai (Emirats Àrabs); fins a fer el salt a la gran pantalla amb l’adaptació cinematogràfica de la novel·la ‘Tardes con Gaudí’ l’any 2001.

La seua carrera com a dissenyador va ser àmpliament reconeguda, però Amparela subratlla el guardó que va rebre en 1983 en el primer Concurs Nacional de Disseny de Professionals celebrat a la Fira del Moble de València.

Aquesta història, aquest llegat podrà perdurar i servir a l’estudi, la recerca, la innovació i el disseny a través de la seua catalogació i conservació a l’Arxiu Valencià del Disseny, organisme en el qual la família Benlliure ha confiat i confia per a depositar el treball de Pepe.

En aquest sentit, Amparela afirma: “Hem trobat nova documentació amb esbossos realitzats sobre paper, cartó i fusta amb els dissenys dels seus mobles més icònics, per la qual cosa no descartem realitzar una nova donació a l’Arxiu. De la mateixa manera, si en un futur pròxim es materialitza el projecte en una seu física que puga albergar fons amb envergadura, estaríem encantats de donar alguna peça de mobiliari perquè siga patrimoni de la societat”.

Per tant, que la modernització del disseny en el sector del moble valencià va ser un fet en la segona meitat del segle XX no té lloc a discussió; i que Pepe Benlliure va formar part d’aquella fita històrica, tampoc.