Els esportistes paralímpics Maurice Ekchard, Mónica Merenciano, Héctor Álvarez i Héctor Cabrera, estudiants de la Universitat de València i pertanyents a la Càtedra Divina Pastora d’Esport Adaptat de la Universitat de València, van tornar la passada setmana de Rio de Janeiro on van competir, del 7 al 18 de setembre, en els Jocs Paralímpics.
Cap va tornar amb medalla, però Eckhard, Merenciano i Cabrera van ser a prop. Formen part d’aquests 44 esportistes de la delegació espanyola que s’han endut un diploma paralímpic que acredita que són entre els millors vuit esportistes del món en la seua especialitat.
Rosa Laparra, membre de la Comissió Mixta de la Càtedra Divina Pastora d’Esport Adaptat de la Universitat de València, va estar conversant dimarts passat amb aquests quatre esportistes sobre la seua experiència en aquests Jocs Paralímpics.
Per al llançador de javelina, Héctor Cabrera, Rio 2016 han estat els seus primers Jocs Paralímpics. Torna amb dos diplomes paralímpics (cinquè en javelina i vuitè en llançament de disc): “Són els meus primers jocs i no me’n torne amb les mans buides. Un diploma és molt important. Al final, tots els esportistes sabem que no tenir una medalla suposa no tenir res, però per a nosaltres un diploma no suposa no tenir res. És un diploma paralímpic que demostra que sóc entre els vuit millors paralímpics d’aquests quatre anys i això no és una ximpleria”.
Cabrera era conscient de la dificultat d’aconseguir la medalla i, després de la competició, assenyala que potser va pecar de tenir la moral massa alta: “El començament de la prova el recorde com el millor començament que podia tenir, llançant fins i tot per damunt de 63 metres. Després, entre la gran quantitat de gent que hi havia a les graderies, el fet de ser els meus primers jocs i veure’m tan bé, perquè fins i tot em veia per a llançar 65-66 metres, em vaig posar molt tens. Vaig voler llançar més del que hauria d’haver llançat. La conclusió que traiem és que no gaudim de la prova i si no gaudeixes, t’enfonses, que és el que em va passar. Haig d’agafar-me les proves amb més tranquil·litat”.
La judoka Mónica Merenciano ha viscut a Rio els seus quarts Jocs Paralímpics. En aquesta ocasió, no va poder tornar amb un bronze com en les seues tres cites paralímpiques anteriors, però es mostra satisfeta amb el seu cinquè lloc. “Vaig ser prop de la medalla. Després de la lesió que vaig tenir, vaig poder recuperar-me i arribar a Rio. Classificar-se per a uns jocs ja és difícil, per la qual cosa el diploma és una satisfacció molt gran. Òbviament t’entristeix perquè podia haver estat medalla, però estic contenta amb el que he aconseguit”.
En aquest sentit, afegeix que de la seua participació a Riu es queda “amb les bones sensacions i amb les ganes amb què vaig competir, juntament amb tota la gent que em va donar suport”.
Per al seu company de la Càtedra Divina Pastora d’Esport Adaptat de la Universitat de València, el ciclista Maurice Eckhard també van ser els seus quarts jocs paralímpics. Ekchard es va quedar a sols cinc segons del bronze en la contrarellotge, una prova que, segons comenta, va ser una de les millors contrarellotges que ha fet.
“El meu balanç és positiu. Quedar-me a sols cinc segons del bronze em demostra que puc seguir lluitant”, destaca el ciclista paralímpic, que afegeix “aquest diploma és un èxit perquè he tingut una temporada molt complicada. Després de diverses caigudes en les dues copes del món, vaig poder alçar-me durant els mesos d’estiu, entrenar a consciència i quedar-me solament a cinc segons del tercer lloc. Vist des de la distància, és una recompensa a molt d’esforç”.
Per la seua banda, el regatista Héctor Álvarez qualifica la seua primera experiència paralímpica com a “increïble”. Ha aconseguit disputar els seus primers jocs paralímpics solament dos anys i mig després de començar en aquest esport. Uns problemes al vaixell els va allunyar del resultat esperat: “El tercer dia, en la primera regata, érem entre els tres primers i just aquest dia, el dia que millor anàvem, se’ns va trencar un grilló. Això ja ens va desmotivar i ens va passar factura. Crec que va ser un punt d’inflexió. Finalment, després de les onze regates, acabem en el lloc 14”.
Malgrat no aconseguir l’objectiu amb el qual van viatjar a Rio, explica que les sensacions van ser molt bones: “Tenim l’espineta clavada pel resultat, però estem molt contents perquè hem pogut navegar amb la gent que va per davant i, a més, hem tingut molt bones sensacions malgrat portar poc de temps navegant junts”.
De la seua experiència a Rio 2016 tots destaquen la cerimònia d’obertura i la necessitat que tots els països competisquen en les mateixes condicions. “Hi ha països que, per qüestions econòmiques, porten, per exemple, cadires de rodes pitjor equipades i de pitjors materials que la resta, i això perjudica els seus esportistes. Si de veritat els Jocs Paralímpics són iguals per a tothom, per què es donen aquestes situacions?”, reflexiona Héctor Cabrera.
Ara, toca anar pensant ja en el nou cicle olímpic i en la seua participació a Tòquio 2020. Tots coincideixen en el mateix, en la necessitat d’impulsar l’esport paralímpic a Espanya, igual que es fa a altres països europeus.
“Cada vegada hi ha més nivell en els Jocs Paralímpics. Esportistes d’altres països tenen suport econòmic i mitjans socials que al nostre país no hi ha”, assenyala Cabrera. En aquest mateix sentit s’expressa Héctor Álvarez, que destaca que “s’hauria de fomentar l’esport paralímpic als col·legis. S’hauria d’invertir des de la base perquè la gent puga formar-se des de baix. La clau és aconseguir que la gent amb discapacitat tinga més opcions de practicar esport paralímpic”.
La Càtedra Divina Pastora d’Esport Adaptat de la Universitat de València té com a objectiu el foment de l’estudi, la recerca, els hàbits saludables i el debat sobre l’esport adaptat, així com la transferència de coneixement a les empreses i a la societat civil. També promou els estudis reglats (màster o altres), l’organització de seminaris, cursos, conferències i la convocatòria de beques, premis i concursos, tots relacionats amb l’esport adaptat.
